Country sense embuts

JESSE DANIEL
Razzmatazz 3, Barcelona

11 de juliol de 2023

La història de Jesse Daniel podria servir perfectament de base per al guió d'un d'aquells biopics que tant es porten últimament a Hollywood. Un punk rocker que va pel mal camí decideix fer net de tots els seus vicis i addiccions, acaba trobant refugi en la música country, i comença una carrera a títol personal que el perfila com un dels valors més segurs d'aquest estil en temps present. Però més enllà de la biografia de pel·lícula, els arguments a favor d'aquest californià establert a Texas són les seves cançons, també un directe tan solvent i incontestable com el que va desplegar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz en el seu debut als escenaris barcelonins.

Com el nostre bon amic i veí Joe Fields, Daniel fa country sense colorants ni conservants, però sobretot sense eufemismes. No el sentiran vostès parlar d'Americana ni de cap altra etiqueta que pugui donar peu a malentesos. Tant a l'escenari com a les entrevistes fa servir sense embuts el terme country per expressar la seva vocació, però també la raó de ser d'un repertori que beu del més genuí Bakersfield Sound i que efectivament evoca tota l'essència dels clàssics sense arribar –ni molt menys- a fer olor de naftalina. Cançons amb gust de cervesa freda i llums de neó brillant sobre un terra de fusta. Cites a Merle Haggard i Waylon Jennings, Telecasters que fan twang, i una banda tan robusta i dinàmica com un eighteen wheeler enfilant la Interestatal 40 –a destacar la guitarra solista d'Austin Roach i la pedal steel de Caleb Melo-.

Daniel va aterrar a Barcelona en el marc d'una breu gira europea que tindrà com a parada central el segovià Huercasa Country Festival i que li serveix per presentar el seu darrer àlbum, el directe "My Kind of Country - Live at The Catalyst" (2022). Espina dorsal d'un repertori que va repassar tota la seva producció d'estudi –tres discos en total- i on els encerts es van comptar a grapats. De la brisa refrescant de "Champion" al honky tonk gran reserva de "Bringin' Home the Roses" i els aires tex mex d'"El Trabajador", passant per aquest parell d'himnes en potència que són "Rollin' On" i "Clayton Was a Cowboy". Acabat el concert, el mateix Daniel es va situar a la sortida del local i va saludar un per un a tots els assistents. Un d'aquells detalls que marquen diferències. Les estrelles es fan així, ni més ni menys.

Eli "Paperboy" Reed - "Down Every Road" (2022)

El noble art de fer una versió. D'agafar una composició aliena i traslladar-la fins als propis paràmetres o, en el seu defecte, fins a coordenades que d'alguna manera puguin contrastar amb les del punt de partida. Eli "Paperboy" Reed és originari de Boston i va debutar discogràficament durant la primera dècada del segle XXI, però els seus treballs solen evocar aquell soul que es practicava al sud dels Estats Units durant la dècada dels 60 del segle passat, el que bevia més directament del blues i del gòspel, i solia manifestar-se tan greixós com elegant, tan visceral com espiritual.

"Down Every Road" (2022), el seu setè àlbum, és un disc de versions centrat en el repertori de Merle Haggard (1937-2016), un dels noms més capitals de la història de la música country, figura essencial del Bakersfield Sound i precursor del moviment outlaw. Que el de Massachusetts hagi reinterpretat les seves cançons a ritme de soul –i que ho hagi fet amb tanta passió com encert- ens ve a recordar que les barreres entre determinats estils musicals solen ser més protocolàries que una altra cosa, sobretot quan aquests han crescut de forma paral·lela –sovint retroalimentant-se mútuament- sobre el mateix terreny.

Comença el plàstic en qüestió amb tot un clàssic de clàssics, ni més ni menys que "Mama Tried", com a carta de benvinguda a una selecció on no hi és tot allò que podria haver-hi –un segon volum seria igual de benvingut-, però on tot allò que hi ha sona a glòria pels quatre costats. "I'm Bringing Home Good News" podria ser una joia perduda a l'arxiu d'Stax. "If We Make It through December" té tota l'elegància i la corpulència d'un Elvis a Las Vegas. "Silver Wings" guanya un deliciós matís pop. I "Today I Started Loving You Again" es revela eterna com el primer dia en un emotiu duet vocal amb Sabine McCalla.

Rose Lee Maphis (1922-2021)

ROSE LEE MAPHIS
(1922-2021)

Ens ha deixat a l'edat de 98 anys Rose Lee Maphis, qui juntament amb el seu marit, Joe Maphis, va formar un duet pioner en l'àmbit de la música country. Singles com "Dim Lights, Thick Smoke (And Loud, Loud Music)", el seu debut conjunt de 1953 –la peça l'havien gravat un any abans Flat & Scruggs-, els van situar a l'avantguarda de l'aleshores naixent Bakersfield Sound, aquell corrent que reaccionava a la de vegades excessiva pulcritud de les produccions de Nashville a cop de Telecaster, amb bones dosis de twang i deixant-se seduir per les bondats del rock'n'roll –entre els seus grans exponents, Wynn Stewart, Buck Owens o Merle Haggard-. Joe & Rose Lee Maphis van actuar plegats fins a la dècada dels 80 –ell va morir el 1986-. Abans de casar-se, Rose Lee –de nom real Doris Helen Schetrompf- havia format part del quartet The Saddle Sweethearts, amb les quals havia compartit escenaris amb figures com Gene Autry i Roy Acuff, entre d'altres.

Bear Family publica l'antologia (gairebé) definitiva del Bakersfield Sound

Es coneix com a Bakersfield Sound aquella variant de la música country que es va desenvolupar durant les dècades dels anys 40 i (sobretot) 50 a la localitat californiana en qüestió, caracteritzada per la instrumentació elèctrica, les Telecasters en mode twang i tota una sèrie de patrons que van sintonitzar amb parents més o menys llunyans com el rockabilly i, alhora, van influir corrents com el country rock, l'outlaw country de la dècada dels 70 o el neotradicionalisme dels 80 –també ha arribat a definir subgèneres com allò que sol anomenar-se truck driving music-.

Un discurs que històricament ha estat contemplat com l'alternativa autèntica i sense polir al més sofisticat Nashville Sound i les seves produccions a gran escala, la qual cosa li ha donat un major prestigi entre tradicionalistes i estudiosos diversos. Sigui com sigui, la gent de Bear Family –disquera especialitzada en l'arqueologia en l'àmbit de la música d'arrels nord-americana- s'ha decidit a fer-li justícia amb una luxosa i exhaustiva antologia que aplega més de tres centenars de pistes repartides en una desena de discos compactes i acompanyades d'abundants notes informatives i material d'arxiu.

A "Bakersfield Sound: Country Music Capital of the West 1940-1974" (2019) no hi falten primeres espases del so Bakersfield com Buck Owens, Merle Haggard, Wynn Stewart o Red Simpson –aquest últim, el més gran exponent de la citada truck driving music-. El seu veritable encert, però, és una mirada transversal que es capbussa en les arrels d'una escena que va germinar amb l'arribada dels primers immigrants del Midwest que buscaven a Califòrnia una vida millor en plena Gran Depressió, a més de la recuperació de noms de culte com els de Johnny Bond, Herb Henson o Dallas Frazier –autor del "Wearin' that Loved on Look" que va popularitzar Elvis Presley-. Òbviament, cadascú haurà de completar la seva pròpia panoràmica explorant pel seu compte les discografies dels artistes en qüestió, però ara per ara aquesta caixa pot contemplar-se com una guia (gairebé) definitiva tant per a neòfits com per a estudiosos de l'òrbita Americana.


Més informació:

Bear Family  /  Pàgina web