El riu de Papa Lightfoot i de Jerry Lee Lewis

El riu Mississippi amb tota la seva immensitat, vist des de Natchez, a l'estat del mateix nom, bressol i tomba de George "Papa" Lightfoot. Al fons, el nord-est de Louisiana, la terra de Jerry Lee Lewis. Les aigües del Mississippi van carregades d'història però també de mitologia. Tant l'una com l'altra es troben recollides en incomptables llibres, pel·lícules, cançons i obres de teatre.

Veure el riu de prop em va fer pensar en Tom Sawyer, en Jimmie Rodgers, en "Mud", en Memphis Minnie i en Jeff Buckley. I en els vaixells que solien arribar carregats d'esclaus a ports com el de Natchez, testimoni d'una de les etapes més vergonyoses de la història dels Estats Units. Però també em va fer tornar per un moment a Saint Louis, Missouri, a Marquette, Iowa, i a tota una sèrie de vivències personals que estan connectades per aquest curs fluvial.

Natchez, Mississippi, març de 2024.

Papa Lightfoot a Natchez

Un placa del Mississippi Blues Trail recorda a Papa Lightfoot en un parc de Natchez, la ciutat on va néixer ara fa poc més de 100 anys. Finalment no he pogut localitzar la seva tomba, però veure aquest memorial amb els meus propis ulls m'ha fet sentir una mica menys sol al món. I visitar Natchez durant el mes del seu centenari ha estat molt emocionant. Papa Lightfoot podria ser perfectament el meu bluesman preferit. No té el pes històric de Son House o Robert Johnson, però cançons com "Wine, Women, Whiskey" o "Mean Old Train" m'han fet i em segueixen fent molt bona companyia.

On the Road Again

Aquest matí, sortint de Montgomery, Alabama, en direcció a Mississippi, he sintonitzat una emissora de música country a la ràdio. Mentre la carretera s'anava obrint camí entre els paisatges cada cop més pantanosos del Deep South, ha sonat "On the Road Again", el clàssic de Willie Nelson, més oportú que mai en aquell precís moment.

Un dels grans plaers que m'està donant aquest viatge és escoltar la música que acostumo a posar a casa, dins del seu propi context. Havia estat diversos cops als Estats Units, però encara no havia pogut visitar mai el Sud. Una regió geogràfica que ha alimentat el meu imaginari des que tinc ús de raó a través de llibres, discos i pel·lícules, i que ha resultat ser tal com sempre me l'havia imaginat. Ser aquí no és només un somni fet realitat, era sobretot un deute que tenia pendent amb mi mateix.

Escric aquest post des de Natchez, a la riba oriental del Mississippi, on he arribat per l'autopista 61 i des d'on demà al matí espero resseguir la pista de Papa Lightfoot abans de pujar fins a Clarksdale i compartir un whiskey amb el Diable. Li vendria l'ànima tal com va fer Robert Johnson, ni que fos per quatre duros, però a aquestes alçades ja no crec que me la vulgui comprar.

Sam Myers

Vaig descobrir Sam Myers a través de Papa Lightfoot. O més ben dit a través d'un dels pocs àlbums que documenten la totalitat de les peces que l'autor de "Wine, Whiskey, Women" va realitzar durant la primera meitat dels anys 50, "Blues Harmonica Wizards" (2001, Official). Un volum actualment descatalogat que recopila la primera etapa musical de Lightfoot i part de les gravacions que Myers, també originari de Mississippi i destacat pel seu domini de l'harmònica, va publicar al seu nom durant el mateix període. Al documentar-me sobre la seva vida i la seva obra em vaig assabentar que també havia servit com a bateria i vocalista en bandes de gegants com Elmore James, a més de treballar com a músic de sessió i establir-se temporalment a l'escena de clubs de Chicago -on va actuar al costat de Muddy Waters, Howlin' Wolf o Robert Lockwood Jr.-. Nascut el 1936 a la localitat de Laurel, va passar les últimes dues dècades de la seva trajectòria alternant actuacions solistes amb la seva tasca com a membre oficial dels Rockets d'Anson Funderburgh, amb qui va tocar fins a la seva mort l'any 2006. Entre les peces que va editar en solitari destaca el single "Sleeping in the Ground" (1956).

Tempos, arrels i possibles mashups

M'acabo d'adonar que "Elephant" de Tame Impala i "Roadhouse Blues" dels Doors no tan sols tenen el mateix tempo, sinó que les línies vocals de Kevin Parker i Jim Morrison arriben a assolir una relativa harmonia en determinats passatges. Provin de fer sobreposar vostès mateixos ambdues peces i se n'adonaran. Després poden sumar-hi el "Wine, Women, Whiskey" de Papa Lighfoot i acabaran d'arrodonir la festa. Si és que al final tot ve d'allà mateix...

"Wine, Women, Whiskey"

Desafortunada caràtula d'un disc prescindible però amb sorpresa inclosa.

L'any 1996, una formació de Dr. Feelgood molt semblant a la que encara actua sota aquest nom i on ja no quedava cap dels components originals, va editar un disc titulat "On the Road Again". Una col·lecció de clàssics del blues adaptats pels britànics amb innegable solvència instrumental però sense aportar-hi una sola espurna de personalitat pròpia. Un àlbum tan ensopit i prescindible com aquella caràtula que sembla un monument al mal gust, i on només destaca la inicial "Wine, Women, Whiskey". Una sorprenent revisió del tema compost i gravat per Papa Lightfoot el 1954, i on els de Canvey Island van aplicar capes de greix i mala llet dignes dels primers Motörhead o, per què no, dels Feelgood originals.

Personalment haig de dir que desconeixia fins fa ben poc l'existència d'aquest disc, al qual vaig arribar tot fent recerca sobre la peça en qüestió i el seu autor. Al descobrir-lo em va cridar l'atenció que Dr. Feelgood -o el que quedés d'ells a aquelles alçades- titulessin l'àlbum com una cançó de Canned Heat -també versionada al mateix plàstic, però amb resultats no tan inspiradors- que sens dubte tenia part de les seves arrels en la citada "Wine, Women, Whiskey". Però el més curiós de tot plegat és un solo de guitarra on ressona la línia melòdica de "Baby, Please Don't Go", l'estàndard de Big Joe Williams que el propi Lightfoot havia versionat a "Natchez Trace" (1969), l'àlbum de retorn publicat dos anys abans de la seva mort. Cercles que es tanquen i rodes que mai deixen de rodar.

Papa Lightfoot

La història de la música contemporània està plena d'injustícies i de fets inexplicables, però el cas de Papa Lightfoot és dels que clamen als quatre vents. Com pot ser que no hi hagi cap retrospectiva que documenti com cal la seva obra? Per què segueix essent la seva figura tan opaca quan ens trobem davant d'un dels grans exponents de la música afroamericana de mitjans del segle passat? Preguntes que reclamen respostes però sobretot fets.

De nom real Alexander Lightfoot, va néixer el 1924 a Natchez, Mississippi, la mateixa localitat on moriria 47 anys més tard. Entre 1949 i 1956 va enregistrar per a diversos segells independents una sèrie de singles que anticipaven el rock'n'roll tot recollint la tradició més visceral del blues. Galetes marcades per una harmònica de la qual saltaven espurnes i per una veu corrosiva a més no poder, i on destacaven títols com "Mean Ol' Train" o "Wine, Women, Whiskey" -present en tota recopilació de blues que vulgui celebrar els instints més pecaminosos, i clar antecedent del "Roadhouse Blues" dels Doors-. Malauradament, la cosa es va quedar aquí.

Lighfoot va deixar el negoci, el seu nom va caure en l'oblit i bona part d'aquelles gravacions sobreviuen a data d'avui en recopilacions diverses -però no pas en cap àlbum dedicat únicament a documentar l'obra de qui ens ocupa-. Durant els 60, el revival folk i la proliferació de grups blancs de rhythm & blues com els Animals o els Rolling Stones van despertar un nou interès pel blues més primitiu. En aquest context, un estudiós del gènere va localitzar Lightfoot a Natchez i el convèncer per a enregistrar un àlbum, "Natchez Trace" (1969), que l'artista signaria com a Papa George Lightfoot. Un comeback interromput dos anys més tard, quan el bluesman va morir a causa de complicacions respiratòries.