Dylan with Strings

Billy Strings, en primer terme, a l'escenari amb Dylan - Foto Max Berde / Youtube.

Bob Dylan va convidar Billy Strings a tocar amb el, dijous a Spokane, Washington. Van fer una hipnòtica lectura d'"All Along the Watchtower". El que es contempla com un dels grans valors del bluegrass contemporani, es va marcar solos de guitarra gairebé flamenca sobre l'enèsima mutació d'un clàssic absolut de l'era rock a mans del seu autor –fa només mig any vaig poder veure a Dylan obrint tres concerts amb aquesta mateixa cançó, i semblava una altra–.

El somriure còmplice del baixista Tony Garnier durant bona part de la interpretació, ho diu pràcticament tot. El somriure d'Strings durant la recta final de la cançó, contorsionant-se al ritme de la música i arribant a intercanviar alguna mirada amb Dylan, és el de qui amb 32 anys es descobreix a ell mateix vivint un dels moments de la seva vida. Existeix un univers paral·lel on l'èxit es mesura en base a factors com aquest, i no de les xifres de reproduccions o dels estadis que un ompli o deixi d'omplir.

Dylan fa avui 84 anys, i els celebra a la carretera. Compartint cartell i escenari amb Willie Nelson i el mateix Billy Strings en una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour. Aquesta nit actuaran a Ridgefield, al mateix estat de Washington. Sempre a la carretera, sense mirar mai enrere.

Molly Tuttle

Obrint noves vies expressives.

Si ahir parlàvem d'aquest nou referent del bluegrass que ha resultat ser Billy Strings, avui toca referir-nos a una bona amiga seva com és Molly Tuttle. El de Michigan i la californiana no tan sols són contemporanis –ell va néixer el 1992, ella al cap d'un any-, sinó que entre tots dos representen dues formes diferents però sobretot complementàries d'entendre la música d'arrel nord-americana. Si ell presumeix de veu pròpia sense necessitat d'allunyar-se d'un cànon del qual encara es pot treure molt de suc, ella opta per obrir noves vies expressives a partir d'aquest mateix cànon.

Les cançons de Tuttle poden recordar en ocasions a les d'Alison Krauss, en d'altres a les de Pistol Annies o fins i tot a les de Dixie Chicks abans que renunciessin a la primera part del seu nom. Country amb ànima pop i esperit inquiet, que fa servir la tradició com a punt de partida cap a nous horitzons. El seu tercer àlbum en solitari –abans d'anar pel seu compte havia militat en formacions com The Goodbye Girls-, "Crooked Tree", va sortir el mes passat i compta amb col·laboracions de pes com les d'Old Crow Medicine Show, Dan Tyminski –dels Union Station d'Alison Krauss-, Margo Price, Gillian Welch o el mateix Strings.

Billy Strings

Explicant el bluegrass a tota una generació.

Cada generació necessita que algú li expliqui gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el mateix rock'n'roll. Per això cada generació té els seus propis referents de tots aquests estils. En el cas del bluegrass, són incomptables les veus que han transmès la tradició al llarg de les passades vuit dècades, adaptant-la a cada moment i circumstància sense necessitat de reinventar-la ni perdre'n de vista l'essència. Si durant la recta final del segle XX van ser discursos com el d'Alison Krauss and Union Station els que van mantenir viva la flama de la música dels Apalatxes, dues dècades i mitja després ha arribat el torn d'un jove guitarrista de Michigan que és tot un prodigi.

Reconec que vaig arribar tard –fa relativament poc- a la música de Billy Strings, i que quan m'hi vaig aproximar ho vaig fer amb un cert grau d'escepticisme. Després d'haver llegit tota una sèrie d'articles de premsa que parlaven d'ell en termes superlatius –a tot plegat cal sumar-hi una presència mediàtica poc comuna en músics de la seva categoria-, no sabia si em trobava davant d'un hype o d'un artista amb vocació perdurable. Ara ja sé que es troba dins de la segona categoria. M'ho han deixat clar àlbums com "Home" (2017) o l'encara flamant "Renewal" (2021) –la seva obra més recent, també la més rodona a hores d'ara-. I els diversos videos seus que circulen per la xarxa, on se'l pot observar fent meravelles a l'escenari amb el suport d'una banda de les de tota la vida –banjo, mandolina, contrabaix i ell mateix a la guitarra i a la veu solista-.

Strings va descobrir el bluegrass i altres registres perifèrics com el folk i el hillbilly de la mà del seu pare, amb qui solia tocar de petit a la llar familiar. Quan tenia deu anys, el seu progenitor es va haver de vendre la guitarra per pagar factures, un entrebanc que va deixar una forta cicatriu al petit Billy –de nom real William Apostol-. Anys més tard la va localitzar en un portal de subhastes a un preu prohibitiu. Va convèncer el propietari perquè s'esperés a vendre-la, i va treballar en feines de tota mena fins que va reunir els 2.500 dòlars que en demanava. Un cop recuperada la guitarra, es va prometre a ell mateix que la seguiria tocant un cop el seu pare ja no hi fos. I així ho segueix fent a data d'avui. No és la típica història de l'enèsim fenomen de temporada, sinó la d'un músic que té clar d'on ve i sap perfectament cap a on vol anar.