Sandy Nelson (1938-2022)

SANDY NELSON
(1938-2022)

Va ser un dels bateries més influents de la història del rock. Un virtuós que en altres temps probablement hauria fet ballar generacions senceres des de la base rítmica d'una big band, però en canvi ho va fer a ritme de rock'n'roll instrumental gran reserva. Si Sandy Nelson tenia swing, i en tenia moltíssim –queda clar escoltant qualsevol de les pistes que va enregistrar-, el seu estil va fer encarrilar bona part del full de ruta del rock i el pop des de finals de la dècada dels 50, quan va debutar com a músic de sessió.

Un dels seus primers treballs notables va ser amb els Teddy Bears d'un debutant Phil Spector, amb els quals va gravar aquell fundacional senzill que va esdevenir "To Know Him Is to Love Him" (1958). Posteriorment va ser un dels pioners reconeguts de la música surf amb The Gamblers, una banda formada per músics de sessió que posteriorment esdevindrien noms propis pel seu compte –també hi militaven Larry Taylor (Canned Heat, Tom Waits) i Bruce Johnston (The Beach Boys)-. El seu explosiu single "Moon Dawg!" (1959) es considera com la primera mostra de surf rock mai gravada.

Tot i això, a Sandy Nelson se'l sol recordar sobretot pels èxits que va signar amb el seu nom entre finals dels 50 i principis dels 60. Talls com "Teen Beat", de 1959, o el definitiu "Let There Be Drums", publicat dos anys després. Tant l'un com l'altre representen a la perfecció el seu discurs. La bateria al centre però sense oblidar la seva funció rítmica, en diàleg constant amb una guitarra que evocava tota la força de les onades de les costes californianes, també l'esperit indomable dels surfistes que les desafiaven. Nelson ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

Gene Taylor (1952-2021)

GENE TAYLOR
(1952-2021)

Encara no havia ni assolit la majoria d'edat quan, a finals de la dècada dels 60, va començar a treballar al costat de gegants del blues com T-Bone Walker o Big Joe Turner. Posteriorment va esdevenir un dels pianistes de blues i boogie-woogie més reclamats de la seva generació, arribant a girar amb Canned Heat abans formar part dels Blasters durant la primera meitat dels 80 –se'l pot escoltar en àlbums tan essencials com "The Blasters" (1982) o "Hard Line" (1985)-. Durant la dècada dels 90 va formar part dels no menys imprescindibles Fabulous Thunderbirds, tasca que alternaria amb actuacions i enregistraments al costat d'altres figures com James Harman, i amb retorns puntuals als propis Blasters. Ens ha deixat a l'edat de 68 anys.

Larry Taylor (1942-2019)

LARRY TAYLOR

(1942-2019)

Només he arribat a veure Canned Heat en directe en una sola ocasió. Va ser el mes de març de 2006 a la sala Bikini de Barcelona. L'únic component històric (que no pas original) que es mantenia aleshores a bord era el bateria Fito de la Parra. Sempre he pensat que aquell dia no vaig presenciar un concert de Canned Heat sinó l'actuació d'una molt bona banda de bar -el repertori es va compondre de clàssics del combo californià però també hi van abundar els estàndards del blues-, si bé amb un membre il·lustre a les seves files. L'absència més notable, molt probablement la d'un Larry Taylor que era en aquell moment el baixista titular de la banda d'acompanyament de Tom Waits, amb qui sí que el vaig poder veure el juliol de 2008 a l'Auditori Fòrum. A Taylor sol associar-se'l per motius obvis amb les òrbites de Waits i dels Heat -amb aquests últims hi va tornar a tocar al cap d'uns anys-, però el cert és que va militar també als Bluesbreakers de John Mayall, a The Gamblers –pioners de la música surf-, i va servir com a músic de sessió a Solomon Burke i als Monkees, entre d'altres. La carretera ja no serà el mateix sense les seves quatre cordes.

"Wine, Women, Whiskey"

Desafortunada caràtula d'un disc prescindible però amb sorpresa inclosa.

L'any 1996, una formació de Dr. Feelgood molt semblant a la que encara actua sota aquest nom i on ja no quedava cap dels components originals, va editar un disc titulat "On the Road Again". Una col·lecció de clàssics del blues adaptats pels britànics amb innegable solvència instrumental però sense aportar-hi una sola espurna de personalitat pròpia. Un àlbum tan ensopit i prescindible com aquella caràtula que sembla un monument al mal gust, i on només destaca la inicial "Wine, Women, Whiskey". Una sorprenent revisió del tema compost i gravat per Papa Lightfoot el 1954, i on els de Canvey Island van aplicar capes de greix i mala llet dignes dels primers Motörhead o, per què no, dels Feelgood originals.

Personalment haig de dir que desconeixia fins fa ben poc l'existència d'aquest disc, al qual vaig arribar tot fent recerca sobre la peça en qüestió i el seu autor. Al descobrir-lo em va cridar l'atenció que Dr. Feelgood -o el que quedés d'ells a aquelles alçades- titulessin l'àlbum com una cançó de Canned Heat -també versionada al mateix plàstic, però amb resultats no tan inspiradors- que sens dubte tenia part de les seves arrels en la citada "Wine, Women, Whiskey". Però el més curiós de tot plegat és un solo de guitarra on ressona la línia melòdica de "Baby, Please Don't Go", l'estàndard de Big Joe Williams que el propi Lightfoot havia versionat a "Natchez Trace" (1969), l'àlbum de retorn publicat dos anys abans de la seva mort. Cercles que es tanquen i rodes que mai deixen de rodar.