Honk!

"Honk if you're childless, miserable and love cats!". Vist en una botiga del Mission District. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

"Learn to Read"

Un missatge que sempre és oportú. El quadre penja d'una de les parets de la llibreria City Lights. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

El blues d'una festa al carrer

CHINO SWINGSLIDE BLUES TRIO

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça Perpinyà, Granollers

30 d'agost de 2024

Chino Swingslide i el seu Blues Trio van actuar la nit passada a la festa major de Granollers amb un convidat molt especial, ni més ni menys que el gran Tota Blues a l'harmònica. Un d'aquells concerts que no es veuen cada dia, menys encara en un context festiu on l'oferta musical sol estar en una altra sintonia.

El repertori va alternar composicions pròpies –aquell "Mary Jane" amb regust de Grateful Dead i Allman Brothers- amb clàssics com "Got My Mojo Working" –l'original de Preston Foster que la gran majoria hem conegut a través de Muddy Waters- o una atrevida lectura amb accent texà d'"I Saw Her Standing There", dels Beatles.

El bluesman argentí afincat a Barcelona va aprofitar la recta final del concert per reivindicar la cultura popular i les festes de carrer. Les que fa la mateixa gent i no els de dalt, tal com bé va apuntar. Ho va dir al centre de Granollers, on les entitats porten mesos reivindicant un model festiu que, diuen, l'Ajuntament de la ciutat no s'acaba de creure.

Redwood Trees

Oh, redwood tree

Please let us under

When we were young we used to go

Under the redwood tree

And it smells like rain

Maybe even thunder

Won't you keep us from all harm?

Wonderful redwood tree

(Van Morrison)

Muir Woods National Monument, Califòrnia, agost de 2024.

I Left My Heart in San Francisco

I left my heart in San Francisco

High on a hill, it calls to me

To be where little cable cars climb halfway to the stars

Tony Bennett. "I Left My Heart in San Francisco".

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Jerry Garcia, retratat per Grace Slick

Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

L'immens llegat de Quim Mandado

QUIM MANDADO
Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de l'Església, Granollers

24 d'agost de 2024

Quim Mandado, la veu i el baix de Sangtraït, repassant el repertori de la seva banda de tota la vida, també de Guardians - LGP, ahir a la nit a la festa major de Blancs i Blaus de Granollers, amb el suport del seu vell amic Joan Cardoner (guitarra) i dels seus fills, Ferran (guitarra) i Guillem Mandado (bateria).

De tota la plana major d'aquella mal anomenada escena que va ser el Rock Català dels 90, Sangtraït sempre em van semblar els exponents més sòlids i creïbles –Sopa de Cabra i sobretot Els Pets han tingut evolucions molt interessants, però a posteriori-. El seu repertori –hard rock i heavy metal dels de tota la vida- es podia entendre més enllà de l'etiqueta del moment, i encara avui es defensa sol.

Des d'aleshores, Mandado s'ha mantingut en un discret però honorable segon pla. Ha seguit fent música amb projectes diversos, però mai ha fet massa cas de dictats i tendències, i ni tan sols s'ha molestat a reivindicar amb veu massa alta un llegat que val molt més que un passi de mitjanit en una festa major –val a dir que bona part del públic sabia què anava a escoltar, i la resposta va ser molt més correcta del que sol ser-ho en aquesta mena de saraus-.

El cert és que costa escoltar cançons com "Inqui-missió" o "El guerrer" sense la bateria tot terreny de l'enyorat Martín Rodríguez. Ja no diguem "Els senyors de les pedres" o "El vol de l'home ocell" sense el saxo i l'harmònica del gran (en tots els sentits) Papa Juls (la seva funció a la banda mare anava molt més enllà d'"emprenyar els veïns"). Però són les seves cançons. I a aquestes alçades, un concert com el d'ahir és el més a prop de la font original que un pot arribar-se a trobar.