Que venen Los Lobos!

Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

Crash Like Thunder

Drive Like Lightnin' (Crash Like Thunder)

(The Brian Setzer Orchestra)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2024.

Brian Setzer parla de música

Brian Setzer en una imatge promocional - Foto Russ Harrington.

"No crec haver vist ni escoltat res que fos realment emocionant, últimament. De vegades em compro algun àlbum perquè conec la gent que hi toca. Però en la majoria d'ocasions, més enllà d'una peça concreta, la resta del disc no m'atreu tant, les cançons no em diuen res. Sí que trobo coses bones aquí i allà. Una vegada vaig entrar en una botiga perquè hi havia una banda tocant música country. Des de fora em va semblar genial. Però, un cop a dins, no va ser tan bo com em pensava. Sincerament, fa molt de temps que no em sorprèn cap cançó extraordinària. És trist de dir, però és la realitat".

Són declaracions de Brian Setzer, que analitzava el present de la música en una entrevista publicada el novembre passat per la revista francesa Rock & Folk. Puc no compartir el seu punt de vista, però entenc perfectament què vol dir perquè de vegades faig reflexions molt semblants a la seva. És clar que es segueix fent música emocionant –i rellevant, i transcendent, i sorprenent-, i és clar que segueixen sortint bandes i solistes joves amb coses a dir. Però ja sigui perquè gairebé tot està inventat –inclosa la sopa d'all que alguns descobreixen a diari-, o pels ritmes i les dinàmiques de la pròpia indústria, cada vegada costa més separar el gra de la palla.

On no tinc cap mena de dubte és en l'últim treball en solitari del cantant i guitarrista dels Stray Cats, "The Devil Always Collects" (2023, Surfdog Records). Una desena de pistes on Setzer torna a eixamplar les coordenades del rockabilly sense necessitat de forçar les coses. "Rock Boys Rock" posa les piles de bon principi com només ell sap fer-ho. La peça titular és una injecció elèctrica que remet als dies de la '68 Comeback Special, i "Black Leather Jacket" arriba a flirtejar amb el heavy metal més urgent. A destacar també la greixosa lectura de "Girl on the Billboard", tot un himne de carretera originalment gravat per Del Reeves. Setzer se'l fa seu, i de quina manera. Un disc emocionant que acaba de sortir del forn.

Dues dècades d'una màgica nit amb Brian Setzer

El mai prou valorat 'Ignition!', i el bootleg d'aquella nit a Barcelona.

Pocs semblen recordar-se'n a aquestes alçades, però un servidor encara té molt present l'efímera però intensa aventura de Brian Setzer al capdavant de '68 Comeback Special, un dels capítols més apassionants de la carrera del líder dels Stray Cats. Un potent trio de rockabilly directe a la jugular i amb regust de carretera, que completava la base rítmica de la totpoderosa Brian Setzer Orchestra –Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-, i que al seu dia li va servir al nostre home justament com una via d'escapament d'una febre neoswing que aleshores tot just començava a cotitzar a la baixa.

Avui fa 20 anys que Brian Setzer '68 Comeback Special van desembarcar a la barcelonina sala Razzmatazz, i personalment recordo aquella nit com una ocasió molt especial. D'entrada, perquè va ser el primer concert d'un artista internacional al qual vaig poder assistir després dels aleshores recents atemptats de l'11-S a Nova York i Washington, i perquè en aquell context d'incertesa el rock'n'roll es va refermar més que mai com el millor refugi possible contra les inclemències del món exterior. També pel fet que Setzer sempre sol ser garantia d'un bon directe, més encara quan presentava un disc tan potent com "Ignition!" (2001), l'única referència que va arribar a signar amb aquell projecte. De propina, el grup teloner era ni més ni menys que Lobos Negros. Poca broma.

El nord-americà va repassar generosament el disc que venia a presentar, amanint el repertori nou amb cites a la banda mare, també a Johnny Kidd ("Please Don't Touch") i Vince Taylor ("Brand New Cadillac"), i fins i tot a estàndards de la tradició nord-americana com "Old Joe Clark". Al cap d'uns mesos vaig localitzar en una disqueria del centre de Barcelona un bootleg d'aquell concert, que no vaig dubtar en agenciar-me immediatament i que encara conservo com un entranyable record d'una nit màgica. Eren els dies en què aquestes coses s'anaven a buscar a les botigues de discos, no pas entre zeros i uns, i en què efectivament els records eren per tota la vida. Pel que fa a "Ignition!", segueixo punxant-lo sovint i a aquestes alçades dubto que me n'arribi a cansar mai.

P.S.: Passant a afers més recents, és altament recomanable el darrer llançament en solitari de Setzer, el flamant "Gotta Have the Rumble" (2021), on el novaiorquès es manifesta tan en forma com de costum, i confirma les bones sensacions generades pels avançaments que ja havíem pogut escoltar durant els darrers mesos.

Carreteres, serps i dones que ballen

Captura de pantalla del nou videoclip de Brian Setzer.

Carreteres perdudes sota la nit. Núvols de tempesta i tornados que tot ho arrasen. Serps majestuoses i aranyes que regnen en la seva pròpia immensitat Foc al desert i llums de neó que anuncien les bondats del pecat. Dones fatals que ballen al ritme de la música endimoniada mentre raja el whiskey i es consumeix una cigarreta. Tot això i més és el que ens mostra Brian Setzer al videoclip d'"Smash Up on Highway One". Un frenètic exercici de rockabilly amb accent fronterer, i el segon avançament del que serà el seu primer àlbum en solitari en sis anys. Un "Gotta Have the Rumble" previst pel mes vinent, del qual ja va avançar setmanes enrere la igualment prometedora "Checkered Flag".

Brian Setzer torna en solitari

Brian Setzer.

La gira que commemorava el 40è aniversari d'Stray Cats va quedar interrompuda, com tantes altres, per la crisi sanitària i tot allò que se n'ha derivat. Un contratemps que el sempre oportú Brian Setzer ha aprofitat per donar forma al seu primer disc en solitari en sis anys. "Gotta Have the Rumble" té prevista la seva sortida pel proper 27 d'agost, i de moment podem degustar com a primer avançament una peça, "Checkered Flag", que sona a refrescant i desvergonyit rockabilly marca de la casa. L'ha presentat amb un simpàtic videoclip de temàtica automobilística que poden vostès visionar a Youtube.

Stray Cats - "40" (2019)

En realitat, aquest flamant "40" (2019) podria passar gairebé per un nou disc en solitari de Brian Setzer. Però resulta que ens trobem davant del primer àlbum d'estudi dels Stray Cats en més d'un quart de segle. El primer que enregistren des del plàstic de versions "Original Cool" (1993), i el primer amb composicions pròpies des de l'encara més llunyà "Choo Choo Hot Fish" (1992). L'excusa de tot plegat ha estat la commemoració del 40è aniversari del trio novaiorquès, que es materialitzarà també amb una gira que ara per ara no té previst acostar-se a casa nostra. I el resultat és un àlbum que, com els que Setzer porta signant des de fa una bona temporada, no inventa la sopa d'all però es deixa escoltar i entra més i millor amb cada nova reproducció.

Un grapat de cançons que de ben segur no prendran el lloc a "Rock This Town" o "Rumble in Brighton" en futurs directes, però suposen molt més que una prova de vida per al combo que completen Lee Rocker i Slim Jim Phantom. I de passada presenten els tres músics molt més inspirats del que es podria haver esperat després de 26 sense trepitjar un estudi plegats. Els seguidors de tota la vida sens dubte apreciaran el vitamínic rockabilly de "Cat Fight (Over a Dog Like Me)" i "Three Time's a Charm", fins i tot el simpàtic rhythm & blues de "That's Messed Up", mentre els aires fronterers de "Desperado" o "I Attract Trouble" no disten de determinats registres assolits per Setzer tant pel seu compte com amb '68 Comeback Special. Pel que fa a la gira en qüestió, creuem els dits i apuntem més enllà de la temporada de festivals, que al capdavall Barcelona sempre ha estat una plaça favorable pels Gats Extraviats.

Brian Setzer - "Boogie Woogie Christmas" (2002)

Un d'aquells discos que no poden faltar en una nit com la d'avui. Un artefacte ideal per fer de la nit més santa de l'any una entranyable vetllada a ritme de swing, jump blues i rock'n'roll amb secció de vents -allò que es va anomenar neoswing-. El primer dels nombrosos àlbums nadalencs de la Brian Setzer Orchestra. Un "Boogie Woogie Christmas" (2002) que arrenca amb tota la força d'un "Jingle Bells" amarca de la casa. L'inconfusible Gretsch del novaiorquès marcant l'entrada i tota una explosió de metalls transformant una de les nadales més universals mai compostes en un trencapistes amb totes les lletres. No és l'únic plat fort d'un plàstic que inclou també incontestables lectures d'estàndards com "Boogie Woogie Santa Claus" o "Sleigh Ride". Tampoc tenen desperdici les versions de dos clàssics del catàleg nadalenc d'Elvis Presley com són "Blue Christmas" i "Santa Claus Is Back in Town", ni aquella sorprenent adaptació d'El Trencanous de Txaikovski que ja voldrien signar moltes bandes de rock simfònic. No deixin vostès de punxar-lo aquesta nit, i sobretot no deixin de passar un bon Nadal.

Brian Setzer '68 Comeback Special - "Ignition!" (2001)

Sense cap mena de dubte, un disc a reivindicar. Un àlbum que posa les piles de bon matí, que anima qualsevol nit de festa i que fa curt tot trajecte per carretera. "Ignition!" (2001) és l'únic treball que Brian Setzer va signar al capdavant de '68 Comeback Special, trio amb el qual va recuperar les formes més bàsiques del rock'n'roll després d'una llarga temporada dedicada a la seva orquestra de swing -d'on venia la pròpia base rítmica de '68 Comeback Special: Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-. I un treball injustament oblidat que molts contemplen a dia d'avui com una anotació a peu de pàgina. Greu error. Perquè "Ignition!" es troba a l'alçada de qualsevol obra dels Stray Cats o de la mateixa Brian Setzer Orchestra. I perquè els seus catorze temes conformen un mosaic sonor que val per tota la creació musical contemporània d'inspiració fifties.

Sí, hi ha rockabilly apte fins i tot per a puristes -"Hot Rod Girl", "Rooster Rock"-, però també incursions en territoris psycho -la peça titular-, balades nocturnes -"Dreamsville"-, pinzellades llatines -"Santa Rosa Rita"-, elèctric rock de carretera -"Hell Bent" o "Who Would Love This Car But Me?", composta a mitges amb Joe Strummer-, surf fronterer -l'adaptació de "Malagueña"-, frenètic bluegrass -"8-Track"- i notables exercicis de punk rock sense concessions -"(The Legend of) Johnny Kool pt. II" o "Get'em on the Ropes", que haurien pogut signar els primers Clash-. Menció a part requereix "'59", la perla del disc en opinió d'un servidor. Un cant d'amor als anys 50, amb innata vocació de hit i edificat sobre una infecciosa melodia pop. Ignoro si "Ignition!" es manté actualment en catàleg, però cada vegada que el reviso -i ho faig sovint- em sembla tan fresc com m'ho va semblar el primer dia. Per al record queda també l'apoteòsica visita que Setzer va fer a Barcelona amb aquella formació. Tot un símptoma de normalitat en plena ressaca de l'11-S -el concert tindria lloc tan sols onze dies després dels atemptats en una atapeïda sala Razzmatazz-.