Casal de Cultura, Vallromanes
19 de març de 2022
Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.
La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.
Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada