John Hammond Jr. (1942-2026)

Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.

Al seu àlbum de 1965 "So Many Roads" el van acompanyar Robbie Robertson, Garth Hudson i Levon Helm –també Mike Bloomfield–, que acabaven de deixar a Ronnie Hawkins i anaven camí d'esdevenir The Band. Quan es va assabentar que Bob Dylan buscava una banda de suport per fer la seva primera gira amb format elèctric, ell mateix li va recomanar els serveis de Robertson i companyia, i la resta és història.

Sembla ser que, en algun moment de 1967, Hammond va arribar a fer un concert al Gaslight Cafe novaiorquès amb Eric Clapton i Jimi Hendrix cobrint-li les espatlles –l'única ocasió en què el londinenc i el de Seattle haurien arribat a coincidir en un escenari–. Ell mateix ho va explicar en una entrevista publicada el 2004, si bé no hi ha documents que acreditin la data ni el repertori executat. Les llegendes del blues, amb tot el seu misteri.

Garth Hudson (1937-2025)

Ha mort Garth Hudson, l'últim supervivent d'aquell col·lectiu de músics absolutament irrepetible que va ser The Band. Foguejats sota el paraigua dels Hawks de Ronnie Hawkins, van ser molt més que el suport de Dylan mentre aquest posava els fonaments de l'era rock. I ja sota la seva pròpia denominació, van agafar la tradició i la van servir a totes les generacions que vindrien després. Ara sí, que baixi el teló, s'ha acabat el vals.

Robbie Robertson (1943-2023)

ROBBIE ROBERTSON
(1943-2023)

La casualitat ha volgut que Robbie Robertson deixés aquest món un 9 d'agost. La mateixa data que marcava el calendari el dia que va morir Jerry Garcia, amb 28 anys de diferència. Robertson i Garcia venien de backgrounds certament distants, però les seves trajectòries presenten paral·lelismes com a mínim notables. Músics excepcionals i artesans de la cançó més genuïnament nord-americana, però sobretot estudiosos i divulgadors de tota una tradició que ells mateixos van contribuir a renovar i a transmetre. Que un dels nexes entre les seves carreres fos Bob Dylan, ve a refermar moltes coses.

Robertson ja havia militat en diversos grups i sumava un quilometrage important en escenaris del seu Canadà natal quan Ronnie Hawkins el va reclutar per la seva banda d'acompanyament, The Hawks. Hi va entrar com a baixista, al cap de poc temps va passar a ser-ne guitarrista, va arribar a compartir tasques compositives amb el mateix Hawkins i fins i tot el va acompanyar a diverses editorials per ajudar-lo a triar títols aliens que incorporaria al seu repertori. Intèrpret virtuós però sobretot versàtil, va fer un pas al costat juntament amb altres components dels Hawks –Levon Helm, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson- per anar a perseguir nous horitzons.

A principis del 1964 van deixar Hawkins i el rockabilly per endinsar-se en les coordenades del rhythm & blues, primer sota el lideratge de Helm i alternant actuacions pel seu compte amb feines com a banda de suport per a tercers. L'agost de 1965, pocs dies abans de publicar-se "Highway 61 Revisited", Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman, aleshores mànager de Dylan. El va convidar a l'estudi, li va fer escoltar "Like a Rolling Stone" i la resta va ser història. Els Hawks esdevindrien la banda d'acompanyament del de Minnesota durant un dels capítols més essencials no tan sols de la seva carrera sinó de la música del segle XX.

Després va venir la controvèrsia, els crits de "Judas!", el retir a Woodstock i les fundacionals sessions que acabarien donant peu a "The Basement Tapes" (1975). I sí, va ser justament a Woodstock on Robertson i companyia van acabar de prendre consciència de tot el potencial que tenien més enllà del rol de suport i van fer el pas endavant definitiu. Dylan podia seguir comptant amb ells –i ho faria quan tornés a la carretera al cap d'uns anys-, però ja no eren només una banda d'acompanyament. Eren The Band –el nom el van triar a consciència i van encertar-, i amb obres com "Music from Big Pink" (1968) o l'àlbum homònim de 1969 van posar bona part de les bases d'allò que anomenem Americana.

Eren els dies en què el rock començava a deixar enrere tota la coloraina àcida de l'Estiu de l'Amor per capbussar-se en les seves essències fundacionals i redescobrir d'on venia. The Band hi van contribuir de forma decisiva, com també ho van fer des de l'altra punta dels Estats Units Garcia i els seus Grateful Dead amb obres de la mida de "Workingman's Dead" o "American Beauty", tots dos de 1970. Robertson ha mort a l'edat de 80 anys. El penúltim supervivent de The Band –encara queda Hudson, que en té 85-, un dels darrers testimonis de la reconversió elèctrica de Dylan, una figura cabdal de la música del nostre temps. En pau descansi.

David Malachowski (1955-2022)

DAVID MALACHOWSKI
(1955-2022)

Ha mort David Malachowski, guitarrista i membre fundador de Reckless, injustament oblidada banda de hard rock sorgida a la Boston de finals dels 70 –el seu àlbum homònim de 1980 és dinamita de la més fresca, ideal per a seguidors de Journey o Van Halen-. Un cop desfet el grup va alternar la seva tasca com a músic d'acompanyament i de sessió, amb les de productor discogràfic, periodista musical i director musical de muntatges teatrals. Va tocar entre d'altres amb la Greg Austin Band, Commander Cody and His Lost Planet Airmen, Savoy Brown, Garth Hudson i Shania Twain –gairebé res-. També va publicar discos en solitari. Tenia 67 anys.

Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS
(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.