Mojo: Songs from the County Hell

Diguin el que diguin determinades veus, té tot el sentit del món que la premsa musical que es publica periòdicament en paper segueixi distribuint música en format físic. Sobretot quan aquesta va més enllà del sampler protocolari per obsequiar el lector amb volums que, a banda de complementar la lectura, tracen nous punts de partida.

L'edició de maig de Mojo commemorava el 40è aniversari de "Rum Sodomy & the Lash", el segon àlbum dels Pogues, amb un recopilatori facturat expressament per l'ocasió. "Songs from the County Hell" explora, a través d'una quinzena de pistes, algunes de les rutes seguides per la música d'arrel irlandesa durant les passades sis o set dècades.

La banda de Shane MacGowan és el punt de partida d'una selecció que va dels Clancy Brothers i els Dubliners, fins a la dicotomia en clau de present que representen Lankum i els Mary Wallopers. Entre els uns i els altres, veus com les de Lisa O'Neill o The Spook Of The Thirteenth Lock venen a recordar-nos que la millor manera de preservar una tradició és no malcriar-la.

James Lowe (1943-2025)

Ha mort James Lowe, la veu de The Electric Prunes, banda pionera i paradigmàtica del rock psicodèlic californià de la dècada dels 60. Els seus experiments a l'estudi de gravació van obrir la porta a gèneres musicals que encara trigarien anys a ser concebuts, i van donar peu a perles com aquest "I Had Too Much to Dream (Last Night)", pedra angular de la nissaga Nuggets. El seus primers dos àlbums –"The Electric Prunes" i "Underground", l'un i l'altre de 1967– són essencials. Després vindria el final precipitat pel joc brut del seu productor i, dècades més tard, una reunió en temps de descompte amb Lowe com a únic membre permanent.

Rick Derringer (1947-2025)

Hi va haver un temps en què era possible entrar en un bar, que sonés una cançó que no coneixies, preguntar-li al cambrer què sonava, que ell et donés la resposta correcta sense haver de consultar una pantalla, sortir d'aquell bar, anar fins a una botiga de discos i emportar-te a casa un plàstic amb allò que havies escoltat a l'interior del bar, encara que s'hagués publicat abans de néixer tu.

Eren els dies previs al 'tot a un clic', i la sensació era molt més gratificant que aixecar el telèfon mòbil amb el braç tot esperant que l'app de torn es digni a reconèixer el que sigui que està sonant. I va ser així com vaig descobrir a Rick Derringer, deu fer cosa d'un milió d'anys, una tarda que algú va fer sonar "Rock and Roll, Hoochie Koo" en un bar on jo havia anat a llegir. En qüestió de minuts vaig sortir d'una disqueria del carrer Tallers de Barcelona amb una còpia d'"All American Boy" (1973), l'àlbum on s'emmarcava la peça en qüestió.

Després vaig descobrir la connexió d'aquell senyor amb els germans Edgar i Johnny Winter –i la versió original de la cançó que havia escoltat en aquell bar–. També seu pas pels McCoys, un dels exponents més paradigmàtics d'allò que solien anomenar-se 'one hit wonders' –una expressió que fins i tot podria fer gràcia en aquests temps líquids en què tot és de posar i treure–. I ara llegeixo que Derringer ha mort a l'edat de 77 anys. I l'única resposta que se m'acut, és tornar a punxar "Rock and Roll, Hoochie Koo" al volum que requereix l'ocasió.

Let the wind blow low, let the wind blow high

Bob Dylan entrant a l'escenari, aquesta matinada al Gorge Amphitheatre de l'estat de Washington. La imatge l'ha captat Brett Castle, i m'atreveixo a afirmar que és la millor fotografia de Dylan en un escenari que he vist en anys. Estèticament ho té tot. La presència, la mirada, l'expressió i el magnetisme que enllacen amb el Dylan dels inicis (aquí convé recordar que aquest senyor va fer 84 anys abans d'ahir). I els núvols al fons, que emmarquen el moment en un context gairebé èpic. Dylan contra els elements, ni més ni menys. El concert s'ha hagut de parar a la meitat del repertori per les fortes ratxes de vent. Aquest cop, els elements han guanyat. O potser no. Perquè, segons les cròniques que van arribant, el vent ha bufat fort mentre Dylan cantava "Under the Red Sky". La que diu allò de "Let the wind blow low, let the wind blow high".

Down by water, down by the old main drag

See this ancient riverbed

See where all my folly's led

Down by the water, and down by the old main drag

(The Decemberists)

Les Franqueses del Vallès, maig de 2025.

Dylan with Strings

Billy Strings, en primer terme, a l'escenari amb Dylan - Foto Max Berde / Youtube.

Bob Dylan va convidar Billy Strings a tocar amb el, dijous a Spokane, Washington. Van fer una hipnòtica lectura d'"All Along the Watchtower". El que es contempla com un dels grans valors del bluegrass contemporani, es va marcar solos de guitarra gairebé flamenca sobre l'enèsima mutació d'un clàssic absolut de l'era rock a mans del seu autor –fa només mig any vaig poder veure a Dylan obrint tres concerts amb aquesta mateixa cançó, i semblava una altra–.

El somriure còmplice del baixista Tony Garnier durant bona part de la interpretació, ho diu pràcticament tot. El somriure d'Strings durant la recta final de la cançó, contorsionant-se al ritme de la música i arribant a intercanviar alguna mirada amb Dylan, és el de qui amb 32 anys es descobreix a ell mateix vivint un dels moments de la seva vida. Existeix un univers paral·lel on l'èxit es mesura en base a factors com aquest, i no de les xifres de reproduccions o dels estadis que un ompli o deixi d'omplir.

Dylan fa avui 84 anys, i els celebra a la carretera. Compartint cartell i escenari amb Willie Nelson i el mateix Billy Strings en una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour. Aquesta nit actuaran a Ridgefield, al mateix estat de Washington. Sempre a la carretera, sense mirar mai enrere.

"Mr. Tambourine Man", 15 anys després

La setmana passada, en un concert a Phoenix, Arizona, Bob Dylan va recuperar "Mr. Tambourine Man", una cançó que no havia tocat en directe des de feia 15 anys. A simple vista, 15 anys poden semblar pocs, sobretot quan Dylan ja porta més de sis dècades i mitja fent música. Però si t'hi pares a pensar, hi ha bandes que en aquests 15 anys han tingut temps de formar-se, créixer, petar-ho, desfer-se i, en alguns casos, fins i tot tornar-se a reunir. I aquest senyor, que dissabte farà 84 anys, segueix passejant-se pels escenaris amb tot el misteri encara intacte.