Dino Ratso en estat de gràcia

DINO RATSO

Luchador Records, Barcelona

9 de novembre de 2012

El públic no arribava a les deu persones. En un món on tot es valora a partir de xifres, això podria traduir-se com un fracàs. Res més lluny de la realitat. Dino Ratso porta més de tres anys edificant un discurs tan propi com únic, a base de picar pedra, tocar incansablement per tota la geografia catalana -actualment va a una mitjana de dos concerts per setmana, tota una fita venint d'algú que no compta amb el suport de cap discogràfica ni agència de management- i, sobretot, facturar cançons que evoquen el rock'n'roll de tota la vida al mateix temps que retraten amb ironia la Barcelona del segle XXI. El d'ahir va ser un dels millors concerts que li he vist fer. Va mostar-se segur i en forma amb un set centrat principalment en el seu darrer disc, "Álbum blanco" (2012). Peces com "Todo está fatal", "Hay que matar a un cantautor" -ja disponible en aquella primera maqueta titulada "En la sección de contactos" (2009)- o "Elvis ha dejado el edificio" es van alternar amb temes ja clàssics com "Mi novia era nazi" o un trio de novetats que reivindiquen el seu bon present creatiu -a destacar "Sofía", una melodia eternament pop amb una tornada políticament incorrecta i 100% Ratso-. Per acabar, una versió en castellà de "To Be Someone", de The Jam, encadenada amb "Panic", dels Smiths. Francament, quan algú és capaç d'oferir un passi com aquest, és absurd parlar de fracassos. Perquè aquí es parla de música, no pas de xifres.

Audio: "Elvis ha dejado el edificio" - Dino Ratso