De Merle Haggard a Key West, tota la immensitat de Dylan

BOB DYLAN
Teatro degli Arcimboldi, Milà

3 de juliol de 2023

El primer dels dos concerts que Bob Dylan tenia programats aquesta setmana al Teatro degli Arcimboldi de Milà es podrà recordar per moltes coses, i una d'elles serà sens dubte la versió de "Bad Actor", original de Merle Haggard, que va caure durant la recta final de l'actuació. La va fer després de "Not Fade Away", lectura del clàssic de Buddy Holly que ja havia sonat en diverses ocasions durant el tram present del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –va caure durant la segona nit al Liceu-. I amb la seva incorporació al repertori, aquest va passar de les 17 cançons habituals a un total de 18 –una alteració del guió que fins ara només havia produït l'octubre passat a Nottingham, amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis, i el mes passat durant el primer concert a Barcelona, coincidint amb l'aniversari de Robert Hunter-.

La relació de Bob Dylan amb Merle Haggard gairebé donaria per fer una tesi. Durant la dècada dels 60 pertanyien a dos universos tan antagònics com paral·lels. Si Dylan va esdevenir aleshores portaveu destacat –però involuntari- de diversos moviments contraculturals, Haggard es va postular com l'antítesi de tot allò que representava Dylan amb cançons com "The Fighting Side of Me" o "Okie from Muskogee", que carregaven contra el hippisme, el consum de marihuana o qualsevol corrent opositor a la guerra del Vietnam. Amb els anys, les diferències entre l'un i l'altre es van anar llimant. Dylan va ser un dels principals catalitzadors de l'aproximació de country i rock. Haggard va moderar certs punts de vista –el seu bon amic Willie Nelson el va arribar a convèncer de les bondats de la marihuana-. I fins i tot van arribar a girar plegats el 2005.

La versió de "Bad Actor" –si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Dylan la feia en directe- va esdevenir un dels moments més climàtics del concert d'ahir. Un altre va ser "Gotta Serve Somebody", que va augmentar més que mai el seu aparell elèctric, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt dibuixant formes i paisatges evocadors del Sud més profund i pantanós dels Estats Units, aquella regió geogràfica però també conceptual on cohabiten Flannery O'Connor, Allman Brothers i Drive-By Truckers. I després vam tenir "Crossing the Rubicon", que va tornar a mutar fins a manifestar-se totalment diferent, ja no de com ho havia fet dues setmanes enrere a Barcelona, sinó del piano blues de tan sols tres dies abans a Lió. Britt i (sobretot) Lancio van tornar a apujar el volum de les seves guitarres, i el resultat va ser un exercici de blues humit i nocturn, molt més proper a Texas que no pas a Memphis o Chicago.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan es va adreçar en italià al seu públic de Milà, tal com dies abans s'havia adreçat en francès al de Lió. "Grazie Mille!", va deixar anar abans de servir un "When I Paint My Masterpiece" amb deliciós accent de Louisiana. I com en cada concert d'aquesta gira, val la pena fer una menció especial a "Key West (Philosopher Pirate)", invocació d'un paratge paradisíac però també la metàfora de tot entorn que convidi a trobar-se i estar bé amb un mateix. "Key West is the place to be / If you're looking for immortality / Stay on the road, follow the highway sign / Key West is fine and fair / If you lost your mind, you will find it there / Key West is on the horizon line". Efectivament, Key West és qualsevol auditori on s'aturin Dylan i el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, ni més ni menys.