No va venir ningú. Ningú. Zero...

Jordi Batiste.

Jordi Batiste. De transmetre en català el folk-blues d'arrels dylanianes amb Els Tres Tambors, a acostar-se al rock psicodèlic i progressiu amb Màquina!, i del folk de tonalitats lisèrgiques (aleshores no existien etiquetes com acid folk) amb Ia-Batiste -al costat d'Ia Clua-, al pop sofisticat de Rocky Muntanyola i una trajectòria solista que arriba fins a l'actualitat amb "Nova" (2012, Petit Indie). "Ara em col·loquen com a pioner", reconeixia en una entrevista publicada ahir per El Periódico de Catalunya, al preguntar-li Jordi Bianciotto per la seva relació amb l'actual onada de pop-folk cantat en català. "Però em sap greu que es reivindiquin coses que al seu dia van passar sense més ni més", afegia, "quan Ia-Batiste vam presentar el nostre últim disc, el 1995, al bar London, no va venir ningú. Ningú. Zero". Trista, molt trista, aquesta superficialitat i manca de perspectiva històrica que a Barcelona sembla haver anat fins i tot a més des d'aleshores. Però més trist em sembla que ara, quan Ia-Clua ja formen part del passat i un d'ells ni tan sols es troba entre nosaltres, alguns en parlin com qui acaba de descobrir la sopa d'all.