Dickie Harrell (1940-2023)

DICKIE HARRELL
(1940-2023)

Sempre m'ha fascinat la forma com la bateria de Dickie Harrell marcava el pas de "Be-Bop-a-Lula" (1956), el primer single de Gene Vincent i els seus Blue Caps. Aquell tempo serè però constant, que remetia als clubs de jazz alhora que obria camí a l'aleshores efervescent rock'n'roll. I aquells cops que pràcticament delimitvaen el terreny perquè l'atòmica guitarra de Cliff Gallup dialogués amb el magnetisme vocal del mateix Vincent.

I podríem seguir amb títols com "Blue Jean Bop" –d'aquell mateix 1956- i tota l'embranzida que agafava a mida que la bateria de Harrell posava la directa. Referent del seu instrument durant els primers anys del rockabilly i del mateix rock'n'roll, la seva influència arriba fins als nostres dies –ho sap prou bé Slim Jim Phantom dels Stray Cats, qui el sol reivindicar sovint-. Després dels Blue Caps va tocar amb altres formacions i va gravar discos pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Stray Cats - "40" (2019)

En realitat, aquest flamant "40" (2019) podria passar gairebé per un nou disc en solitari de Brian Setzer. Però resulta que ens trobem davant del primer àlbum d'estudi dels Stray Cats en més d'un quart de segle. El primer que enregistren des del plàstic de versions "Original Cool" (1993), i el primer amb composicions pròpies des de l'encara més llunyà "Choo Choo Hot Fish" (1992). L'excusa de tot plegat ha estat la commemoració del 40è aniversari del trio novaiorquès, que es materialitzarà també amb una gira que ara per ara no té previst acostar-se a casa nostra. I el resultat és un àlbum que, com els que Setzer porta signant des de fa una bona temporada, no inventa la sopa d'all però es deixa escoltar i entra més i millor amb cada nova reproducció.

Un grapat de cançons que de ben segur no prendran el lloc a "Rock This Town" o "Rumble in Brighton" en futurs directes, però suposen molt més que una prova de vida per al combo que completen Lee Rocker i Slim Jim Phantom. I de passada presenten els tres músics molt més inspirats del que es podria haver esperat després de 26 sense trepitjar un estudi plegats. Els seguidors de tota la vida sens dubte apreciaran el vitamínic rockabilly de "Cat Fight (Over a Dog Like Me)" i "Three Time's a Charm", fins i tot el simpàtic rhythm & blues de "That's Messed Up", mentre els aires fronterers de "Desperado" o "I Attract Trouble" no disten de determinats registres assolits per Setzer tant pel seu compte com amb '68 Comeback Special. Pel que fa a la gira en qüestió, creuem els dits i apuntem més enllà de la temporada de festivals, que al capdavall Barcelona sempre ha estat una plaça favorable pels Gats Extraviats.