Minifestival 2012

Laetitia Velma, savoir faire francès

Anímic, intensitat torrencial

Sarah Nixey, vida molt més enllà de Black Box Recorder

Dark Dark Dark, folk per a la generació post-Arcade Fire

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2012
Centre Artesà Tradicionàrius, Barcelona
March 31st, 2012


Nova edició del Minifestival, la que en fa 17. I nova col·lecció de delícies degustades en el millor dels contextos: sala petita i un festival de dimensions reduïdes organitzat per i per a gent que estima la música. No vaig arribar a temps d'escoltar l'escocès Alasdair Roberts i els anglesos Alphabet Backwards, o sigui que vaig començar directament amb Laetitia Velma. No són pocs els que l'han definit com un dels valors a l'alça de la música francesa -les seves connexions amb Dominique A hi juguen a favor-, i la veritat és que el seu pop d'autor -o més ben dit d'autora: perquè malgrat diferències idiomàtiques allà ressonaven amb força noms com els de Tori Amos o PJ Harvey- es mereix molt més que un vot de confiança. I més quan s'enfronta a tot un contratemps tècnic -el teclat no sonava ni a la de tres- aixecant-se, situant-se al centre de l'escenari i sostenint tot el pes del concert amb la seva veu i l'acompanyament d'una oportuna guitarrista. Savoir faire.

La va succeir un dels plats forts d'aquest Minifestival. Anímic no van brillar tant aquesta vegada com l'últim cop que els havia vist -fa mig any, durant la darrera edició del BAM-, però el seu concert no va baixar del notable alt. Els de Collbató van sortir a pinyó fix -la durada del concert era limitada i calia no perdre ni un segon-, però van tenir temps més que suficient per establir llaços emocionals amb el públic enmig d'un torrent d'intensitat on el folk-pop de cambra deixava pas sense problemes a tempestes elèctriques i orgies sòniques com la que va tancar el set.

"La darrera vegada que vaig tocar a Barcelona va ser el 1998", recordava Sarah Nixey, que no havia trepitjat la capital catalana des dels seus dies al capdavant de Black Box Recorder. Una llàstima el que ens hem estat perdent, tenint en compte que el seu podria haver estat perfectament EL concert del Minifestival 2012. Amb una posada en escena fosca i austera -els cops d'un piano pesant i una guitarra elèctrica en segon terme-, la londinenca es va presentar com tota una diva de la cançó d'estètica noir. Fins i tot les excursions puntuals al repertori de la seva antiga banda -"England Made Me" i "The Facts of Life"- van adquirir una nova dimensió sense sonar fora de lloc. Però la cirereta va ser la deconstrucció de "Love will Tear Us Apart" (Joy Division) amb què va tancar el set. Que n'aprenguin les hordes d'imitadors d'Interpol que omplen pàgines a les revistes de tendències.

Va tancar la nit Dark Dark Dark, quintet de Minneapolis que enllaça la vessant més melancònica de la tradició nord-americana amb l'èpica de la generació post-Arcade Fire. Presentaven "Wild Go", un segon disc que ha seduït bona part de la premsa especialitzada -com a mínim, més enllà de les nostres fronteres- gràcies a perles del tamany de "Daydreaming" o "Wild Goose Chase". L'ovació que van rebre al final del seu concert es va extendre durant diversos minuts, fins i tot quan els llums ja s'havien encès i la música enllaunada indicava al respectable que era hora d'anar-se'n cap a casa. No n'hi havia per a menys: aquest concert ja formaria part de l'imaginari col·lectiu d'haver-se celebrat en un festival de grans dimensions.

Menció obligatòria també per als tres grups que havien tocat la nit anterior a la festa de presentació del Minifestival 2012, a la sala Underground. Tres propostes diferents però complementàries que tracen un mapa extraoficial d'una Barcelona on passen moltes coses interessants -una altra cosa és que qui se n'ha d'adonar, vulgui adonar-se'n-. Van trencar el gel Naturalesa Salvatge, deixant un llistó elevadíssim a base d'indie pop melòdic i a la vegada sorollista, amb ecos de Planetas i Dinosaur Jr. Miss Q, danesa establerta a Barcelona, va desplegar tot un arsenal electrònic que tant aviat podia apuntar al trip hop com a l'electroclash, sempre cuidant l'aspecte visual amb videoprojeccions i una estètica protocabaretesca.

Finalment, Els Nens Eutròfics van proclamar-se com un dels millors antídots contra el costumisme insuls que s'ha apoderat darrerament del mal anomenat nou pop català. Amb el polifacètic Josep Pedrals com a lletrista i mestre de cerimònies, les seves cançons són un conglomerat de rock nerviós, post-punk ballable i versos galàctics. Un poti-poti on ressonen els Umpah-pah més atrevits, el Sisa dels 80 i, fins i tot, la Dharma de "L'Atlàntida". I una autèntica festa a peu d'escenari. Un altre dels plats forts del festival, sense cap mena de dubte.