De quan l'indie era indie

Marinho, gran descoberta.

25è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

15 de febrer de 2020

El Minifestival ha celebrat la seva 25a edició tot presumint d'una manera de fer i d'una filosofia a l'hora de programar que refermen la seva fórmula com una aposta encara guanyadora. Un cartell que persegueix l'excel·lència en termes artístics i alhora potencia valors com la proximitat, alternant destacats referents de la música alternativa amb flamants delícies underground a l'Espai Jove Les Basses, un entorn de dimensions raonables i prou allunyat d'aquell soroll de fons que tot sol impregnar-ho en una ciutat com Barcelona.

Van escalfar motors, mai més ben dit, els gironins Veiculo Longo. Rock en castellà del de tota la vida, despatxat amb l'actitud i l'ofici de qui porta dècades trepitjant escenaris –els seus components són veterans de bandes com Double Shame-. I un repertori pensat per fer quilòmetres i cremar asfalt, tan robust i dinàmic com els camions que es van projectar al fons de l'escenari durant la seva actuació.

Els va seguir la portuguesa Marinho, amb tota probabilitat la gran descoberta del cartell d'enguany. Cançons folk de naturalesa immediata i caràcter autoreflexiu com "I Give Up and It's Ok" o "Freckles" –aquesta última amb un deliciós aire a Joni Mitchell-, defensades des de la intimitat d'una guitarra acústica i amanides amb cites a Martha Wainwright i Bruce Springsteen –un "I'm on Fire" que va interpretar com si es tractés d'un original de Johnny Cash-.


GRANS RECLAMS

El primer gran reclam de la nit va arribar de la mà de Sarah Nixey, que va repassar també en format acústic bona part de la seva trajectòria solista i va deconstruir el llegat de Black Box Recorder –misteriosa "The Facts of Life", majestuosa "England Made Me"- amb el suport a les sis cordes de tot un Jimmy Hogarth, productor i multiinstrumentista tot terreny –"I el més important de tot, el meu marit", va puntualitzar ella mateixa-.

L'esquelètica lectura del "Because the Night" –novament, Springsteen- amb què es va acomiadar, va contrastar amb l'adrenalínica injecció elèctrica de Happy Accidents. Un jove trio londinenc que va oferir la seva pròpia versió del pop de guitarres de finals dels 90 i principis del present segle, invocant al seu aire els esperits de Weezer, Hefner o els primers Strokes.

Menció a part va valer una actuació, la d'Emily Jane White, que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans moments de la història recent del Minifestival. De presència gairebé fantasmagòrica i sempre a contrallum, la californiana va alternar el piano i la guitarra en un concert que va bascular entre els paisatges onírics de la seva obra més recent –"Immanent Fire" (2019)- i el folk boirós del seu disc de debut –"Dark Undercoat" (2007)-.

L'apunt més festiu de la nit va arribar de la mà de les barcelonines Die Katapult, que tornaven al Mini quatre anys després d'haver-hi debutat i consolidades ja com un dels exemplars més únics i singulars de l'electrònica autòctona. El seu secret, un discurs que enllaça les formes del krautrock amb manifestacions com l'acid house o el Balearic beat. Lletres (majoritàriament) en alemany i una posada en escena que marida hedonisme i sofisticació. I indiscutibles himnes trencapistes com "Was Machst Du".

I com a final de festa, el debut al Minifestival de tot un tros d'història del pop escocès. Veterans de l'òrbita de Sarah Records encara amb molta corda, The Orchids van oferir un breu però intens repàs al seu inabastable fons de catàleg. Amb el grau que suposa la maduresa, els de Glasgow van despatxar com si no hagués passat el temps aquells cants a l'eterna malenconia adolescent que són "Caveman" o "It's Only Obvious". L'entusiasta resposta a la pista no va fer sinó donar-los la raó. Una entranyable postal de quan l'indie era indie per a celebrar el primer quart de segle d'una cita de referència.

LA FESTA D'ANIVERSARI

Dues dècades i mitja de trajectòria no es celebren cada dia. Per això el Minifestival ha decidit allargar la seva festa d'aniversari amb la programació d'un triple concert pensat específicament per a l'ocasió. Serà el 7 de març a l'Heliogàbal amb un programa on coincidiran tres visions distants però complementàries de la cançó pop més desacomplexada, les dels madrilenys Nos Miran, la canària Cristina Quesada i els suecs Alpaca Sports –més informació al web del festival-.

Per cert, de les dotze propostes que ha programat enguany el Minifestival –comptant la jornada central a Les Basses i la programació complementària a l'Heliogàbal i a l'FNAC L'Illa Diagonal-, nou han aportat presència femenina als escenaris –una tendència que ja s'havia donat en anteriors edicions-. Mentre alguns s'atreveixen a emprar la paritat com a eina de màrqueting i s'inventen noves normalitats de cara a la galeria, d'altres ja fa temps que contemplen les bones pràctiques com una simple qüestió de sentit comú.

The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White al 25è Minifestival

Emily Jane White, llums i ombres folk.

Un quart de segle al peu del canó ha consolidat el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT com una cita de referència a l'atapeïda agenda melòmana de la ciutat de Barcelona. Aquest hivern celebra les seves noces de plata amb un cartell tan farcit de reclams –The Orchids, Sarah Nixey, Emily Jane White- com de potencials descobertes –Happy Accidents, Marinho, Aurehl-. Del 18 de gener al 7 de març en diversos escenaris de la capital catalana.

És una d'aquelles fites que un no es pot esperar ni proposar. Impulsar una iniciativa sense cap més suport que la pròpia empenta i, un bon dia, acabar-ne celebrant les 25 edicions com qui no vol la cosa però amb la seguretat i la solvència de qui ja ha esdevingut un clàssic. Corria l'any 1995 quan una colla de melòmans barcelonins, simpatitzants i militants tots ells d'una escena indie que era aleshores més que subterrània, van decidir crear el seu propi festival a partir de l'experiència acumulada en àmbits com l'edició de fanzines. El seu objectiu, portar a la Ciutat Comtal totes aquelles bandes de fora que tant els agradaven i que tan cares resultaven de veure en aquest costat dels Pirineus.

Naixia d'aquesta manera el Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un quart de segle més tard és a punt de celebrar les seves noces de plata consolidat com una cita de referència al calendari melòman de casa nostra, però sobretot com un d'aquells petits grans esdeveniments que potencien valors com la proximitat i la singularitat en un context cada dia més definit per la saturació i el tot s'hi val. Una 25a edició que donarà el tret de sortida aquest mateix mes de gener i s'allargarà fins al mes de març. I un programa que, fent honor a la filosofia del Mini, tornarà a alternar noms de referència i noves promeses d'àmbit internacional amb una ferma aposta pel talent autòcton.

Marinho, malenconia i preciosisme al capítol de descobertes - Foto Marta Olive.

DE THE ORCHIDS A MARINHO

La jornada central del Minifestival 2019 tindrà lloc el 15 de febrer a l'Espai Jove Les Basses, epicentre de la programació durant bona part de la passada dècada i metafòrica ubicació per a un esdeveniment que celebra el fet musical entès des dels marges. Com a caps de cartell, ni més ni menys que The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White. Els de Glasgow, veterans de la fèrtil pedrera indie escocesa de la dècada dels 80, eren poc menys que una assignatura pendent al cartell d'un festival per on han desfilat anterioriment discursos com els dels seus veïns i (més o menys) contemporanis Close Lobsters.

Nixey, sòcia de tot un Luke Haines als enyorats Black Box Recorder, torna al Mini vuit anys després d'haver-hi ofert una memorable actuació i amb un acompanyant de luxe com és el productor i multiinstrumentista Jimmy Hogarth (Amy Winehouse, Sia, Duffy). Finalment, White defensarà sobre el terreny el flamant "Immanent Fire" (2019). Un plàstic que referma la californiana com un exponent a l'alça del folk nord-americà contemporani, i amb tota probabilitat un dels grans treballs publicats en aquest terreny al llarg del passat exercici.

En el capítol de descobertes, promeses en fase emergent i potencials revelacions, aquest bé podria ser l'any de Happy Accidents i Marinho. Els primers, londinencs a més no poder, reivindiquen les formes més fresques i desacomplexades del post-punk i l'indie de guitarres del canvi de segle. Marinho, portuguesa, vindrà a presentar un notable disc de debut –batejat amb un títol tan peculiar com impronunciable: "~" (2019)- on explora la fina frontera que pot arribar a separar el pop d'acabats malencònics del folk més preciosista –molta atenció a talls com "Joni" o "Ghost Notes"-.

La representació autòctona anirà a càrrec de les barcelonines Die Katapult i la seva peculiar visió del krautrock i els seus derivats, així com dels gironins Veiculo Longo, combo de rock amb totes les lletres format per integrants dels mai prou reivindicats Double Shame –una de les bandes fetitxe del festival-. Completarà el cartell la projecció de "Sonido Mosca" (2019), aplaudit documental del sempre oportú Nando Caballero al voltant dels amplificadors Sinmarc i la irrupció del rock'n'roll a la Barcelona de la dècada dels 60.

Aurehl, sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum.

PROGRAMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Com ja és habitual, el Minifestival reforçarà el seu programa central amb tot un seguit de concerts complementaris en diferents punts de la ciutat. Destaca enguany la celebració d'una festa d'aniversari –25 anys anys només es fan un cop a la vida- a l'Heliogàbal. Serà el 7 de març amb un menú tan eclèctic com les dues dècades i mitja a commemorar: del pop oníric però ballable dels madrilenys Nos Miran a l'electrònica trencapistes de la canària Cristina Quesada, passant per les melodies assolellades –i amb regust dels primers Belle & Sebastian- dels suecs Alpaca Sports.

Tampoc hi faltaran, per allò d'anar obrint boca, les jornades prèvies al tram principal de la programació. Els barcelonins Aurehl seran els encarregats de donar el tret de sortida del Mini, el 18 de gener a l'FNAC L'Illa Diagonal i a partir d'un discurs que enllaça elements orgànics i digitals amb la mateixa elegància amb què marida sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum. El mateix escenari acollirà el 8 de febrer l'actuació d'Aitorpenak, pseudònim d'Aitor Echebarria, tot un artesà de la cançó pop amb base d'operacions a Barcelona.


Més informació i entrades:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Obsequiant el melòman de base

Emma Pollock.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2016

La Capsa, El Prat de Llobregat

12 de març de 2016

Si l'anterior edició del Minifestival de Música Independent era la que feia vint i commemorava per tant una xifra tan rodona com admirable, la d'aquest 2016 ha estat la que d'alguna manera ha encetat una nova etapa per a un esdeveniment de tradició i trajectòria més que contrastades. No és que s'hagin produït alteracions notables del guió, tot segueix al seu lloc i els seus organitzadors han mantingut l'aposta per un cartell on han conviscut noms de referència i figures emergents -la raó de ser del Mini-. Ara bé, sí que cal destacar el canvi d'emplaçament que ha portat per primera vegada l'esdeveniment més enllà dels límits de la ciutat de Barcelona, i concretament a la veïna localitat d'El Prat de Llobregat.

L'operació ha sortit rodona. Hi ha sortit perquè la recentment estrenada línia 9 del metro ha permès a la parròquia habitual del Minifestival desplaçar-se còmodament en transport públic des del centre de Barcelona fins a la nova ubicació. I sobretot perquè La Capsa ofereix unes prestacions tècniques i logístiques que permeten al respectable gaudir dels concerts en millors condicions i a l'organització diversificar el programa. D'aquesta manera, a l'escenari principal s'hi ha afegit enguany un set de petit format per on han desfilat tres de les bandes que durant els passats mesos havien actuat a les festes de presentació del festival a l'FNAC L'Illa Diagonal, cas d'Ex-Cèntric, Her Little Donkey i Kinsale.

The Popguns.

RECLAMS CARS DE VEURE

Diuen que allò que és bo es fa esperar. Emma Pollock portava cinc anys sense actuar a Barcelona, i The Popguns ni tan sols havien arribat a fer-ho amb anterioritat. Dos noms de culte de l'indie britànic com a reclams d'un cartell que un any més ha obsequiat el melòman de base amb artistes cars de veure als nostres escenaris. Acompanyada d'un teclista que també va fer les tasques de baixista -i d'un sintetitzador Roland que va presentar com un component més de la banda-, l'escocesa va centrar-se en el seu treball més recent, l'aclamat "In Search of Harperfield" (2016). Sense els ornaments ni els recursos emprats a l'estudi, va despullar les cançons a la mínima expressió sense necessitat de rebaixar-ne la tensió ni les revolucions.

Pel que fa als de Brighton, van desencadenar la que sens dubte serà recordada com la gran postal del Minifestival 2016. La creixent disbauxa d'un nombrós grup d'anglesos de mitjana edat -tots ells incondicionals del grup i vinguts expressament des d'Anglaterra- ballant cada cançó com si fos l'última i com si el C-86 fos cosa de fa dos dies. Sorprenia la seva vitalitat, i sobretot reconfortava comprovar com tot plegat era proporcional a la festa que també es vivia damunt l'escenari. La d'uns il·lustres veterans amb les piles ben carregades i un directe dels que dissipen dubtes. Si algú s'havia pensat que els Popguns vindrien únicament a celebrar la seva història, es va topar de nassos amb una execució i una posada en escena que són sinònims de present i garanties de futur.

Star Horse.

PRIMERES VISITES
Si el Minifestival té entre els seus trets identitaris la programació de bandes històriques que no solen deixar-se caure per aquestes latituds, la seva altra gran funció és la de descobrir noms emergents que en moltes ocasions també visiten Barcelona per primera vegada. Va ser el cas dels suecs Star Horse i els londinencs Desperate Journalist. Els primers mai havien tocat tan lluny de casa, de fet havien volat expressament des d'Estocolm per a oferir la que va ser una de les grans actuacions de la nit. Actitud sòbria en permanent contrast amb unes cançons que esclataven per moments. Muralles decibèliques, melodies a contrallum i atmosferes de somni com a pilars d'un discurs amb un peu en el shoegaze i un altre en el dream pop. Els britànics tampoc es van quedar curts. Tota una maquinària post-punk de les que saben conjugar la velocitat amb la introspecció i l'estridència amb un agut sentit melòdic.

El cartell el van completar dues propostes francòfones de registres tan distants com complementaris. D'una banda, Valérie Leuillot i els seus Autour de Lucie, que van reivindicar més de dues dècades a l'avantguarda del pop parisenc amb ofici i un d'aquells repertoris on no hi falta de res. De l'altra, el malagueny Alexandre Lacaze va aplicar les seves arrels franceses a un cançoner que recull l'angoixa existencial d'un Jeff Buckley i l'escampa pels paratges més desèrtics i tempestuosos del rock en clau d'autor. La cirereta de la nit la va posar, ja durant la recta final, el krautrock sideral de les barcelonines Die Katapult.

Desperate Journalist.

Autour de Lucie.

Kinsale.

Recomanació: Minifestival 2016

Amb més de vint anys al peu del canó i consolidat indiscutiblement com una de les grans cites hivernals del calendari melòman de casa nostra, el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT es trasllada enguany a La Capsa d'El Prat de Llobregat. Nou emplaçament per a un nou cartell de luxe on els noms històrics conviuen amb les propostes emergents i l'escena autòctona amb referents internacionals. La cita tindrà lloc el proper dissabte, 12 de març, i gaudirem entre d'altres del post-punk de Desperate Journalist, el sorollisme oníric d'Star Horse i el pop d'autor d'Alexandre Lacaze, que compartiran cartell amb pilars de la música alternativa com són Emma Pollock, The Popguns i Autour de Lucie. La representació local anirà a càrrec de Die Katapult, Her Little Donkey, Kinsale i Ex-Cèntric. Preus assequibles, molta música i zero posats.

Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web
Article a B-Magazine

El Minifestival eixampla horitzons

Emma Pollock.

The Popguns, Emma Pollock, Autour de Lucie, Desperate Journalist i Star Horse són alguns dels noms destacats del XXI Minifestival de Música Independent, que tindrà lloc el 12 de març a la sala La Capsa amb un cartell on conviuran propostes internacionals amb artistes de casa i figures històriques amb veus emergents. La cita eixampla horitzons enguany amb la programació d'una segona data el mes de maig a l'Espai Jove Les Basses, i com ja és habitual celebrarà concerts de presentació a l'FNAC L'Illa Diagonal.


Torna una de les cites de referència del calendari melòman de casa nostra, i ho fa tot eixamplant horitzons. El Minifestival de Música Independent, Minifestival o Mini pels amics, celebra enguany la seva edició número 21 mantenint-se fidel als seus principis fundacionals: acostar a Barcelona artistes que sovint resulten cars de veure als nostres escenaris i, al mateix temps, esdevenir altaveu d'algunes de les propostes més inquietes de l'escena independent autòctona. La qual cosa ha donat lloc enguany a una programació on caps de cartell com The Popguns o Emma Pollock conviuen amb noves veus com les d'Star Horse o Kinsale.

Tal i com ho porta fent des de fa una pila d'anys, el Minifestival s'estructurarà al llarg d'una jornada central i de diversos concerts previs de presentació. A nivell formal, són dues les grans novetats d'enguany. La primera suposa el canvi d'ubicació de la jornada central, que tindrà lloc el 12 de març a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. La segona, la programació d'una nova data en plena temporada primaveral: 7 de maig a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona, centre neuràlgic del Minifestival al llarg de les passades edicions. Dues novetats que suposen l'expansió del Mini a nivell geogràfic i, a la vegada, la seva consolidació més enllà del calendari estrictament hivernal.

Star Horse.

LA PROGRAMACIÓ
A falta de confirmar-se els noms que desfilaran per Les Basses el mes de maig, el Minifestival ha confeccionat de cara al 12 de març un cartell tan heterogeni com ric en matisos. Fixin-se sinó en els caps de cartell. Tres noms històrics de la música independent de les passades dècades, dos d'ells provinents de la Gran Bretanya i el tercer de França. The Popguns es van fundar a Brighton l'any 1986, el mateix any en què esclatava aquell moviment C-86 on tan bé haurien encaixat les seves melodies fresques, immediates i sovint vitamíniques. Des de Glasgow, Emma Pollock va encapçalar una de les bandes més imprescindibles de l'indie escocès, els enyorats Delgados, i vindrà a presentar el seu nou disc en solitari, "In Search of Harperfield" (2016). I des de París, uns reformats Autour de Lucie presentaran "Ta lumière particulière" (2015), un àlbum que referma a Valérie Leuillot i companyia com un dels grans noms del pop francès dels darrers vint anys.

Pel que fa a les grans descobertes del Minifestival d'enguany, arribaran respectivament des de Londres i des d'Estocolm. Els primers responen al nom de Desperate Journalist, i ja s'han fet un nom a l'escena britànica a cop de post-punk torrencial, farcit de guitarres en flames, ritmes urgents i atmosferes gelades. Quant als suecs Star Horse, naveguen al seu aire per la fina frontera que separa el dream pop del shoegaze. Textures oníriques, muralles sòniques i un repertori que ja es cotitza a l'alça. D'altra banda, el malagueny Alexandre Lacaze pot considerar-se com un artista de culte a nivell estatal des dels seus dies al capdavant de L'Avalanche, quan va consolidar un discurs a mig camí de Jeff Buckley, Leonard Cohen i Dominique A.

El capítol local l'enceten Anna Fredrickson i Elena Comas, dues habituals de la Barcelona subterrània -acumulen militància en formacions com Los Ganglios o Neleonard- que sota el paraigües de Die Katapult exploren diferents vessants de l'electrònica més visceral. En coordenades sonores oposades però complementàries trobem un altre duet, Kinsale, lliurat en cos i ànima a un folk ric en detalls i dolces harmonies vocals. Her Little Donkey també vénen del folk, però el seu darrer ep, "Chromatic Landscapes" (2015), s'inclina cap a l'indie de guitarres amb matisos electrònics. Un registre que no desentona al costat del post-punk digital d'Ex-Cèntric, projecte personal del polifacètic Èric Palaudàries (Casual, Samitier, Comando Suzie, Por Qué Jeanette).

Desperate Journalist.

EL MINIFESTIVAL A L'ILLA
Com ja és gairebé una tradició, el Minifestival celebrarà dues sessions prèvies a la seva jornada central. Dos concerts dobles que tindran lloc a l'FNAC L'Illa Diagonal sota la denominació de MiniFNAC. La primera data serà el 23 de gener i comptarà amb les actuacions dels citats Her Little Donkey i Txaç, quartet de cambra integrat per músics de formació clàssica amb vocació exploradora. La segona data serà el 20 de febrer, i desfilaran per l'escenari de l'FNAC Ex-Cèntric i Kinsale.


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web