El último Elvis (2012)

Carlos Gutiérrez treballa de dia en una fàbrica a canvi d'un sou miserable. De nit, puja als escenaris i fa d'Elvis Presley. No cal dir que la seva vida real es troba als escenaris i no a la fàbrica. I és que Gutiérrez es pensa que és la reencarnació del Rei del Rock. Una fantasia que ha viscut durant tota la vida i que segueix vivint passats els 40 anys. Per això no encaixa en una societat on l'individu només val allò que és capaç de generar en termes pràctics i pragmàtics. Per això és l'ovella negra del ramat que cada dia entra i surt de la fàbrica sense queixar-se. Per això és abandonat definitivament per una exparella que ha confós madurar amb reprimir allò que ens fa únics. I per això porta el seu somni fins a les darreres conseqüències. "El último Elvis" (2012), producció argentina que ha arribat recentment a les nostres pantalles, és el primer llargmetratge que signa Armando Bo. Amb un repartiment encapçalat per un pletòric John McInerny, la pel·lícula aborda el debat entre les contradiccions de la vida adulta i la persecució d'un somni com a eix existencial. Tot un homenatge a les ments inquietes i sensibles que encara s'atreveixen a mantenir vius aquests somnis en comptes de resignar-se a tocar de peus a terra.