Brian Setzer parla de música

Brian Setzer en una imatge promocional - Foto Russ Harrington.

"No crec haver vist ni escoltat res que fos realment emocionant, últimament. De vegades em compro algun àlbum perquè conec la gent que hi toca. Però en la majoria d'ocasions, més enllà d'una peça concreta, la resta del disc no m'atreu tant, les cançons no em diuen res. Sí que trobo coses bones aquí i allà. Una vegada vaig entrar en una botiga perquè hi havia una banda tocant música country. Des de fora em va semblar genial. Però, un cop a dins, no va ser tan bo com em pensava. Sincerament, fa molt de temps que no em sorprèn cap cançó extraordinària. És trist de dir, però és la realitat".

Són declaracions de Brian Setzer, que analitzava el present de la música en una entrevista publicada el novembre passat per la revista francesa Rock & Folk. Puc no compartir el seu punt de vista, però entenc perfectament què vol dir perquè de vegades faig reflexions molt semblants a la seva. És clar que es segueix fent música emocionant –i rellevant, i transcendent, i sorprenent-, i és clar que segueixen sortint bandes i solistes joves amb coses a dir. Però ja sigui perquè gairebé tot està inventat –inclosa la sopa d'all que alguns descobreixen a diari-, o pels ritmes i les dinàmiques de la pròpia indústria, cada vegada costa més separar el gra de la palla.

On no tinc cap mena de dubte és en l'últim treball en solitari del cantant i guitarrista dels Stray Cats, "The Devil Always Collects" (2023, Surfdog Records). Una desena de pistes on Setzer torna a eixamplar les coordenades del rockabilly sense necessitat de forçar les coses. "Rock Boys Rock" posa les piles de bon principi com només ell sap fer-ho. La peça titular és una injecció elèctrica que remet als dies de la '68 Comeback Special, i "Black Leather Jacket" arriba a flirtejar amb el heavy metal més urgent. A destacar també la greixosa lectura de "Girl on the Billboard", tot un himne de carretera originalment gravat per Del Reeves. Setzer se'l fa seu, i de quina manera. Un disc emocionant que acaba de sortir del forn.

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Dues dècades sense Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Si el passat mes de gener celebràvem el centenari de Sam Phillips, avui commemorem el 20è aniversari de la mort –a l'edat de 80 anys- del fundador de Sun Records i del Memphis Recording Service –posterior Sun Studio-. Va produir la que es considera com la primera cançó de rock'n'roll, "Rocket 88" (1951) de Jackie Brenston and His Delta Cats –que en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner-. També va supervisar la gènesi d'allò que anomenem rockabilly com a productor (i descobridor) d'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, entre molts altres.

Set dècades d'Elvis a l'estudi

Elvis Presley.

Avui fa 70 anys de la primera sessió de gravació d'Elvis Presley al Memphis Recording Service de Sam Phillips. Era el 18 de juliol de 1953. Va pagar tres dòlars amb 98 cèntims per enregistrar els estàndards "My Happiness" i "That's When Your Heartaches Begin", cada un premsat en una cara d'un disc d'acetat.

Diu la llegenda que el futur Rei del rock'n'roll volia fer un regal a la seva mare. Però el fet que aleshores no hi hagués tocadiscos a casa dels Presley suggereix que el de Tupelo més aviat volia cridar l'atenció de Phillips. Per això últim encara haurien de passar mesos i la gravació d'una segona maqueta que tindria lloc el 4 de gener de 1954.

El juliol d'aquell mateix any, Presley tornaria a l'estudi de Phillips a petició del mateix productor i gravaria "That's All Right", un vell blues d'Arthur Crudup, amb el suport d'Scotty Moore i Bill Black a la guitarra solista i el baix, respectivament. Va sortir publicat el 19 de juliol de 1954 a través de Sun Records, el segell del propi Phillips. La primera manifestació d'allò que s'anomenaria rockabilly, i un dels capítols fundacionals del rock'n'roll.

Dickie Harrell (1940-2023)

DICKIE HARRELL
(1940-2023)

Sempre m'ha fascinat la forma com la bateria de Dickie Harrell marcava el pas de "Be-Bop-a-Lula" (1956), el primer single de Gene Vincent i els seus Blue Caps. Aquell tempo serè però constant, que remetia als clubs de jazz alhora que obria camí a l'aleshores efervescent rock'n'roll. I aquells cops que pràcticament delimitvaen el terreny perquè l'atòmica guitarra de Cliff Gallup dialogués amb el magnetisme vocal del mateix Vincent.

I podríem seguir amb títols com "Blue Jean Bop" –d'aquell mateix 1956- i tota l'embranzida que agafava a mida que la bateria de Harrell posava la directa. Referent del seu instrument durant els primers anys del rockabilly i del mateix rock'n'roll, la seva influència arriba fins als nostres dies –ho sap prou bé Slim Jim Phantom dels Stray Cats, qui el sol reivindicar sovint-. Després dels Blue Caps va tocar amb altres formacions i va gravar discos pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Johnny Powers (1938-2023)

JOHNNY POWERS
(1938-2023)

Pioner i exponent de pes del rock'n'roll a Detroit molt abans que la Motor City entrés de ple al mapa de la geografia melòmana. Figura de culte i fins al moment de la seva mort un dels últims supervivents de la primera generació de músics de rockabilly. A Johnny Powers se'l recordarà sobretot per "Long Blond Hair", tota una perla d'aquest estil publicada el 1957 per Fox Records.

Quan aquest segell va tancar, va seguir gravant per altres disqueres la més notable de les quals va ser Sun Records –amb la qual va publicar un parell de senzills, "With Your Love, with Your Kiss" i "Waitin' for You"-, i posteriorment va arribar a treballar per Motown com a compositor i productor –val a dir que el seu pas per la discogràfica de Berry Gordy va ser més aviat anecdòtic-.

Powers, de nom civil John Leon Joseph Pavlik, va ser amb tota probabilitat l'únic músic que va arribar a mantenir relacions laborals tant amb Sun com amb Motown. Però això no ens hauria fer perdre de vista el valor del seu llegat, que són cançons com les anteriorment citades. Les havia seguit interpretant en directe fins que el cos li ha dit prou. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Un segle amb Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Es commemoren avui 100 anys del naixement de Sam Phillips, el fundador de Sun Records i com a tal un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50 –també d'una de les seves formes més primitives, el rockabilly-. Gran aficionat a la música afroamericana en un moment en què això no era ben vist en segons quins ambients –sobretot si un era blanc i vivia al Sud dels Estats Units-, el 1950 va obrir el llegendari Memphis Recording Service al 706 de l'avinguda Union, a Memphis, que al cap de pocs anys adoptaria el nom de Sun Studio –la discogràfica la va fundar el 1952-, on van gravar figures del rhythm & blues com Rosco Gordon o B.B. King.

El 1951 hi va produir la que sol considerar-se com la primera gravació de la història del rock'n'roll, el "Rocket 88" de Jackie Brenston and His Delta Cats –en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner, on Brenston cantava i tocava el saxo-, publicada aquell mateix any per Chess Records, de Chicago. El 1954 va estar als controls durant el fundacional enregistrament del "That's All Right" d'Elvis Presley, considerat com el punt de partida del rockabilly i en tot cas l'inici d'una de les grans revolucions culturals del segle passat. En anys posteriors, Phillips va descobrir també gegants com Johnny Cash, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis, entre d'altres.

Roddy Jackson (1942-2022)

RODDY JACKSON

(1942-2022)

Quan es parla de pioners blancs del rock'n'roll que cantaven com si fossin negres, sol obviar-se un nom que encaixa com pocs en aquesta categoria. El de Roddy Jackson, figura de culte del rockabilly amb un timbre de veu estrident i visceral com ell sol. Influït per Little Richard, el cantant i multiinstrumentista californià va arribar a fitxar pel mateix segell que el seu ídol, Specialty, amb el qual va gravar un grapat de singles entre 1958 i 1959 –a destacar títols com "I've Got My Sights on Someone New" i "Any Old Town". Va ser també durant aquell període quan, juntament amb Larry Williams, va escriure "She Said Yeah". Una peça que el mateix Williams va gravar com a cara b i que posteriorment va obtenir més ressò de la mà dels Rolling Stones i els Animals –també en va fer una notable versió Paul McCartney-. Instal·lat des de feia dècades al circuit fifties com a venerable veterà, ha mort a l'edat de 80 anys.

R.I.P. Nigel Owen

Nigel "Niggsy" Owen.

Ha mort Nigel Owen, també conegut com a Niggsy Owen, guitarrista dels Flying Saucers, una d'aquelles bandes britàniques que van mantenir viva la flama del rockabilly més genuí en plena era punk. Estètica teddy boy, revisions de clàssics pretèrits sense regust de naftalina, i sobretot composicions pròpies que d'alguna manera fan de pont entre la generació dels pioners i un revival, el de la dècada dels 80, al qual van arribar massa d'hora. Contemporanis de Crazy Cavan 'N' The Rhythm Rockers –amb qui van compartir crèdits al fundacional recopilatori "Rock'n'Roll Is Stil A-live!" (1976), porta d'entrada de tota una generació d'adolescents britànics a les bondats del primer rock'n'roll- i del recentment desaparegut Robert Gordon, tot i que no tan reconeguts. Àlbums com "Planet of the Drapes" (1976), "Rock & Roll Graffiti House" (1977) o "Some Like It Hot" (1981) encara valen el seu pes en or.

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS
(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

Robert Gordon (1947-2022)

ROBERT GORDON
(1947-2022)

No va ser l'únic responsable del retorn del rockabilly a primera línia durant l'era post-punk, però sí que va esdevenir un dels grans revitalitzadors del gènere en qüestió entre finals dels 70 i principis dels 80. Després va desenvolupar una trajectòria de llarg recorregut, sovint eclipsada per les fites inicials però sempre definida per la coherència i les bones maneres. Originari de l'estat de Maryland, Robert Gordon va debutar com a vocalista al capdavant dels Tuff Darts, una d'aquelles bandes que van formar part de l'escena punk del Bowery novaiorquès sense arribar a assolir la dimensió d'altres contemporanis.

El punk va ser la seva rampa de llançament. El pas previ a l'inici d'una carrera solista ja enfocada cap al seu primer gran amor com a melòman, el rockabilly. Va ser el productor Richard Gottehrer qui el va fitxar pel segell independent Private Stock i el va posar en contacte ni més ni menys que amb Link Wray, amb qui acabaria gravant els seus dos primers àlbums, els essencials "Robert Gordon with Link Wray" (1977) i "Fresh Fish Special" (1978). El llegendari guitarrista va arribar a dir de Gordon que li recordava al jove Elvis Presley, i el fet de debutar en solitari de forma practicament paral·lela a la mort del Rei li va donar un primer impuls.

Els dos àlbums en qüestió són autèntiques perles del millor rockabilly –també es troben entre els punts àlgids de la carrera de Wray, que no és poc-. Versions de clàssics del rock'n'roll executades amb ofici i una dosi extra de frescor, i una lectura gairebé definitiva del "Fire" de Bruce Springsteen lliurada quan el Boss ni tan sols tenia pensat publicar la seva. Després dels dos treballs amb Wray, Gordon va gravar l'igualment notable "Rock Billy Boogie" (1979) amb Chris Spedding, que venia de posar algunes de les bases del punk i la New Wave al Regne Unit. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys i amb una quinzena d'àlbums al seu nom –a destacar també el seu llançament més recent, "Rockabilly for Life" (2020)-.

R.I.P. Ronnie Joyner

Ronnie Joyner.

Ha mort Ronnie Joyner, veterà del rockabilly a la Costa Est dels Estats Units, i més concretament a l'entorn de Washington DC. Conegut per haver encapçalat formacions com Red and the Pepperpot Boys o Flea Bops, autors aquests últims d'aquell explosiu àlbum de debut que va ser "I'm Ready" (2001), va destacar també com a il·lustrador, encarregant-se sovint de la part gràfica dels discos dels seus grups.

Al Hendrix (1934-2021)

AL HENDRIX
(1934-2021)

Ens ha deixat un altre d'aquells pioners mai prou reivindicats del rock'n'roll. Un secundari de luxe que, més enllà de despatxar un bon grapat de singles que es poden contemplar com a joies de la primera era rockabilly, va ser testimoni directe d'un moment històric excepcional musicalment parlant. Al Hendrix va començar la seva carrera tocant amb el seu bon amic Buck Owens als bars de Bakersfield. Owens va esdevenir un dels arquitectes del Bakersfield Sound, un dels corrents que encara avui defineixen la música country tal i com la gran majoria l'hem conegut. Hendrix va encadenar una sèrie de senzills amb perles com "Rhonda Lee" o "Monkey Bite". Ha mort a l'edat de 86 anys. Fins fa ben poc encara es mantenia en actiu i de tant en tant es deixava escoltar als nostres escenaris.

Feed The Ducks

FEED THE DUCKS
Anònims, Granollers

2 de maig de 2021

Matt Olivera i El Lega són dos músics de solvència més que contrastada i llarg recorregut a l'òrbita del rock'n'roll de filiació fifties. Entre tots dos sumen anys de militància i un ampli quilometratge en formacions com Matt and The Peabody Ducks, Legacaster o The Kabooms. Ara fa cosa d'un any, amb tota l'activitat musical aturada a causa del confinament domiciliari, van posar en marxa Feed The Ducks, un projecte amb format de duet inicialment pensat per emetre concerts domèstics en streaming on es dedicaven a versionar clàssics del country i el rockabilly. La cosa va sortir tan bé, que es va acabar allargant més enllà de la quarantena.

Des d'aleshores, Feed The Ducks han ofert diversos concerts presencials de petit format i han tret un disc, "Country Hits" (2021, Kathrina Records), que van presentar ahir a l'Anònims en horari de vermut. Una hora llarga de repertori que va alternar clàssics incontestables amb títols menys evidents, amb cites a Carl Perkins, Johnny Cash, Bill Monroe, Elvis Presley, Bob Wills, Hank Snow, Billy Lee Riley, Eddie Cochran, Buddy Holly, Little Richard, Faron Young, Hank Williams i Marty Robbins, entre d'altres. La primera part va apuntar cap al rockabilly, la segona cap al honky tonk i el western swing –amb steel guitar inclosa-. Un luxe, i més en els temps que corren, poder fer el vermut amb tan bona companyia.

Ed Bruce (1939-2021)

ED BRUCE

(1939-2021)

A Ed Bruce se'l recordarà sobretot com l'autor de "Mammas Don't Let Your Babies Grow Up to Be Cowboys", un dels duets amb què Waylon Jennings i Willie Nelson es van consolidar l'any 1978 a l'avantguarda del moviment outlaw country. Posteriorment, Jennings i Nelson van gravar encara una altra de les seves composicions, "The Last Cowboy Song", com a membres d'aquell supergrup que va esdevenir The Highwaymen –completaven la formació Johnny Cash i Kris Kristofferson-. Bruce va destacar sobretot en l'àmbit del country, arribant a assolir un número 1 l'any 1982 amb el single "You're the Best Break This Old Heart Ever Had". Menys coneguts, però igualment són reivindicables, són els seus inicis com a intèrpret de rockabilly, encara sota el nom artístic d'Edwin Bruce i debutant a l'escuderia Sun Records amb el single "Rockin' Boppin' Baby" el 1957. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Carl Mann (1942-2020)

CARL MANN

(1942-2020)

El de Carl Mann és un d'aquells noms que bona part dels aficionats al rockabilly han arribat a descobrir en recopilatoris i antologies que repassen els primers anys del rock'n'roll. El seu "Mona Lisa", versió accelerada i frenètica del clàssic de Nat King Cole inspirat en la icònica pintura de Leonardo da Vinci, va ser el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el de Tennessee durant la seva breu estada a la Sun Records post-Elvis Presley –i sol esdevenir reclam de les citades compilacions-. Com tants altres exponents de la segona generació d'artistes rockabilly de la segona meitat dels 50, la seva estrella es va apagar durant la dècada posterior però va experimentar una segona joventut durant els 70, ja en el terreny del country. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Atomic Leopards - "Exotic" (2018)

Havent acumulat una dècada i mitja als escenaris, Atomic Leopards ja poden presumir de ser més que una revelació del rockabilly a casa nostra per considerar-se una realitat ferma i amb totes les lletres. D'arguments a favor en tenen a grapats, però el que més pesa ara mateix és el seu darrer llançament discogràfic. Un "Exotic" (2018, Temps Record) on eixamplen el seu ventall sonor amb ressons tropicals ("Blue Bossa"), jazzístics ("Be Bop the Blues") i fronterers ("Gringo"), sense oblidar-se del gènere que sempre ha estat la seva raó de ser -talls com "Speedy" o "Black Motorbike" prometen esdevenir punts forts dels seus directes i posar moltes pistes de ball de potes enlaire-. Elements de singularitat als quals cal sumar l'aposta dels barcelonins per les lletres en català en un gènere de naturalesa essencialment anglòfona. La refermen amb l'embranzida nocturna de "Sé que li agradarà" i els repunts surfers de la psicòtica "Nit de por", una peça que hauria d'entusiasmar als seguidors d'Screaming Lord Sutch o, buscant un referent més proper, Mossén Bramit Morera i Els Morts. Poden escoltar-lo i adquirir-ne una còpia al web de Temps Record.

The Spunyboys

Foto Mathias Auster.

The Spunyboys vénen de Lille i són amb tota probabilitat una de les bandes més fresques i refrescants del panorama rockabilly francès. Les seves cançons són directes i urgents, i a la vegada denoten ofici i bones maneres. Al llarg de la passada dècada han actuat en diversos festivals de renom tant a l'Europa continental com al Regne Unit. Els seus tupès també són dignes d'aplaudir, i els seus videoclips dignes de veure. Descobreixin-los a Facebook.

21st Century Rockabilly vol. 4

Aquells que durant els anys 50 titllaven el rock'n'roll de moda passatgera poc es podien imaginar que sis dècades més tard no tan sols seguiria l'invent ben viu, sinó que les seves formes més primitives mantindrien un excel·lent estat de salut. Vintage Rock, publicació britànica especialitzada en matèria fifties, distribueix amb la seva edició de novembre-desembre el quart volum d'una sèrie de discos compactes oportunament titulada "21st Century Rockabilly". I això és exactament el que hi podem trobar: una vintena llarga de talls enregistrats per artistes contemporanis com The Bullets, The Retrobaits, Delta 88, Shana Mae & The Mayhems, Jack Rabbit Slim o Lew Lewis & The Twilight Trio. És possible que no els soni cap d'aquests noms, però els ben asseguro que val la pena punxar el plàstic en qüestió a tota castanya -i llegir la revista, és clar-.

Johnny Powers

El cas de Johnny Powers és ben curiós. Originari de Detroit, no sol figurar el seu entre els noms de referència del rockabilly dels 50 malgrat una discografia i una trajectòria tan prolífiques com incansables. Com tants altres adolescents nord-americans de l'època que es van iniciar en el món de la música practicant discursos derivats del country, va decidir dedicar-se al rock'n'roll -i de quina manera- tan bon punt va descobrir els discos d'Elvis Presley i companyia. Powers va arribar a gravar per una gran quantitat de segells independents, inclosos dos tòtems com eren Sun Records -el bressol del propi rockabilly- i Motown -ell va ser el primer artista blanc fitxat per la disquera de Berry Gordy-. És poc probable que cap altre músic hagi arribat a gravar per aquestes dues discogràfiques -de fet no se'n té constància-, la qual cosa fa del cas de Powers tota una raresa. Però si l'hauríem de tenir ben present és per les bondats d'una discografia on els encerts es compten a grapats i on talls com "Honey Let's Go (To a Rock and Roll Show)" o "Long Blond Hair" revelen com pocs la vessant més crua i visceral del rockabilly.