Marianne Faithfull (1946-2025)

Ha mort Marianne Faithfull, la diva de la Swinging London que va caure a l'infern més profund i va tornar per explicar-ho. La seva discografia es pot dividir en tres etapes –els anys pop, els anys del post-punk i uns anys de maduresa que van ser també de redempció-, cada una tan o més essencial que l'anterior.

La crònica rosa sol destacar la seva vinculació amb l'òrbita dels Rolling Stones i la seva tempestuosa relació sentimental amb Mick Jagger. Posats a parlar-ne, em sembla oportú recordar que Faithfull va ser l'única persona capaç de vèncer Ses Majestats en un jutjat –el cas 'Sister Morphine'-.

Vaig tenir ocasió de veure-la l'últim cop que va actuar a Barcelona, desembre de 2014 al Palau de la Música, amb Ed Harcourt i Rob Ellis cobrint-li les espatlles i presentant el magnífic "Give My Love to London". Tenia 67 anys i s'estava recuperant d'una lesió al maluc, però va segellar una vetllada que encara recordo com si fos ahir. La fragilitat i la fortalesa d'una supervivent.

Junk Cars

Johnny′s got a love, one love in his life

It wasn't his girlfriend, it isn′t his wife

It is not Jesus, he don't know if it's sin

Only thing that Johnny′s interested in is

Junk cars, can′t get 'em off his mind

Junk cars, fools with′em all the time

(Mac McAnally)

Rubí, gener de 2025.

Day Is Done

When the day is done

Down to Earth then sinks the sun

Along with everything that was lost and won

When the day is done

(Nick Drake)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, gener de 2025.

Barry Goldberg (1942-2025)

Ha mort Barry Goldberg, teclista fundador dels essencials Electric Flag juntament amb Mike Bloomfield i Nick Gravenites, aquest últim també traspassat recentment. Nascut a Chicago, es va foguejar al costat de gegants com Muddy Waters i Howlin' Wolf. El 25 de juliol de 1965 es va unir a part de la Butterfield Band per acompanyar a Bob Dylan en el seu primer i històric concert elèctric al Newport Folk Festival. La seva primera gravació d'estudi la va fer al cap d'un any amb Mitch Ryder & The Detroit Wheels, i va ser ni més ni menys que "Devil with a Blue Dress On / Good Golly Miss Molly". També va gravar amb els Flying Burrito Brothers ("The Gilded Palace of Sin"), Leonard Cohen ("Death of a Ladies' Man") i Ramones ("End of the Century"), entre molts altres.

Garth Hudson (1937-2025)

Ha mort Garth Hudson, l'últim supervivent d'aquell col·lectiu de músics absolutament irrepetible que va ser The Band. Foguejats sota el paraigua dels Hawks de Ronnie Hawkins, van ser molt més que el suport de Dylan mentre aquest posava els fonaments de l'era rock. I ja sota la seva pròpia denominació, van agafar la tradició i la van servir a totes les generacions que vindrien després. Ara sí, que baixi el teló, s'ha acabat el vals.

Un sentit homenatge al Rei

ELVIS & FRIENDS

Luz de Gas, Barcelona

19 de gener de 2025

Dues hores i mitja de repertori i més d'una vintena de músics a l'escenari, entre la banda de la casa i els nombrosos convidats, per retre un sentit homenatge a Elvis Presley amb motiu del seu 90è aniversari, ahir a la tarda a la sala Luz de Gas. De llegendes com Santi Carulla de Los Mustang (a la fotografia) i Johnny Stud de Rocky Sharpe & The Replays, a referents com Tori Sparks, Jofre Bardagí, Big Dani Pérez o els Velvet Candles, entre molts altres. Amb el gran Augie Burr com a mestre de cerimònies al capdavant d'una més que solvent Elvis Tribute Band, i amb el segell i el savoir faire de la bona gent de Club Elvis.

David Lynch (1946-2025)

David Lynch em va ensenyar amb el seu cinema allò que Tom Waits m'havia ensenyat amb la seva música. Que les coses no sempre entren (s'entenen) a la primera, que de vegades cal deixar-les reposar i tornar-hi els cops que faci falta.

"From the mind of David Lynch comes a modern day masterpiece, so startling, so provocative, so mysterious, that it will open your eyes to a world you have never seen before", deia l'enunciat que obria el trailer de "Blue Velvet" (1986). Una successió de tòpics de manual que, en aquest cas, són veritats com temples. Sobretot l'última oració. Efectivament, el cinema de Lynch em va obrir els ulls a tot un món que no havia vist mai abans.

Un univers on podia passar-hi de tot, i un imaginari que celebrava (feia vigent) l'estètica de tres dècades abans sense necessitat de fer-hi cap rentat de cara ni operació cosmètica. Algú em va dir una vegada que somiava emborratxar-se al club de "Blue Velvet". Si tots els somnis es poden fer realitat, a mi serveixin-me el mateix.

"A candy-colored clown they call the sandman

Tiptoes to my room every night

And just to sprinkle stardust and to whisper

Go to sleep, everything is all right"

(Roy Orbison)

"There's nothing like the big screen. The cinema is really built for the big screen and big sound, so that a person can go into another world and have an experience". (David Lynch)