Exparelles

Hi ha coses que només poden fer les exparelles. Per exemple, posar-te de mal humor amb un gest o una paraula que resultarien insignificants i totalment inofensius a mans de qualsevol altre ésser humà. L'única explicació que sóc capaç de donar-li a tot plegat és que les exparelles no són éssers humans. Són una mena d'ens maligne que s'apodera de la ment, l'ànima i la voluntat de qualsevol ésser humà sense que aquest se n'adoni. Sí, una cosa semblant a "La invasión de los ultracuerpos", però encara més aterradora. Molt més aterradora. Perquè si hi ha un punt que encara no he pogut determinar, és en quin moment exacte el teu o la teva ex deixa de ser un ésser humà amb voluntat pròpia per a esdevenir un simple cos al servei de l'ens de torn. És quan es trenca la relació? O la cosa ja venia d'abans? Jo m'inclino per aquesta segona opció, que també explica moltes escenes domèstiques que mai he arribat ni arribaré a entendre. Sí, ja us deia que la cosa era aterradora. Tant com adonar-me, mentre escric aquestes línies, que me n'he anat al llit amb una alienígena. És més: si aquell cos femení estava posseït per un ens maligne de l'espai exterior... Com sé que era UNA alienígena i no UN alienígena? Això, evidentment, en el supòsit que aquests ens malignes tinguin gènere sexual. Però encara no he explicat el més aterrador de tot plegat: el fet de tenir una exparella m'atorga a mi la mateixa condició. La d'exparella, vull dir. És com allò de declarar marit i muller, però dient exparella i exparella. Per tant, com puc estar segur que sóc jo qui està pensant tot això i no un ens vingut del planeta de les exparelles invasores de cossos humans desprevinguts? La resposta és tan simple com tranquil·litzant: perquè jo no poso ningú de mal humor amb gestos i paraules insignificants... Oi que no? D'això... Per què em miren amb aquestes cares?