 |
| DiCaprio i Pitt, antològic duet interpretatiu. |
Si la filmografia de
Quentin Tarantino es pot contemplar en el seu conjunt com l'homenatge i la reivindicació permanents d'uns temps i d'unes formes de fer cinema que han caigut en desús,
"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019) s'ha d'entendre com el compte pendent del director amb el punt d'inflexió que van suposar els darrers anys de la dècada dels 60 per a la indústria del setè art. Un període marcat per tot un seguit de renovacions tant a nivell estètic com conceptual, en sintonia amb la revolució pop que ja s'havia fet efectiva en disciplines com la música, i on allò que es va anomenar New Hollywood va posar les bases de bona part del cinema que es faria durant les dècades posteriors, inclòs el del propi Tarantino.
"Once Upon a Time..." és la història d'un actor en hores baixes i del seu doble per a les escenes d'acció -
Leonardo DiCaprio i
Brad Pitt en un antològic duet interpretatiu-, amb la psicodèlia, el hippisme i la contracultura com a marcs de fons, i la Manson Family començant a treure el cap per la zona alta de Los Angeles. És tot un cúmul de meteòrics esdeveniments que desemboquen en els fets que van tenir lloc una
fatídica matinada d'agost a Cielo Drive, amanits amb tot allò que un pot esperar-se d'una obra de l'autor de
"Reservoir Dogs" (1992): diàlegs que conjuguen enginy i absurd, violència gratuïta per la vena, dosis d'erotisme de les que incomoden les ments més benpensants, i una banda sonora d'autèntic impacte que recupera sense reserves pilars de l'òrbita
Nuggets com
Paul Revere & The Raiders o, sorpresa,
Los Bravos.
També és un decidit homenatge a
Sharon Tate, encarnada per una esplèndida
Margot Robbie que completa el trio d'asos que encapçalen el repartiment -per la lletra petita hi desfila, com de costum, tota una galeria de noms il·lustres, figures de culte i revelacions més o menys recents que van de
Kurt Russell a
Al Pacino passant per
Dakota Fanning,
Margaret Qualley,
Emile Hirsch,
Michael Madsen o el sempre oportú i entranyable
Bruce Dern-, i la reivindicació de tots aquells petits grans herois que feien possible el miracle del cinema abans de la digitalització, ja fossin dobles, especialistes, maquilladors o decoradors. I, finalment, és la invocació d'uns dies més innocents però també més transparents en què la gent es podia relacionar entre còctels i discos de vinil, però sobretot sense por de trobar-se una colla de sonats amb ganivets al menjador de casa en hores intempestives.
LA CONNEXIÓ MANSON
A cinc dècades dels assassinats comesos pels seus seguidors, la figura de
Charles Manson segueix essent pràcticament un tema tabú per a bona part de la societat nord-americana. Per a uns el sinistre gurú de la Family és la personificació del mal més absolut, per a d'altres el rostre metafòric d'una societat malalta. Sigui com sigui, els esdeveniments que van tenir lloc als voltants de Hollywood entre els dies 9 i 10 d'agost de 1969 segueixen essent a data d'avui prou incòmodes perquè el setè art no s'hagi atrevit a utilitzar-los com a matèria primera d'un hipotètic títol que bé podria deixar en ridícul bona part dels
slashers facturats durant les passades dècades.
Tarantino ha estat un dels primers realitzadors que s'han decidit a flirtejar-hi. Però, com no podia ser de cap altra manera en un context d'imprevisibilitat marca de la casa, el director de
"Pulp Fiction" (1994) no s'ha limitat a exposar la seva visió d'allò que va passar, sinó que ha jugat a fondre realitat i ficció amb el mateix mestratge amb què ja ho va fer a
"Inglourious Basterds" (2009). Dinàmica revisionista per a un fosc capítol de la crònica pop que resulta determinant al si de
"Once Upon a Time..." però no n'és l'espina dorsal. En aquest sentit, la gran pel·lícula sobre Manson, els seus seguidors, els seus actes i el seu macabre llegat segueixen estant pendents. I així serà, sembla ser, fins que els Estats Units aconsegueixin passar-ne pàgina.
