Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.