Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON
(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon –"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne –"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy –"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

50 anys de "Crosby, Stills & Nash"

Si poques setmanes abans havien vist la llum el segon (però fundacional) disc de Neil Young i el debut de Poco, "Everybody Knows This Is Nowhere" i "Pickin' Up the Pieces", tal dia com avui de fa 50 anys sortia del forn el debut homònim d'un altre projecte on figurava un excomponent de Buffalo Springfield. Ni més ni menys que Stephen Stills, que juntament amb David Crosby i Graham Nash, provinents dels Byrds i els Hollies respectivament, va donar peu a un combo que va reformular el folk rock, va anticipar el soft rock i, en definitiva, va posar les bases de la música californiana dels següents exercicis. Crosby, Stills & Nash -augmentats al cap d'un any amb la presència del propi Young- van destacar per unes harmonies vocals marca de la casa que van transportar definitivament el folk al capdamunt de les llistes d'èxits. La resta la van fer peces com "Marrakesh Express", "Suite: Judy Blue Eyes", "Helplessly Hoping" o "Wooden Ships", totes elles incloses al debut en qüestió (1969).