La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.

Un 4 de juliol amb Dylan

Literatura dylaniana en una llibreria de Milà.

El 4 de juliol, Dia de la Independència als Estats Units. Una d'aquelles jornades d'exaltació patriòtica que poden arribar a commemorar episodis i gestes d'allò més nobles –la que ens ocupa ho fa-, corrent alhora el risc de banalitzar-los o fins i tot pervertir-los –no descobrirem ara que els Estats Units presents no acaben de respondre a determinats anhels dels seus pares fundadors-.

Sigui com sigui, jo mateix celebraré avui el 4 de juliol i ho faré de la mà d'una de les coses més grans que els Estats Units han lliurat al món, la seva música. I més concretament assistint a un concert de Bob Dylan, un dels grans arquitectes i alhora preservadors de tot un llegat cultural i de tota una tradició musical. Serà la seva segona actuació a Milà en el marc del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, que va desembarcar ahir al Teatro degli Arcimboldi.

El d'avui no serà el meu primer 4 de juliol amb Dylan, a qui ja vaig poder veure en directe ara fa vuit anys al Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona, aleshores encara en el marc del Never Ending Tour. A la fotografia que encapçala aquest text, una llibreria del barri de la Bicocca de Milà, situada just al davant del mateix Teatro degli Arcimboldi, servint bibliografia dylaniana al respectable, la nit passada a pocs minuts de l'inici del concert.

Un mag de les sis cordes

Jeff Beck, en una actuació recent.

JEFF BECK

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

28 de juny de 2018

Salvant les distàncies que calgui i obviant variables com els gustos personals de cadascú, es podrien traçar certs paral·lelismes entre el concert que Jeff Beck va oferir la nit passada al Festival Jardins de Pedrables i el que Ringo Starr havia ofert tan sols dos dies abans al Palau Sant Jordi. Tots dos intèrprets s'envolten de músics amb contrastadíssimes trajectòries que malgrat tot són incapaços de fer-los ombra, en el cas de Beck tota una Rhonda Smith (baix), reconeguda per la seva tasca al costat de Prince, o el mateix Jimmy Hall, vocalista dels clàssics del southern rock Wet Willie. I tant Beck com Starr han editat darrerament discos d'estudi perfectament reivindicables, però quan s'enfilen a l'escenari els obvien en favor de títols pretèrits i fins i tot versions d'altres artistes.

Sense anar més lluny, Beck tan sols va interpretar ahir una peça de l'encara flamant "Loud Hailer" (2016). La inicial "Pull It", preludi d'un bateria d'instrumentals que van servir al britànic per a escalfar motors i posar sobre la taula ja de bon principi la seva versatilitat a les sis cordes. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat llenguatges com el blues, el jazz, el rock progressiu o els ressons àcids de "You Know You Know", un original de la Mahavishnu Orchestra. Era tan sols el principi d'una hora i mitja llarga durant la qual el format instrumental s'aniria alternant amb aparicions esporàdiques (però en cap cas anecdòtiques) de Hall, veu privilegiada que es va fer seus originals de Bonnie Dobson ("Morning Dew") o Otis Rush ("I Have to Laugh").

Menys afortunada va resultar la seva gimnàstica lectura d'"A Change Is Gonna Come" (Sam Cooke), que malgrat tot va sonar vigorosa i dinàmica gràcies a la guitarra de Beck, que li va aplicar un tractament similar a l'emprat al seu dia per a elevar "Shapes of Things" (original dels Yardbirds regravat pel Jeff Beck Group) a pedra angular del rock dur. El moment climàtic el va desencadenar una salvatge revisió d'"I Want to Take You Higher" (Sly & The Family Stone) a la qual va seguir una lectura instrumental d'"A Day in the Life" (The Beatles), amb el guitarrista brillant a més no poder i la pluja que queia amb força aportant la dosi complementària de màgia. Ja en tanda de bisos, el binomi Beck-Hall es va manifestar més sòlid que mai tot encadenant el blues primitiu de "You Shook Me" (Willie Dixon) amb el rock pantanós de "Going Down" (The Alabama State Troupers). I invocant les essències del primer Jeff Beck Group, que de seguida s'ha dit.

Després de "Horses"

PATTI SMITH

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

7 de juliol de 2016

"Si voleu ballar, balleu!", va proclamar la poetessa des de l'escenari i davant un pati de butaques que adquiria per moments la temperatura i les dimensions d'una olla a pressió. "No ens deixen!", va cridar algú des de les primeres files. Ja podien trobar-se sobre les taules ni més ni menys que Patti Smith i una senyora banda encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye, ja podia haver desfilat pels altaveus prèviament al concert tota una bateria d'himnes punk (MC5, Dead Boys, Television, The Clash i The Ruts sonant a tota castanya als Jardins de Pedralbes, no s'ho perdin), que ni la part alta de la Diagonal és el Bowery ni el personal de seguretat està disposat a assumir més riscos dels que explicita el contracte. És molt probable que Nick Cave o Iggy Pop haguessin gestionat el conflicte d'una manera més dràstica -el primer hauria convidat de bon principi el respectable a abandonar les seves localitats i aproximar-se a l'escenari, el segon l'hauria convidat directament a enfilar-s'hi o en el seu defecte hauria baixat ell mateix a rebentar el pati de butaques-, però la Smith va servir-se dels seus dots diplomàtics amb un provocador "Quants n'hi ha dels seus i quants sou vosaltres?".

Dit i fet. Sense arribar-se a produir aquella revolució que la de New Jersey porta tantes dècades pregonant, sense ni tan sols un tímid intent d'invasió d'escenari entre l'extasiada multitud que es va acostar a primera línia, la solemnitat de l'entorn va esclatar pels quatre costats i va deixar pas a tota una celebració de la vida i dels seus plaers mentre la banda enfilava "Because the Night". La porta d'entrada a un clímax que s'acabaria de perpetuar amb "Gloria" i posteriorment amb un únic bis, "People Have the Power". Va ser la recta final del concert, la culminació d'una tempesta que s'havia estat gestant des que la lectura de "Footnote to Howl", text original d'Allen Ginsberg, havia desembocat en "Dancing Barefoot" tot anunciant una nit de rock'n'roll sense concessions. S'esperava encara un altre bis, aquell "Rock N Roll Nigger" que ha culminat bona part dels recitals recents de la nord-americana. No va caure, ja fos perquè així estava previst o perquè el que hagués desencadenat tal artefacte no ho haurien pogut parar tots els vigilants de seguretat del món junts. Això sí, la Smith va sortir a l'escenari amb tovallola a la mà, cara d'agraïment i un petit joc de pues de guitarra que va repartir a una colla d'afortunats.

Tant els textos promocionals del concert d'ahir com bona part dels articles de premsa prèviament publicats al respecte feien referència a l'apoteòsic pas d'Smith i la seva banda pel Primavera Sound 2015, tret de sortida de la gira commemorativa del quarantè aniversari del totèmic "Horses" (1975). I malgrat mantenir-se aquell primer disc com a pal de paller en determinades dates de la present gira, el programa d'ahir era un altre. Amb la carta de "Horses" ja jugada a Barcelona ara fa poc més d'un any i sense cap disc nou des de "Banga" (2012), l'ocasió convidava a repassar quatre dècades de trajectòria que han donat, a més dels anteriorment citats, títols com "Frederick", "Grateful", "Beneath the Southern Cross" o "Pissing in a River". L'homenatge a Prince de la mà de "When Doves Cry" es va quedar en anècdota al costat de les versions d"Eight Miles High" i "The Last Time", dels Byrds i els Stones respectivament, amb Kaye comandant la nau. De "Horses", a banda de "Gloria" van caure una dinàmica "Redondo Beach" i una "Free Money" en expansió que va esdevenir un dels punts àlgids de la nit.

El misteri es manté intacte

BOB DYLAN

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

4 de juliol de 2015

A aquestes alçades, poder escoltar Bob Dylan en directe és com haver vist Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina. Parlem d'un referent de ple dret de la cultura universal. D'una de les entitats que han definit la música contemporània tal i com la coneixem i han deixat empremta en la història de la humanitat. D'una figura que s'estudiarà amb el pas dels segles tal i com ara s'estudien les de Mozart o el propi Miquel Àngel. El seu darrer treball, "Shadows in the Night" (2015), recull d'estàndards interpretats al seu moment per Frank Sinatra, s'ha contemplat com una reivindicació per part de Dylan d'unes arrels que pocs li suposaven, però el seu significat adquireix una altra dimensió sobre el terreny. Ahir a la nit, enllaçant "Tangled Up in Blue" amb "Full Moon and Empty Arms" i programant "Blowin' in the Wind" immediatament després d'"Autumn Leaves", Dylan contextualitzava la seva obra més enllà dels cànons del pop i el rock per a situar-la com a mínim a la mateixa alçada que la de qualsevol tòtem musical del segle XX i de més enllà.

Primer detall a tenir en compte: el repertori. De les vint peces interpretades, tan sols cinc eren anteriors a l'any 2000. La qual cosa diu molt de qui en menys de deu anys -concretament, els sis que separen el seu debut homònim (1962) de les gravacions posteriorment recollides a "The Basement Tapes" (1975)- havia alterat el curs de la música pop com a mínim en dues ocasions, i més encara si tenim en compte que una d'aquestes cinc peces, "Love Sick", és la que enceta "Time Out of Mind" (1997) -el disc que va donar el tret de sortida del període creatiu més fèrtil de Dylan des de la segona meitat dels 70-. No és la primera vegada que Dylan centra els seus directes en el present més immediat i obvia (gairebé) tota la resta. Ho va fer durant el tram inicial de la seva conversió al cristianisme, i ara ho fa amb aquesta etapa de maduresa que obria el citat "Time Out of Mind" i que s'acabaria de destapar amb títols tan majúsculs com "Love and Theft" (2001) o "Tempest" (2012), l'àlbum més visitat la nit passada -sis temes en va arribar a interpretar-.

Ho insinuava Todd Haynes a la metafòrica "I'm not There" (2007): de Dylan tan sols n'hi ha un, però el gruix de la seva obra equival gairebé a la suma de moltíssimes trajectòries diferents. Del prodigi folk del Greenwich Village al cristià renascut que cantava al Senyor en plena era punk i New Wave -la qual cosa resultava a la pràctica molt més punk que cridar consignes i lluir imperdibles-, passant pel hipster passat de voltes dels 60, el pioner del country-rock o, més recentment, el líder d'una d'aquelles bandes nord-americanes de bar per a les quals sembla no existir el factor temps. Dit això, si prenem "Time Out of Mind" com a punt de partida i obviem que el seu autor té 74 anys, el Dylan madur no deixa de ser un contemporani de Ryan Adams, Wilco, Drive-By Truckers i tants altres noms capitals del que es coneix com a so Americana -que, de passada, es deuen al Dylan dels 60 i dels 70-. En aquest sentit, el que va fer ahir Bob Dylan va ser repassar tota la seva discografia i afegir-hi algunes versions de Sinatra ("Full Moon and Empty Arms"), Yves Montand ("Autumn Leaves") i... el Dylan dels 60 i els 70.


EL SET LIST
Va començar posant la directa, amb un "Things Have Changed" gairebé tan estripat com aquell "She Belongs to Me" que celebra enguany les seves noces d'or. "Beyond Here Lies Nothin'" i "Workingman's Blues #2" van deixar pas a la disbauxa de "Duquesne Whistle" i a la perla més obscura de la nit, "Waiting for You" -peça inclosa només a la banda sonora de "Divine Secret of the Ya Ya Sisterhood" (2000)-. "Pay in Blood" va revelar com sonaran els Rolling Stones el dia que Mick Jagger assumeixi l'edat que té. "Tangled up in Blue", amb intro de guitarra à la "Desolation Row", i la citada "Full Moon and Empty Arms", van conduir a un descans que pocs s'esperaven i que part de la platea va atribuir a l'avançada edat de Dylan. És possible que no els manqui raó, però cal tenir en compte que aquesta mena d'aturades eren i segueixen essent freqüents en entorns com el del jazz o el dels crooners a qui el nord-americà ret homenatge ara mateix. Com a mostres, la tènue il·luminació de l'escenari o el fet que Dylan s'estalviés rascar cap guitarra per a alternar-se entre el posat crepuscular, a peu dret davant del micròfon, i el piano des del qual va dirigir part del repertori.

Les pantanoses essències de "High Water (for Charley Patton)" van encetar una segona part on va baixar el tempo però va augmentar la intensitat. "Simple Twist of Fate" va resultar irreconeixible si bé va sonar tan amarga com el primer dia. "Early Roman Kings" va destil·lar les formes més pures i indomables del blues, tot un contrast amb la tensa majestuositat de "Forgetful Heart". "Spirit in the Water" va tenir gust de bar dels d'abans, i "Scarlet Town", "Soon After Midnight" i "Long and Wasted Years" van exercir com a preludi d'una sobèrbia "Autumn Leaves". Ja durant la tanda de bisos, "Blowin' in the Wind" va despullar-se de tota traça folk per a esdevenir un monument a tota la tradició musical nord-americana. Menció a part es mereix la final "Love Sick", elevada per un punt de musculatura rockera, en ocasions reminiscent de "Like a Rolling Stone", en la que seria l'única concessió de Dylan a aquella electricitat que un bon dia va fer enfurismar Pete Seeger a la vegada que alterava el curs de la història. Potser era la seva manera de dir-nos que, adopti l'aspecte que adopti, Dylan segueix essent Dylan. Que sempre ha fet el que li ha donat la gana i això és exactament el que seguirà fent fins que el cos li digui prou. I que aquells que protesten ara perquè no interpreta un greatest hits d'estar per casa, són els mateixos que li haurien dit Judas cinc dècades enrere. El misteri es manté intacte i Dylan segueix caminant per davant de la resta. Enorme.