Cinc dècades d'un triplet progressiu

Emerson, Lake & Palmer - Foto Ullstein Bild / Getty Images.

Si el rock progressiu va ser un dels gèneres musicals que van definir la primera meitat de la dècada dels 70, el 7 de desembre de 1973, avui fa 50 anys, es van publicar ni més ni menys que tres clàssics de l'estil en qüestió. Aquí tenim "Tales from Topographic Oceans", el primer àlbum d'estudi de Yes amb Alan White a la bateria –completaven la formació John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-. Una obra conceptual al voltant de la filosofia hinduïsta, en quatre pistes d'alta complexitat instrumental que duraven una mitjana de 20 minuts cadascuna.

Hi ha qui sol veure en aquest disc de Yes els excessos que tants prejudicis han generat envers la música progressiva –ells s'ho perden, en tot cas-. També hi ha qui sol veure'ls en tot el catàleg d'uns Emerson, Lake & Palmer que el mateix dia publicaven "Brain Salad Surgery", i ho feien a un any i mig d'haver facturat el canònic "Trilogy" (1972) –i després de la seva mastodòntica gira de presentació-. Una obra igualment majúscula, on el trio britànic seguia establint nexes a priori improbables entre el rock i la música clàssica, alhora que es refermava com una de les bandes més massives del moment.

I encara aquell 7 de desembre de fa mig segle veia la llum "Angel's Egg", el quart treball d'uns Gong que sempre van menjar a part, ja fons dins de l'òrbita psicodèlica o de la progressiva, ja fos al Regne Unit o a França –on s'havia format el grup quan Daevid Allen no havia pogut tornar al Regne Unit amb els seus companys de Soft Machine per problemes de visat-. Un combinat de rock àcid i jazz sideral que forma l'anomenada Radio Gnome Trilogy juntament amb "Flying Teapot" (1973) i "You" (1974). Un disc molt menys tècnic que els de Yes i ELP, però més atrevit en molts aspectes.

50 anys de "Trilogy"

No he pensat mai que un disc es pugui ni s'hagi de valorar en funció del seu comportament en termes comercials o mercantils. Però en un moment en què la música pop –entesa com a fenomen de masses- ha fet de la previsibilitat la seva raó de ser i la indústria del disc a gran escala és tan conservadora com la de les begudes ensucrades, em sembla just i necessari recordar els temps en què es valoraven elements com el risc o el factor sorpresa, en què el fet novedós era reconegut i no passat per alt, i en què la indústria efectivament apostava per aquells artistes que preferien ser ells mateixos en lloc de forçar els aspirants a estrella a ser clons dels seus predecessors.

Penso en tot això mentre escolto "Trilogy" (1972), el tercer àlbum d'Emerson, Lake & Palmer. Un plàstic publicat avui fa 50 anys, que al seu moment va arribar al número 2 de les llistes d'èxits britàniques i a la cinquena posició de la nord-americana Billboard. Tenint en compte aquest factor, escoltin vostès mateixos la peça que l'enceta –"The Endless Enigma (Part 1)", amb el seu inici jazzístic i el seu desenvolupament progressiu- i comparin-lo amb bona part del material que hi ha ara mateix a les llistes. No estic dient que una cosa sigui millor que l'altra, tampoc estic dient que tot temps passat fos millor, simplement apunto que la indústria d'avui castigaria ELP pel mateix motiu que al seu dia se'ls va donar sortida: el fet de ser diferents i originals.

"Trilogy" és una de les obres capitals del trio britànic, també un dels discos essencials del rock progressiu de la dècada dels 70. Un àlbum que inclou perles com les dues parts de "The Endless Enigma", o aquella sorprenent lectura del ballet "Hoedown", original d'Aaron Copland –amb desbocada base rítmica de Greg Lake (baix i veu) i Carl Palmer (bateria), i els teclats siderals de Keith Emerson escurçant la distància entre el rock i l'electrònica-. I per descomptat la preciosa balada "From the Beginning", que sintonitzava aleshores amb els aires del Laurel Canyon californià i s'ha consolidat amb el temps com una de les peces més reconegudes d'Emerson, Lake & Palmer.

50 anys de "Tarkus"

El meu primer contacte amb la icònica caràtula de "Tarkus" (1971), el segon àlbum d'Emerson, Lake & Palmer, es va produir a la secció de discos d'una biblioteca pública –sí, hi va haver un temps en què la música s'anava a descobrir a les biblioteques, una experiència molt més enriquidora i gratificant que descobrir-la mitjançant una playlist a la plataforma digital de torn, els ho ben asseguro-. Em va fascinar a primera vista, i vaig passar-me dies preguntant-me què era exactament aquella criatura imponent que la protagonitzava.

Tarkus era justament el nom de la pròpia criatura, un armadillo amb cos i armes de tanc que havia sorgit de la imaginació de l'artista William Neal, col·laborador habitual de la banda. També era el títol de la suite que ocupava tota la primera cara de l'àlbum. Diverses peces que explicaven les aventures de l'armadillo en qüestió, des del seu naixement fins a la fatal batalla contra una mantícora, sobre un coixí de frenètic rock progressiu que esdevindria paradigmàtic tant del discurs del trio com del gènere en qüestió.

El cert és que "Tarkus", l'àlbum, va rebre crítiques poc entusiastes al moment de la seva publicació, avui fa 50 anys. La majoria de crítics van apuntar que Keith Emerson (teclats i sintetitzadors), Greg Lake (veu, baix i guitarra) i Carl Palmer (bateria) es centraven excessivament en l'execució tècnica i descuidaven la composició. I si bé és cert que ELP van esdevenir per aquest motiu una de les dianes preferides de la generació punk, també ho és que el temps ha posat les coses al seu lloc i "Tarkus" es contempla a hores d'ara com un dels grans clàssics del seu temps i com un dels pilars de la música progressiva, amb tot el que implica aquest concepte.

50 anys d'"Emerson, Lake & Palmer"

Emerson, Lake & Palmer havien començat a reclamar terreny amb la seva aplaudida actuació al festival de Wight de 1970. Tres dels instrumentistes més ben considerats del rock britànic de l'època, units com a paradigma d'allò que en l'actualitat anomenaríem supergrup. Keith Emerson (The Nice) als teclats, Greg Lake (King Crimson) al baix, a la guitarra i a la veu principal, i Carl Palmer (The Crazy World of Arthur Brown, Atomic Rooster) a la bateria. I un discurs que va contribuir a obrir el rock a les possibilitats de l'electrònica –els sintetitzadors d'Emerson van fer escola- tot redefinint la música progressiva i, de passada, fent dels seus responsables una de les bandes més mastodòntiques de la dècada dels 70 tant a nivell de xifres com d'uns muntatges escènics que no solien deixar ningú indiferent.

Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum el seu disc de debut homònim –"Emerson, Lake & Palmer" (1970)-. Sis peces que conjuguen el rock robust i rocallós de la inicial "The Barbarian" –a la seva estructura hi ressonen Black Sabbath i els primers King Crimson- amb el jazz i la música clàssica –ambdós gèneres es donen la mà a "Take a Pebble", amb un apassionant diàleg entre el piano d'Emerson i les baquetes de Palmer-, i la psicodèlia més lliure i passada de voltes –els set còsmics minuts de "Tank"-. Per al final van deixar la que esdevindria una de les seves composicions més reconegudes, "Lucky Man", un expansiu exercici de folk rock culminat amb un dels solos de Moog més essencials de la història del rock. Una carta de presentació de les que marquen època, i una llegenda que tot just acabava de començar.

Greg Lake (1947-2016)

GREG LAKE

(1947-2016)

No ha passat ni un any des que ens va deixar Keith Emerson, quan es fa pública la mort d'un altre terç d'Emerson, Lake & Palmer. A Greg Lake el vaig conèixer com a component d'aquest trio, però amb el pas del temps vaig descobrir que la seva trajectòria anava molt més enllà i que prèviament havia militat a la primera formació de King Crimson. Seu era el baix i seva era la veu en pilars fundacionals de la música progressiva com "The Court of the Crimson King" o "21st Century Schizoid Man" -la mateixa peça, aquesta última, que l'espot televisiu d'una coneguda marca de perfums ha afusellat sense miraments durant les dues últimes campanyes nadalenques-. Un altre nom a sumar a la llista de baixes il·lustres d'aquest 2016.

Keith Emerson (1944-2016)

KEITH EMERSON

(1944-2016)

Vaig descobrir Emerson, Lake & Palmer quan tenia 14 anys. Hi vaig arribar a través del meu pare i per mitjà d'un bootleg de qualitat sonora pobra però suficient per a sorprendre'm: fins aleshores encara no havia conegut cap grup de rock clàssic on les guitarres quedessin en segon terme i els teclats adquiríssin tant de protagonisme. No he estat mai un gran seguidor de la banda, però sempre m'ha atret aquell so tan seu que van arribar a obtenir. I sempre m'ha fascinat el fet que arribessin a omplir estadis i pavellons amb un discurs, si no arriscat, com a mínim allunyat de tota norma. Sovint criticats i fins i tot crucificats per punks de manual a causa dels seus excessos de virtuosisme, moltes corrents del que actualment anomenem música electrònica no s'haurien pogut desenvolupar sense la figura del seu teclista, Keith Emerson -qui prèviament havia establert amb The Nice un dels grans ponts entre la Swinging London i la música progressiva-. En pau descansi.