Jerry Garcia, retratat per Grace Slick

Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Hippie Hill

El Golden Gate Park podria ser perfectament el gran pulmó verd de San Francisco, si no fos perquè una ciutat envoltada de mar i parcs naturals no necessita eufemismes urbanístics d'aquesta mena. En tot cas, vindria a ser l'equivalent a la Costa Oest del Central Park novaiorquès.

La seva proximitat amb el barri de Haight-Ashbury el va convertir durant la segona meitat dels 60 en un dels epicentres de la contracultura, la música psicodèlica i el moviment hippie. De fet, la zona que es pot veure a la fotografia es coneix com a Hippie Hill.

Al seu dia, aquest turonet solia ser punt de trobada de personatges singulars  i ànimes inquietes, i acollia amb certa regularitat concerts gratuïts de gent com Grateful Dead o Jefferson Airplane –tant els uns com els altres vivien pràcticament a tocar d'aquest lloc-.

Els Polo Fields del mateix Golden Gate Park van acollir el 14 de gener de 1967 el Human Be-In. Un festival que va fer d'aparador d'una revolució musical que ben aviat transcendiria els límits de la ciutat per esdevenir planetària –els Airplane, els Dead, Quicksilver Messenger Service, Blue Cheer, Big Brother and The Holding Company...-, i que es considera com el preludi del Summer of Love.

Va ser un dels primers festivals de rock mai celebrats a l'aire lliure –potser el primer-, la llavor del que passaria posteriorment a Monterey i a Woodstock. Vaig provar d'acostar-me fins als Polo Fields. Però aquell dia s'hi estava preparant un altre tipus de festival, més en sintonia amb la manera de fer del temps present que no pas amb la de l'era d'Aquari.

Quan em trobava a pocs metres, una tanca metàl·lica em va barrar el pas i un vigilant de seguretat molt simpàtic em va aconsellar que marxés per on havia vingut. Ah, aquells temps en què la seguretat dels festivals la portaven bandes de motoristes one-percenters, i les coses simplement "fluïen"...

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?

 Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.

A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.

Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.

En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

La casa de Jefferson Airplane

La casa de Grateful Dead

La casa de Janis Joplin

La suposada 'Red House' de Hendrix

The Stone

Aquest local situat al 412 de Broadway, al barri de North Beach, va ser durant la dècada dels 80 el club The Stone, un dels temples de la música en directe a San Francisco, també un dels escenaris on es van foguejar uns joves Metallica –alguns dels bootlegs més celebrats dels seus primers anys es van gravar a l'Stone-.

Abans havia estat breument la segona seu del Matrix, sala de concerts impulsada per l'entorn de Jefferson Airplane que havia viscut els seus millors dies durant la seva primera etapa a Fillmore Street –el local de Broadway només va durar tres mesos, de setembre a novembre de 1973, acollint actuacions de Bob Marley i els New York Dolls, entre d'altres-.

Com es pot apreciar a la fotografia, avui la seva icònica façana negra està pintada de blanc i a l'interior del local s'hi porten a terme actuacions d'una altra mena.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024. 

"Miracles", o el paisatge en una partitura

Deia Josep Pla que la gastronomia és l'art de portar el paisatge a la taula. Seguint aquest principi, jo penso que la música ha esdevingut en incomptables ocasions l'art de posar el paisatge en una partitura –o als solcs d'un disc de vinil, si a algú li agrada més així-.

Vaig escoltar Jefferson Starship per primer cop al cap de poc temps de la meva primera visita a San Francisco. Tenia 17 anys, venia de fer un viatge que m'havia canviat la vida i necessitava conèixer tota la música d'aquella ciutat.

Els vaig descobrir en un recopilatori que vaig agafar d'una biblioteca pública –sempre dic que les bibliotecàries em van ensenyar tot el que Spotify mai m'hauria pogut ensenyar-, i que repassava part de la nissaga Jefferson Airplane –banda que sí que coneixia anteriorment-.

La primera cançó que vaig escoltar de Jefferson Starship va ser "Miracles", originalment inclosa a l'àlbum "Red Octopus", de 1975. Set minuts de misteri i sofisticació que podrien ser el paradigma del soft rock de la Costa Oest, i que de seguida em van fer venir al cap el paisatge de San Francisco.

Des d'aleshores, sempre que he escoltat aquesta peça m'he acabat transportant d'alguna manera fins als turons, els pendents i les cases pintoresques de Frisco. La setmana passada, durant un dels meus primers passejos per la ciutat, el procés va ser en sentit invers i em van venir al cap la melodia i els arranjaments de "Miracles".

Durant el passeig vaig entrar a una botiga de discos, vaig començar a remenar una cubeta de vinils de saldo triada a l'atzar i el primer que hi vaig trobar va ser... una edició original de "Red Octopus". Tres miserables dòlars, em va costar. I sempre que la faci sonar recordaré que me la vaig comprar a Frisco –aquestes coses, Spotify tampoc les té-.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Mig segle sense Memphis Minnie

Lizzie Douglas aka Memphis Minnie (1897-1973).

Va ser una pionera del blues amb totes les lletres, també una de les primeres veus femenines del gènere que van destacar en les seves variants més rurals. Com els seus contemporanis masculins de Texas o del Delta, i a diferència de vocalistes femenines com Bessie Smith o Ma Rainey, que solien acompanyar-se d'orquestres de jazz, Memphis Minnie cantava i s'acompanyava ella mateixa amb la guitarra –també tocava el baix i la bateria, quan calia-. Una mostra més del caràcter independent i autosuficient d'una dona que es feia estimar i admirar a l'escenari, però que no estava per hòsties un cop en baixava –en més d'una ocasió va arribar a les mans amb homes que solien confondre certs conceptes-.

Es commemoren avui 50 anys de la mort de Lizzie Douglas, nom civil de la blueswoman nascuda el 1897 a Tunica County, Mississippi. Va traspassar el 6 d'agost de 1973 a Memphis, la ciutat on havia començat la seva carrera havent fugit de casa amb 13 anys i que li havia valgut el seu nom artístic havent fitxat per Columbia el 1929. Va morir amb 76 primaveres, víctima d'un atac de cor i després de ben bé una dècada allunyada de la vida pública per complicacions de salut. Irònicament, va ser durant aquells dies en què amb prou feines podia agafar una guitarra quan diverses generacions de joves blancs d'ambdós costats de l'Atlàntic van començar a reivindicar un repertori, el seu, sense el qual no s'entendrien corrents que van del rock'n'roll al blues rock passant pel revival folk dels 60.

"When the Levee Breaks", composta a quatre mans el 1929 amb qui va ser el seu segon marit, Kansas Joe McCoy, i inspirada en la gran inundació de dos anys abans a la conca del Mississippi, havia estat versionada per Led Zeppelin a "Led Zeppelin IV" (1971), i dècades més tard la va adaptar Bob Dylan a "Modern Times" (2006). Jefferson Airplane havien inclòs "Me and My Chauffeur Blues" al seu primer àlbum, "Takes Off" (1966). I Mazzy Star van interpretar "I'm Sailin'" a "She Hangs Brightly" (1990). D'altra banda, potser siguin imaginacions meves –o potser no-, però el fraseig i l'entonació inicials de Dylan a "I Contain Multidudes" –la versió d'estudi, no les que ha fet darrerament en directe- em recorden als de "Hoodoo Lady".

Jeff Blackburn (1945-2023)

JEFF BLACKBURN
(1945-2023)

La de Jeff Blackburn és una d'aquelles trajectòries que solen passar desapercebudes a la majoria de radars, malgrat estar connectada amb alguns episodis notables de la crònica pop. Guitarrista, cantant i compositor, durant la segona meitat dels 60 va ser un actor destacat de l'òrbita psicodèlica de San Francisco com a integrant de Blackburn & Snow, duet de folk rock completat per la vocalista Sherry Snow –qui va ser considerada com a substituta de Signe Toly Anderson a les files de Jefferson Airplane: quan ella va dir que no, la banda va optar per Grace Slick-.

La formació es va desfer el 1967, havent publicat senzills tan rodons com "Stranger in a Strange Land" (1966). Snow es va incorporar a Dan Hicks and his Hot Licks, i Blackburn va militar durant una temporada a Moby Grape –de 1973, quan el grup es va reunir, fins a 1975, quan es va tornar a separar-, amb el baixista dels quals, Bob Mosley, va acabar formant la Jeff Blackburn Band. El 1977 s'hi van incorporar el sempre hiperactiu Neil Young i el bateria Johnny Craviotto.

El combo es va rebatejar amb el nom de The Ducks i la seva carrera va ser més aviat efímera –tan sols va arribar a fer alguns concerts aquell mateix any a l'àrea de Santa Cruz, abans de desfer-se-, però Young va acabar agafant un vers d'una composició de Blackburn –aquell "It's better to burn out than to fade away" que Kurt Cobain incorporaria a la seva nota de suïcidi- i incorporant-lo a una de les seves pròpies composicions, "My My, Hey Hey (Out of the Blue)" –la peça que obre el clàssic "Rust Never Sleeps" (1979)-. Blackburn ha mort a l'edat de 77 anys.

El Rock and Roll Hall of Fame recorda Baron Wolman

Grace Slick (Jefferson Airplane), fotografiada per Baron Wolman.

El seu objectiu va esdevenir testimoni d'alguns dels grans esdeveniments de la crònica pop durant la segona meitat de la dècada dels 60, i fins i tot va poder acostar-se a les principals figures del moment per a immortalitzar-les en retrats que han esdevingut icònics. Baron Wolman, primer responsable de fotografia de la revista Rolling Stone i un dels fotògrafs més admirats del seu temps des de l'àmbit melòman, va morir el passat mes de novembre, víctima de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). El Rock and Roll Hall of Fame de Cleveland, Ohio, exposa aquests dies part del seu llegat. Referents com Grateful Dead, Jefferson Airplane, Chuck Berry, els Rolling Stones, Janis Joplin o Jimi Hendrix, capturats tant a l'escenari com a l'estudi fotogràfic. I si bé és cert que Cleveland queda més lluny que mai en temps de pandèmia i confinament, com a mínim podem gaudir d'un recull de les imatges exposades a la pàgina web de la institució.

Marty Balin (1942-2018)

MARTY BALIN

(1942-2018)

Un dels trets distintius de Jefferson Airplane va ser sens dubte la combinació de dues veus solistes d'alçada, una de masculina i una de femenina. Marty Balin i Grace Slick -i Signe Toly Anderson abans d'aquesta última-, un tàndem que va encapçalar i segellar algunes de les gestes més brillants de la primera era psicodèlica. Posteriorment, quan les tensions internes van precipitar el final de la banda mare, Balin i Slick van tornar a coincidir en aquell projecte tan lloable com qüestionat que va ser Jefferson Starship. Balin ens deixava abans d'ahir a l'edat de 76 anys.

Grace Slick parla sobre Marty Balin a Mojo

Grace Slick, deixant les coses clares.

"No m'ho vaig fer amb el Marty perquè mai va mostrar cap interès per mi. En realitat no m'importava, perquè hi havia quatre nois més a la banda". Grace Slick explica per què mai se'n va anar al llit amb Marty Balin durant els dies de Jefferson Airplane, i de passada assenyala unes dinàmiques de grup que avui farien saltar tota mena d'alarmes, en una entrevista publicada per Mojo aquest mes de juny. Slick ve d'uns temps i d'unes formes de fer on la correcció política encara no havia fet perdre el món de vista a ningú. Per això es pot permetre dir en públic exactament allò que li rota sense haver de pensar en el què diran.

50 anys de "Surrealistic Pillow"

Editat tal dia com avui de 1967, "Surrealistic Pillow" no tan sols va esdevenir l'àlbum que definiria el so de Jefferson Airplane -era el primer que enregistrava la formació clàssica amb Grace Slick a la veu i Spencer Dryden a la bateria-, sinó també un dels pilars mestres del rock psicodèlic i, en certa manera, el punt de partida per a futurs projectes com Hot Tuna -les textures acústiques de la preciosa "Embryonic Journey", un clar precedent del que avui anomenem acid folk, deixaven entreveure el gust de Jorma Kaukonen pels sons de naturalesa més orgànica-. "Surrealistic Pillow" va ser el segon disc dels de San Francisco, i als seus surcs hi figuraven futurs clàssics com "She Has Funny Cars", "Plastic Fantastic Lover" i el que esdevindria tot un himne de la naixent Era d'Aquari, "Somebody to Love". Menció a part es mereix "White Rabbit", tot un exercici de lírica surrealística i al·lucinògena que per a molts suposa el cim creatiu de la banda. Passat mig segle de la seva edició, manté intacta aquella hipnòtica sensació de misteri i perill.

Signe Toly Anderson (1941-2016)

SIGNE TOLY ANDERSON

(1941-2016)

No se n'ha parlat tant, però el mateix dia en què ens deixava Paul Kantner ho feia també qui havia estat la vocalista original de Jefferson Airplane. Signe Toly Anderson formava part del grup al moment de debutar amb el fundacional "Takes Off" (1966), marxant al cap de poc temps per maternitat i ocupant el seu lloc Grace Slick. Anderson no va arribar a deixar mai la música, però sempre s'hi va dedicar des d'un pla d'allò més discret i sense assolir el ressò dels seus excompanys -amb qui arribaria a col·laborar de forma esporàdica en diverses ocasions-. El destí va voler que abandonés aquest món el mateix dia que Kantner. Trista coincidència.

Paul Kantner (1941-2016)

PAUL KANTNER

(1941-2016)

Cinc dècades farà l'estiu vinent que es va editar "Takes Off" (1966). El debut de Jefferson Airplane, una de les primeres manifestacions del rock psicodèlic i el fonament sobre el qual s'edificaria tota una nissaga de la qual Paul Kantner seria espina dorsal. Se n'ha anat un pioner, un dels grans ambaixadors del so San Francisco i un revolucionari en tots els sentits.