Paul Di'Anno (1958-2024)

Tenia 13 o 14 anys quan em vaig comprar el primer àlbum d'Iron Maiden, el que porta per títol el nom de la banda. Va ser en una botiga de discos de Blackpool, al Regne Unit, i ho vaig fer atret per aquella caràtula on un Eddie en fase gairebé embrionària es manifestava més aterrador que en cap de les seves encarnacions posteriors.

Els únics Maiden que coneixia aleshores eren els de Bruce Dickinson. L'etapa Blaze Bailey encara havia d'arribar, i jo no sabia que abans de Dickinson hi havia hagut un tal Paul Di'Anno al capdavant de la banda. Per això em va xocar escoltar una Donzella amb un punt de cruesa, de visceralitat i fins i tot de perill que mai més tornaria a tenir.

Part del seu secret, la veu de Di'Anno, molt menys tècnica que la de Dickinson però feta a mida d'unes cançons que no havien tingut temps de madurar, ni falta que els feia. També em van impactar les fotografies de la carpeta interior, que mostraven un frontman de cabell curt, enfundat en cuir de color negre al més pur estil Vince Taylor. Si existia un nexe entre el punk i la New Wave Of British Heavy Metal, havia de ser ell per força.

Evidentment, no m'imagino a Di'Anno cantant "Run to the Hills", "The Trooper" ni "Aces High". Tampoc veig cap sentit a comparar a aquestes alçades el seu llegat al capdavant dels Maiden amb tot el que la banda faria en anys posteriors. Però penso, això sí, que tant "Iron Maiden" com "Killers" són discos infinitament superiors a tot el que ha gravat el grup durant els darrers 30 anys.

Ens ha deixat Paul Di'Anno. El cantant original d'un conjunt que de seguida se li va fer gran. Però també l'ànima indomable sense la qual no s'entendria l'inici de la llegenda. "I've got nowhere to call my own, hit the gas, and here I go", proclamava a "Running Free", una cançó que sempre ha estat molt més creïble amb la seva veu que no pas amb la de Dickinson. "I'm running wild, I'm running free", un vers que podria resumir tota una vida. La seva.

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

Nicky Moore (1947-2022)

NICKY MOORE
(1947-2022)

El curs dels esdeveniments ha fet que una gran majoria contempli Samson únicament com la rampa de llançament de Bruce Dickinson abans d'entrar a Iron Maiden. Greu error, quan la seva discografia inclou algunes de les perles mai prou reivindicades de la NWOBHM. Com a mostres "Head On" (1980), encara amb Dickinson a les tasques vocals, o "Before the Storm" (1982). En aquest darrer treball hi va debutar Nicky Moore, substitut de Dickinson al capdavant del grup i vocalista de la formació en diverses etapes –la més notable, la que va de 1981 a 1984-. Abans d'entrar a Samson havia estat cantat a Hackensack i Tiger. Posteriorment va militar en bandes com Mammoth i va impulsar el seu propi projecte solista. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

40 anys de "The Number of the Beast"

Es commemoren avui quatre dècades de la publicació d'un d'aquells discos essencials amb totes les lletres. Una obra capital de cap a peus, que va alterar nombrosos esdeveniments i va contribuir a escriure la història del rock i la música pop tal com l'hem pogut conèixer des d'aleshores. "The Number of the Beast" (1982), el tercer àlbum d'Iron Maiden i el primer de la banda londinenca amb Bruce Dickinson a les tasques vocals. Els d'Steve Harris acabant de definir el seu so, consolidant-se a l'avantguarda de la NWOBHM i catapultant el heavy metal fins a les més altes esferes en un moment en què, segons alguns, tocaven altres coses.

Inici a tota pastilla amb la dinàmica "Invaders", pas previ a tota una bateria d'himnes metàl·lics com el tenebrós mig temps "Children of the Damned", les referències ocultistes de l'eterna peça titular o el crit de guerra de "Run to the Hills", que denunciava la colonització del continent americà pels imperis europeus. I aquell majestuós final amb "Hallowed Be Thy Name", les reflexions en primera persona d'un condemnat a morir a la forca en set èpics minuts on no hi falta de res. Producció de Martin Birch i una de les caràtules discogràfiques més icòniques de tots els temps, cortesia del sempre oportú Derek Riggs, amb l'entranyable Eddie regnant en aquell univers de fantasia tan seu –dels Maiden- com intransferible.

L'antídot contra els cants de sirena

Iron Maiden.

Es deuen estar estirant els cabells tots aquells gurús de la modernitat més efímera, que cada dos per tres necessiten anunciar la mort del rock per justificar el seu propi culte als cants de sirena. Els mateixos que porten gairebé un lustre cantant les bondats de les mal anomenades músiques urbanes amb els mateixos arguments que –ai, quines coses- no fa pas tant empraven a l'hora de carregar-se tot un gènere, el heavy metal, que agradi o no segueix sobrevivint al seu aire a pronòstics i tendències, justament refermat des de fa dècades com a refugi i antídot contra els citats cants de sirena.

Deia que es deuen estar estirant els cabells perquè un dels llançaments discogràfics més sonats del passat exercici va ser el darrer treball d'una de les bandes més paradigmàtiques del gènere en qüestió. Uns Iron Maiden que assolien amb "Senjutsu" (2021) cotes i registres que no havien arribat a assolir en molt de temps –si és que ho havien arribat a fer mai-. Número 1 en vendes en països com Suècia, Alemanya, Itàlia, Bèlgica o Espanya la setmana que es va publicar –al Regne Unit va assolir el número 2 i als Estats Units, un mercat que tradicionalment s'havia resistit als britànics, el 3-. I tribunes mediàtiques que fa quatre dies certificaven la defunció del rock, de cop i volta passaven a cantar les bondats del dissetè àlbum d'una banda que mai abans els havia interessat.

El cert és que no calia esperar cap conjunció astronòmica –ni cap campanya de màrqueting ben planificada- per adonar-se que Maiden són des de fa dècades uns clàssics amb vida i que el seu llegat és tan perdurable com qualsevol icona de la cultura pop que es pugui observar diàriament estampada en milers de samarretes arreu del món i en entorns a priori incompatibles entre ells –dels heavies de base a celebritats com Justin Bieber o Lady Gaga, tots llueixen sense reserves les seves samarretes amb el logotip de la banda i l'esquelètica mascota Eddie protagonitzant escenes prèviament vistes en caràtules d'àlbums i singles que bé podrien correspondre a clàssics del còmic i el cinema fantàstic-. Vaja, que arriba tard qui pretengui haver descobert ara que, efectivament, Iron Maiden importen.

Dit això, potser caldria preguntar-se si l'àlbum en qüestió, aquest "Senjutsu" estèticament inspirat en la tradició japonesa, justifica tot el rebombori generat al seu voltant. És un bon disc? Sens dubte. És superior a bona part del que han fet els d'Steve Harris des del retorn de Bruce Dickinson a les seves files? Això ja no ho tinc tan clar, però sí que m'atreviria a assenyalar-lo com un dels treballs més ambiciosos de tota la carrera dels britànics. Un àlbum doble amb deu peces, tres de les quals superen els deu minuts, que en cap cas ni circumstància es fa llarg, i on la banda sona a ella mateixa sense ser previsible en cap moment. I sobretot una obra de gran complexitat que ha desafiat la immediatesa pròpia d'aquests temps líquis i n'ha sortit victoriosa. De seguida s'ha dit.

Iron Maiden tenen previst actuar el proper 29 de juliol a l'Estadi Lluís Companys de Barcelona. Una altra fita, la d'omplir estadis, que no es troba a l'abast de qualsevol i que els britànics assoleixen malgrat haver estat vilipendiats durant dècades per determinats prescriptors amb excés d'amor propi. I un concert que s'hauria d'haver celebrat l'estiu de 2020, i que s'havia anunciat com un generós repàs al catàleg d'una banda que no tenia previst venir amb disc nou sota el braç. Una pandèmia mundial n'ha forçat dos ajornaments –a aquestes alçades ningú pot garantir que no acabi caient el tercer- i fins i tot ha donat temps a la banda per posar a punt un àlbum que bé mereix una presència destacada a l'escenari –tant a nivell de repertori com d'escenografia, que estem parlant de Maiden-. Encara que això suposi renunciar a més d'un hit pretèrit –i amb independència de si s'acaba confirmant per després de l'estiu la rumorejada gira on la banda interpretaria "Senjutsu" en la seva totalitat-. 

El videoclip post-apocalíptic d'Iron Maiden

Fotograma del videoclip de "The Writing on the Wall".

Un relat de ciència-ficció ambientat en un escenari post-apocalíptic i amb un missatge contundent: l'única manera de salvar aquest planeta –l'únic hàbitat de què disposem com a espècie- és fer front a les elits que se l'estan carregant en nom dels seus propis interessos. Iron Maiden han anunciat nou àlbum de cara al mes vinent, un "Senjutsu" del qual ja han avançat una peça amb un videoclip d'animació a l'estil japonès –si bé amb certs elements que poden recordar la nissaga Mad Max- que relata l'eterna lluita dels opressors contra els oprimits en un món que ja ha anat més enllà de la deriva. "The Writing on the Wall", la cançó, és un exercici de heavy metal èpic en la més pura tradició dels londinencs. Mentre esperem la sortida de l'àlbum, i el concert dos cops ajornat que a hores d'ara la banda té previst oferir el 29 de juliol de l'any vinent a l'estadi Lluís Companys, poden vostès visionar el videoclip, dirigit per Nicos Livesey i basat en una història del propi Bruce Dickinson, a Youtube.