Miguel Ríos a la terra de John Phillips

L'edició de novembre de la revista Popular 1 dedica la portada a Miguel Ríos, i ho fa amb motiu d'una entrevista que signa Fernando Tanxencias i on el rocker de Granada diu coses molt interessants. Per exemple, recordant el seu pas per Los Angeles durant la dècada dels 60, explica això: "Vi a Scott McKenzie o a los Flying Burrito Brothers entrar en los estudios de A&M y ahí estaba yo. Recuerdo a Scott McKenzie grabando aquella canción tan bonita que le hizo John Phillips, el de The Mamas & The Papas, 'San Francisco'... Bueno, me acuerdo de cosas así... Yo estaba viviendo a pocos kilómetros de Laurel Canyon, el valle donde estaban viviendo Frank Zappa, Crosby, Stills, Nash y Young... Yo paseaba por allí y flipaba".

Efectivament, quan encara no havien ni tan sols nascut molts dels guardians de no sé quines essències que solen contemplar l'obra de Ríos amb escepticisme –o directament amb menyspreu-, ell ja havia vist més món del que mai arribarà a veure cap militant underground amb sou de funcionari. Potser per això pot arribar a fer reflexions com aquesta: "Yo me di cuenta de que era una cultura que había abrazado sin saber, pero en la que nunca podría penetrar del todo. Me di cuenta de que nunca podría ser uno de ellos... Por el idioma, básicamente. Por más que los admirara, y que el Rock fuera mi religión, yo nunca podría ser uno de ellos porque la cultura es mucho más de lo que se aprende, es mucho más de lo que llevas aprendido, es lo que llevas dentro de ti".

De fet sí que ho podria haver estat, però la indústria del disc a l'Estat espanyol es trobava a anys llum de la d'un país com els Estats Units: "(Los norteamericanos) me dijeron que podía grabar allí y yo se lo comuniqué a la compañía, a Rafael Trabucchelli, y la compañía me dijo inmediatamente que me fuera de vuelta a España, que lo grabábamos aquí, y llega Waldo de los Ríos con un arreglo horrible. Toda esa mierda del sonido Torrelaguna hizo mucho daño a la música de este país, y yo asumo mi parte de culpa, por supuesto, pero era lo que había, o eso o nada". Més de mig segle després, Ríos celebra amb tots els honors el 40è aniversari del totèmic "Rock & Ríos" (1982). Tota la resta és història.

50 anys de "Down the Road"

El segon i últim capítol d'una trajectòria tan breu com essencial. La de Manassas, aquell supergrup de música d'arrel nord-americana que es va formar gairebé per accident durant la gravació del que havia d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Down the Road" (1973), el segon elapé del combo, despatxat a un any del celebrat debut homònim.

Un disc que al seu dia va rebre per totes bandes –cosa comprensible si se'l compara amb el seu predecessor, tot i que el temps li ha fet justícia-, però que treia el cap amb els aires southern rock de la hipnòtica "Isn't It About About Time", el country rock de "Lies" o les pinzellades llatines de "Pensamiento" i "Guaguanco de Vero", també amb el blues estripat de la peça titular o l'escalada soul de "City Junkies".

En qüestió de mesos, Stills es va reunir amb CSNY, Chris Hillman va formar la Souther-Hillman-Furay Band –on també es va incorporar Al Perkins-, Dallas Taylor va ser enxampat en un lavabo amb una agulla al braç, i el grup va saltar pels aires. Una llàstima, tenint en compte tot allò que hauria pogut arribar a oferir tal suma de talents si les coses haguessin anat d'una altra manera.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Requisits per una reunió

Graham Nash.

Aprofitant una imminent gira europea i la recent edició de l'antologia "Over the Years..." (2018), Graham Nash ha respost les preguntes del periodista Rob Hughes en una entrevista publicada a l'edició d'agost d'Uncut. I quan toca parlar de les hipotètiques possibilitats d'una reunió de Crosby, Stills, Nash & Young, ho deixa així de clar: "(L'únic requisit per reunir-nos) és estar a gust els uns amb els altres. Vaig veure Paul Simon i Art Garfunkel quan estaven en camerinos diferents a mitja milla de distància i només s'ajuntaven per tocar a l'escenari. Vaig veure The Police al Hollywood Bowl i era obvi que no volien ser allà. Fa poc vaig assistir a un concert de Bob Dylan, i no parava cap mena d'atenció al públic. No va dir hola ni adéu. Jo no ho podria fer, això, perquè la gent paga molts diners per anar a veure concerts de rock'n'roll. Necessito donar-los quelcom de valor a canvi d'aquests diners, això és el que vull fer". La declaració d'intencions és digna d'admirar, però crec que en el cas de Dylan hi va haver alguna cosa que Nash no va acabar d'entendre...

Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young

Ara mateix la unió pot semblar impossible, però al seu moment va funcionar tan bé que val la pena recuperar-la. Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young tocant junts una peça d'aquests últims, "Long Time Gone", en un estudi televisiu l'any 1969. No se la perdin a Youtube.