L'imprevisible Leech

THE MISSING LEECH

Apolo Store, Barcelona

25 d'octubre de 2013

M'agrada la gent que fa coses que teòricament no s'haurien de fer en un escenari. Per això, entre d'altres coses, m'agrada Maurici Ribera, alter ego de The Missing Leech. En uns temps en què fins i tot en l'àmbit alternatiu o independent proliferen bandes i solistes amb tanta professionalitat com manca de personalitat, el de Sant Joan de Vilatorrada és una raresa en el millor dels sentits. Un outsider en una escena on xifres, tecnicismes i posats són cada vegada més importants que la pròpia música. Potser per això a concerts com el d'ahir hi anem quatre gats. Però, segurament també per això, Ribera ha girat per mig món -d'Europa a Nova Zelanda, passant pels Estats Units, l'Argentina i el Japó-, ha aparegut en nombrosos recopilatoris editats arreu del planeta i ha comptat amb la complicitat de noms respectats tant d'aquí com de fora -d'Anímic a Lach, passant per Daniel Johnston o El Petit de Cal Eril-. A la botiga de la sala Apolo va desplegar la seva vessant més caòtica. Una guitarra desafinada -fins a la recta final no hi va posar remei, cosa que tampoc calia tenint en compte els seus recursos escènics-, un repertori tan improvisat com imprevisible, farcit de cançons que portava mesos -o fins i tot anys- sense assajar, i lletres que s'inventava sobre la marxa, en anglès, en català i en aranès. No, definitivament Maurici Ribera no és un professional en el mal sentit que actualment atorguem a aquesta paraula. En canvi, és únic de cap a peus. I el més important de tot, té moltíssimes coses a dir.