Superlatiu repàs a quatre dècades d'iconografia pop

MADONNA
Palau Sant Jordi, Barcelona

1 de novembre de 2023

Podríem discutir si el que Madonna va fer la nit passada al Palau Sant Jordi va ser estrictament un concert o una altra cosa –no és cap crítica en negatiu, simplement un matís-. Salvant excepcions molt puntuals, no hi havia músics a l'escenari, ni tan sols el disc jockey que deixava anar les bases enllaunades sobre les quals cantava la Ciccone amb el suport més o menys oportú de diversos MC's. El pes de l'actuació va recaure per tant, a banda de la pròpia artista, en el grup de ballarins que li cobria les espatlles. També en una escenografia superlativa en tots els aspectes, digna de la màxima portaveu encara en actiu de la generació que ara fa cosa de quatre dècades va fer de la imatge una de les eines fonamentals a l'hora de vendre la pròpia música.

Aterrava Madonna el Palau Sant Jordi –on repetirà aquesta nit- en el marc d'una campanya, The Celebration Tour, que justament commemora els seus 40 anys de carrera. Sí, la diva irreverent que sempre s'havia caracteritzat per mirar endavant i no fer cap pas enrere, venia a celebrar gestes pretèrites amb una selecció de grans èxits passats per filtres com el de l'electrònica de ball més contemporània o el d'allò que ara s'anomenen músiques urbanes. Amb 65 anys i una trajectòria que encara val per les de totes les seves deixebles, s'ho pot ben permetre. I sí, podem discutir si allò d'ahir va ser un concert o un espectacle multidisciplinari dels bons, però del que no hi ha cap dubte és del valor i la vigència del llegat de la nord-americana.

L'arc conceptual de The Celebration Tour és un recorregut més o menys cronològic per la carrera de Madonna, des dels seus inicis a l'òrbita post-punk novaiorquesa –no hi falten cites al CBGB i al Danceteria- fins a la seva condició de reina del pop global i matriarca de tota una manera d'entendre no només el fet musical, sinó també allò que els anglosaxons anomenen show business. Tot plegat, sobre un escenari format per diverses passarel·les que envolten un nucli central de tres pisos amb forma de pastís –sí, una picada d'ullet a l'aparició de la cantant en una gala d'MTV el 1984-. Amb coreografies d'impacte, efectistes jocs de llums, projeccions en pantalles mòbils i fins i tot una gàbia dins de la qual la cantant va sobrevolar part del pavelló en dues ocasions.

El repertori també cobreix totes les etapes vitals i artístiques de la Ciccone, si bé no ho fa de forma cronològica. Va començar ahir amb "Nothing Really Matters", un cant a la maternitat d'aquell exercici de maduresa que va esdevenir al seu dia "Ray of Light" (1998), abans de fer un salt enrere i posar el respectable a ballar al ritme d'"Everybody" i "Into the the Groove", plats forts d'un primer acte que va culminar amb els ressons hedonistes de l'eterna "Holiday". Tot un contrast amb el to solemne d'un "Live to Tell" que va dedicar a les víctimes de la SIDA –amb Madonna sobrevolant el recinte entre projeccions de víctimes d'aquesta enfermetat com Freddie Mercury- i un climàtic "Like a Prayer" que va fondre iconografia cristiana amb imatgeria fetitxista.

Amb els explícits ressons sexuals d'"Erotica" va acabar d'arribar una provocació que es mantindria en pistes com "Justify My Love" o una explosiva "Hung Up". Durant la segona meitat del concert va alternar els passatges ballables d'una sofisticada "Vogue" i una frenètica "Die Another Day", amb una lectura acústica –guitarra en mà- d'"I Will Survive" (Gloria Gaynor) i l'èxtasi balearic de "La Isla Bonita" –amb cita a "Don't Cry for Me Argentina"-. I les sempre oportunes "Ray of Light" i "Rain" van obrir la porta al gran final. Un mashup de "Like a Virgin" amb el "Billie Jean" de Michael Jackson deixant pas a l'esclat de "Bitch I'm Madonna" i "Celebration". Quan es van encendre els llums, ja gairebé ningú es recordava de l'hora i 20 minuts de retard amb què havia començat l'actuació. Un detall que no és menor, i que bé hauria merescut alguna mena d'explicació per molt que sigui la tònica habitual als concerts de la Ciccone.

Somriures que valen més que una entrada de concert

Ahir a la nit, durant el concert de Miguel Ríos al Palau Sant Jordi, tenia al meu costat una noia que hi havia assistit amb la seva mare, una dona d'edat avançada que anava amb cadira de rodes. Mentre el de Granada cantava "Un caballo llamado Muerte", la noia va aixecar la mare amb els braços, la va col·locar en posició vertical i la va recolzar sobre el seu tors perquè pogués veure l'escenari una mica millor.

Més tard, quan va sonar "Santa Lucía", va posar els peus de la mare sobre els seus, la va abraçar i van ballar plegades. Els somriures d'aquella dona en moments com aquells valien molt més que el preu de qualsevol entrada de concert. I la música, potser convingui recordar-ho, va de coses com aquestes, no pas de pensar-te que la teva llista de discos que només escoltes tu et fa millor que la resta de mortals.

La segona joventut de "Rock & Ríos"

MIGUEL RÍOS
Palau Sant Jordi, Barcelona

28 d'octubre de 2023

"Rockers y mods, pósters del Che y discos de los Stones / La gente joven iba a cambiar, iluminada por el amor", cantava Miguel Ríos a "Generación límite", una de les peces incloses a "Rock & Ríos" (1982). 41 anys després, els temps efectivament han canviat però no necessàriament a millor. Ahir a la tarda, hores abans que el rocker de Granada actués en un Palau Sant Jordi adaptat al format d'amfiteatre, els Stones feien acte de presència a pocs metres del recinte, al veí Estadi Olímpic, veient com la seva icònica llengua decorava la samarreta del Barça tal com en altres ocasions ho ha fet el logotip de la Qatar Foundation. Els pòsters del Che queden molt lluny, ja no diguem els rockers i els mods.

L'actuació d'ahir s'emmarcava justament dins de la gira que commemora el 40è aniversari del citat "Rock & Ríos". Amb la veu castigada pels anys que no perdonen a ningú –79 primaveres va fer el juny passat, de seguida s'ha dit- però encara capaç de superar dues hores de concert a ple rendiment, Ríos va capitanejar una banda d'allò més solvent on destacava la presència del guitarrista John Parsons, l'únic component de la formació que quatre dècades enrere havia actuat al Palau dels Esports del carrer Lleida, tal com va recordar el cantant –quan va preguntar quants dels presents ja hi havien estat aleshores, es van aixecar ben bé un terç de les mans de la platea-.

El repertori va repassar gairebé sencer i pràcticament en el mateix ordre el cançoner de "Rock & Ríos". Inici triomfal amb un "Bienvenidos" que va estendre la mà a diverses sensibilitats –a la segona estrofa va adreçar-se al respectable en femení, Bienvenidas, i la tercera la va cantar en català, Benvinguts-. Les estructures progressives de "Sueño espacial" i "Año 2000" van anar acompanyades de projeccions retrofuturistes a la pantalla gegant que encapçalava l'escenari, que durant el torn de "Generación límite" va repassar amb imatges la història d'Espanya durant les passades quatre dècades. "Tal com tornen a anar les coses, caldran moltes més generacions límit", va alertar Ríos.

Va comptar amb convidats com Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Coque Malla o Joana Amaro per fer, respectivament, una robusta "Un caballo llamado Muerte", una èpica "El blues del autobús" i una emotiva "Reina de la noche" –que va semblar feta a mida del duet vocal amb Amaro-. Va encadenar unes climàtiques "El río" i "Santa Lucía" abans de descarregar tot l'aparell elèctric de "Banzai" i fondre "Los viejos rockeros nunca mueren" amb "Rocanrol bumerang", aquesta última amb participació de tot un vell rocker com és Leslie (Los Sírex). I va tancar la primera part del concert tot dedicant "Himno a la alegría" a les víctimes de les guerres d'Ucraïna i del Pròxim Orient.

En tanda de bisos va acabar de posar tota la carn de la graella enllaçant les píndoles de rock'n'roll que formaven la quarta cara del vinil original. No hi van faltar "Sábado a la noche" (Moris), "Mueve tus caderas" (Burning), "Maneras de vivir" (Leño), "Rock and roll en la plaza del pueblo" (Tequila), "Mis amigos dónde estarán" (Topo) ni el seu propi "Lúa, Lúa, Lúa". Es va acomiadar amb una apoteòsica "El rock de una noche de verano". L'única concessió al repertori aliè –i posterior- a "Rock & Ríos". I el gran final d'una nit en què el de Granada va fer memòria sense deixar-se atrapar excessivament per la nostàlgia, reivindicant un repertori que al seu dia va marcar a tota una generació i refermant-ne la vigència quatre dècades després.

30 anys del meu primer concert 'gran'

Avui fa 30 anys que vaig assistir al meu primer concert gran. Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona, 27 d'octubre de 1993. Els dies d'"Off the Ground", publicat aquell mateix any, i del New World Tour. Jo era un nen. M'hi van portar els meus pares. Cites als Beatles i als Wings. Un espectacle visual tan potent com el propi repertori. I l'experiència de poder-ho viure en primera persona. Va obrir amb "Drive My Car" i va tancar amb una apoteòsica "Hey Jude". Entre l'una i l'altra, "Let Me Roll It", "Can't Buy Me Love", "C'Mon People", "Jet", "Good Rockin' Tonight", "Biker Like an Icon", "I Saw Her Standing There" o "Band on The Run". La majoria de coses que m'han passat des d'aleshores són conseqüència directa d'aquella nit.

The Rock

La força de les onades xocant contra els esculls al fons d'un penya-segat. Una imatge que en termes conceptuals i metafòrics connecta amb l'estètica de moviments com el romanticisme, també amb l'escena final de "Quadrophenia" (1979), la pel·lícula de Franc Roddam basada en el disc del mateix títol de The Who (1973). I amb l'àlbum en qüestió, és clar. Amb pistes tan majestuoses com "The Rock", on la bateria de Keith Moon marcava el ritme amb tanta força com el mar trencant-se un matí de tardor sota aquest penya-segat de la Costa Brava. Impossible oblidar la versió d'aquesta peça que la banda va fer mesos enrere al Palau Sant Jordi de Barcelona, sense Keith Moon però amb Pete Towshend i Roger Daltrey encara en plena forma. Sa Conca, Platja d'Aro. Setembre de 2023.

80 anys amb Roger Waters

Waters durant una actuació a Milà el març passat - Foto Kate Izor.

Avui toca felicitar a Roger Waters, que celebra el seu 80è aniversari immers en una mastodòntica gira mundial de comiat però encara en plena forma. Ho vam poder comprovar el mes de març passat durant el seu pas pel Palau Sant Jordi de Barcelona. Apoteòsic repàs a un dels repertoris més canònics de la música contemporània, que enllaça els dies daurats de Pink Floyd amb una composició recent –i per ara només oficialitzada en directe-, "The Bar", on el britànic presumeix d'una envejable maduresa.

A tot això cal sumar-hi la regravació de "The Dark Side of the Moon" (1973) que té previst publicar de forma imminent i que de ben segur farà aixecar polseguera. Calia retocar un dels àlbums més capitals de tots els temps? La resposta la sabrem quan n'escoltem el resultat. De moment n'ha avançat dues peces a través de les plataformes digitals, un "Time" de textures boiroses i oníriques, i un "Money" amb un fort regust de blues ressacós. Com qui no ha vingut a substituir el producte original sinó a reinterpretar-lo des de la perspectiva que atorga tota una vida.

The Who en directe a Barcelona

THE WHO
Palau Sant Jordi, Barcelona
14 de juny de 2023

Han hagut de passar moltes dècades abans de poder escriure un titular com el que encapçala aquest article. Dècades durant les quals hem hagut de fer molts quilòmeres per poder veure en un escenari a la banda que, si no es va inventar el rock, com a mínim en va definir bona part de l'essència. The Who en directe a Barcelona. Per fi ho podem escriure. Per fi ha passat. Per fi s'ha fet realitat aquell somni que semblava haver quedat definitivament enterrat arran de la vergonyosa suspensió del concert que els britànics tenien programat l'estiu de 2006 al mateix Palau Sant Jordi on van encetar la nit passada el tram europeu del Hits Back! Tour.

Pete Townshend i Roger Daltrey a Montjuïc. Amb 78 i 79 anys respectivament, però amb estats de forma francament envejables. Sense el nervi elèctric que sis dècades enrere els portava a destrossar instruments alhora que reinventaven sobre la marxa la forma de tocar-los i sense la irreemplaçable base rítmica que es va quedar pel camí, però amb Zak Starkey refermant-se com l'únic substitut possible de ja saben vostès qui. I sobretot amb un cançoner que val molt més del que demanava la promotora per una entrada de primera fila, reforçat oportunament amb tot el pes i tota l'èpica de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

I les coses com siguin, l'actuació va començar a mig gas. Ja fos perquè les condicions acústiques del Sant Jordi no són les més òptimes per sonoritzar-hi gairebé una cinquantena de músics, o ja fos perquè de vegades més és menys, l'inici amb una suite que va repassar part de "Tommy" (1969) no va brillar amb la intensitat que podien prometre a priori títols com "Amazing Journey" o "Pinball Wizard". Però la cosa es va començar a posar al seu lloc amb una solvent "We're Not Gonna Take It", i es va acabar d'enlairar amb un "Who Are You" que ja no va admetre cap marxa enrere –ni tan sols amb la protocolària "Ball and Chain", cita de rigor a "Who" (2019)-.

MOMENTS CLIMÀTICS

El repertori es va dividir en tres terços –sense bisos ni formalismes-. Si el primer havia tingut "Tommy" com a fil conductor, el segon, sense suport orquestral, va alternar reclams de la mida de "You Better You Bet", "The Seeker", "I Can See for Miles" o "Substitute", assolint el primer moment climàtic de la nit amb una desbocada "Won't Get Fooled Again", crit inclòs d'un Daltrey que segueix presumint d'unes cordes vocals d'un altre planeta. El tram final del concert, novament amb la Simfònica a l'escenari, va tenir "Quadrophenia" (1973) com a fil conductor, amb unes robustes "The Real Me" i "5:15" marcant contrastos amb el to crepuscular d'"I'm One" i l'escalada èpica de "Love, Reign O'er Me" –el segon moment climàtic de la vetllada-.

Es van acomiadar interpretant "Baba O'Riley" –el tercer moment climàtic- davant d'un oceà de telèfons mòbils. Una imatge que defineix els nostres dies per bé i per malament, i que la nit passava va connectar amb Lifehouse, aquell concepte eteri que ni el mateix Townshend ha sabut acabar de definir –però que certs teòrics situen a l'arrel d'això que anomenem era digital-. Una de les bandes més grans de la història del rock –o el que queda d'ella, que no és poc tenint en compte com ha arribat fins aquí-, explicant el món que ens envolta amb una cançó composta i publicada fa més de 50 anys. Coses que no es veuen ni s'escolten cada dia.

HISTÒRIA VIVA

Durant la interpretació de "The Rock", una de les peces de la suite de "Quadrophenia", The Who van projectar una bateria d'imatges cronològiques d'esdeveniments històrics que anaven de la guerra del Vietnam fins a la d'Ucraïna, passant per les Malvines, l'Iraq o l'Afganistan –també per Woodstock i Wight-. Com qui vol venir a dir que el món no ha canviat gaire durant les últimes sis dècades, per molt que els que manen s'omplin constantment la boca amb conceptes tan buits com progrés.

També com qui ve a recordar que la seva trajectòria vital, artística i professional s'ha desenvolupat en paral·lel a tots aquests esdeveniments, i que encara té corda. The Who ja feien música mentre l'Oncle Sam ruixava el sud-est asiàtic amb napalm, i malgrat les baixes irreparables en segueixen fent mentre Putin s'enfanga al seu propi Vietnam ucraïnès. Quan parlem dels Who, de Dylan, de McCartney o dels Stones, estem parlant d'història viva de mig segle XX i del que portem de segle XXI. Que no se'ns oblidi mentre encara siguem a temps de veure'ls en un escenari.

Somriure a la pròpia mortalitat

En una escena tan inèdita com insòlita, el programa Planta baixa de TV3 va emetre ahir en directe la primera entrevista a The Who que mai s'hagi fet a la televisió pública catalana, i més concretament al vocalista de la banda britànica, Roger Daltrey. El motiu, el concert que el grup té previst oferir el 14 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona, també el primer que farà mai a casa nostra.

A la conversa, que condueix la periodista Agnès Marquès, no s'hi toquen temes que es podrien considerar incòmodes –penso en les causes i la forma com es va acabar abortant l'actuació que els londinencs tenien programada l'any 2006 al mateix recinte, també en els preus absolutament desorbitats que han assolit les entrades per concerts com el que ens ocupa-. Però Daltrey sempre té coses interessants a dir, i sempre és un plaer escoltar-les.

A partir del minut 5:32 de l'entrevista, per exemple, podran observar vostès com el cantant, amb 79 primaveres a l'esquena, es fot a riure quan li pregunten per la seva pròpia mortalitat –parlem de l'home que encara avui s'enfila als escenaris a cantar "I hope I die before I get old"-. En un món acostumat a elevar qualsevol atac d'angst adolescent a la categoria de dilema universal, l'actitud vital d'aquest senyor és tan admirable com envejable.

Vegin l'entrevista en aquest enllaç.

20 anys de l'últim concert de McCartney a Barcelona

Avui fa 20 anys de l'últim cop que Paul McCartney va actuar a Barcelona –havia d'haver tornat el juny de 2020, però va passar el que va passar-. Gira Back in the World, 29 de març de 2003 al Palau Sant Jordi (a la fotografia, la samarreta oficial de la gira). El repertori el van formar clàssics dels Beatles, dels Wings i de la seva carrera solista –també alguna composició aleshores recent-. Es va acomiadar tot enllaçant "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Reprise)" amb "The End", final apoteòsic per a un recital memorable. El vaig veure des de primera fila, on vaig accedir amb entrada general i sense cap mena de problema. De quan a les primeres files dels concerts grans hi havia qui havia arribat primer, i no pas qui tenia més diners.

Roger Waters, superlatiu i sense pèls a la llengua

ROGER WATERS

Palau Sant Jordi, Barcelona

21 de març de 2023

La que s'ha anunciat com la gira de comiat de Roger Waters desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi coincidint pràcticament amb dues dates assenyalades. D'entrada, el quarantè aniversari de "The Final Cut" (1983), l'últim àlbum de Pink Floyd amb Waters encara a bord, que es commemorava ahir mateix. De l'altra, els vint anys de la invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units –amb l'Estat espanyol com a soci i aliat estratègic-, les (desastroses) conseqüències humanitàries i geopolítiques de la qual arriben fins als nostres dies –la commemoració havia tingut lloc abans d'ahir-.

Per "The Final Cut" hi va passar gairebé de puntetes, sense mencionar l'efemèride i lliurant-ne tan sols una peça, "Two Suns in the Sunset", el missatge apocalíptic de la qual ressona més que mai quan la cursa armamentística i la lògica de blocs a escala global fan revifar tensions que no s'havien vist des del final de la Guerra Freda. Tampoc es va referir explícitament a la invasió de l'Iraq, però moltes de les imatges que es van projectar en pantalla durant el concert tenien a veure amb tot allò que se n'ha derivat, des de vídeos d'assassinats selectius perpetrats per drons del Pentàgon, fins a un muntatge audiovisual que titllava literalment de criminals de guerra als set últims presidents nord-americans.

La càrrega política és una de les constants de This Is Not a Drill, una gira amb què Waters diu adéu als escenaris amb 79 anys molt ben portats a l'esquena, però sobretot parla sense embuts i sense importar-li a qui pugui molestar. I és clar, es pot estar d'acord o no amb les seves opinions i declaracions públiques –i jo, personalment, discrepo en més d'un punt-. Però quan la majoria sembla haver optat per arronsar-se –ja sigui per no ofendre a ningú, o bé per no perdre determinats patrocinis-, és d'agrair que algú del seu nivell i amb el seu estatus es mulli, i ens vingui a recordar de tant en tant quin és l'estat de les coses en aquest món que, ens agradi o no, ens toca habitar.

LA VIGÈNCIA D'UN CANÇONER CANÒNIC

A nivell musical, el fil conductor del concert –gairebé tres hores de repertori, dividides en dos blocs separats per una breu mitja part- va ser el cançoner de Pink Floyd. Peces compostes fa més de quatre dècades –o de cinc, en el cas de la segona cara de "The Dark Side of the Moon" (1973), que va sonar sencera-, que no tan sols no han envellit en absolut, sinó que segueixen adreçant el temps present com si s'haguessin compost avui mateix. De l'alienació creixent en plena era digital ("Comfortably Numb") a la rigidesa de certs marcs teòrics (la segona i la tercera part d'"Another Brick in the Wall"), passant per l'estigma de la salut mental ("Brain Damage"), el totalitarisme ("In the Flesh"), la mentalitat de ramat ("Sheep"), els excessos del sector financer ("Money") o l'escalada bel·licista (la citada "Two Suns in the Sunset").

Tres quarts del mateix es pot dir del catàleg solista de Waters, del qual va alternar perles pretèrites com "The Powers that Be" o "The Bravery of Being Out of Range" amb encerts recents com "Déjà Vu" o l'encara flamant "The Bar". Val la pena destacar aquesta última, una melodia crepuscular que per moments pot recordar al Dylan de les passades dues dècades –l'autor va confessar que dos dels versos s'inspiren en "Sad Eyed Lady of the Lowlands"-. També l'evocació dels bars com aquells entorns segurs on un pot parlar de qualsevol cosa i expressar qualsevol opinió sense por de ser jutjat. En el cas de Waters, això equival a un lloc on poder exposar lliurement certes idees controvertides que li han valgut crítiques ferotges de detractors com el seu excompany David Gilmour, però també on escoltar a qui pensi en sentit contrari –així ho va donar a entendre, en un gest que l'honra-.

Menció a part va valer el repàs a "Wish You Were Here" (1979), amb "Have a Cigar", la peça titular i una emocionant "Shine On You Crazy Diamond", aquesta tercera despatxada sota l'atenta mirada d'un etern Syd Barrett projectat a les pantalles que presidien l'escenari. També van desfilar per les projeccions Nick Mason i Richard Wright. A Gilmour en canvi no se'l va veure, però Waters li va dedicar sense citar-lo un contundent "Fuck Antisemitism" escrit amb lletres prou grans per no caber en cap tuit enverinat –com, per exemple, el que el guitarrista de Pink Floyd li havia dedicat setmanes enrere a l'autor de "The Wall" (1979)-. Com qui vol respondre una provocació sense deixar lloc a cap mena de dubte, però sobretot quedant-se ben a gust.

LA POSADA EN ESCENA

Seria poc acurat parlar d'un concert com el d'ahir sense referir-se a una posada en escena superlativa en tots els sentits. Un escenari de 360º situat al bell mig de la pista del pavelló, presidit per enormes pantalles on es projectaven sofisticats muntatges audiovisuals perfectament coordinats amb l'execució del repertori. Jocs de llums làser que dibuixaven formes impossibles a dins del buit –com ara una successió de triangles inspirada en la caràtula de "The Dark Side of the Moon"-. I fins i tot drons amb forma d'ovella i de porc sobrevolant el respectable. Es pot demanar res més? Doncs sí, aquell Quadraphonic Sound marca de la casa, capaç de fer sonar aquesta enorme llauna de sardines que és el Sant Jordi com si fos un auditori fet a mida d'un audiòfil. A destacar també una banda excepcional formada per nou músics amb trajectòries tan contrastades com les de Jonathan Wilson (guitarra i veu), Dave Kilminster (guitarra i veu) o Joey Waronker (bateria).

Sota la mirada de Syd Barrett.

Una ovella sobrevolant el respectable.

D'un jardí de Torelló al Palau Sant Jordi

Josep Montero (Oques Grasses) al jardí d'Arnau Pallarols, octubre de 2011.

El primer cop que vaig veure Josep Montero en directe va ser l'1 d'octubre de 2011 en el marc d'un festival autogestionat de música independent promogut per Arnau Pallarols al jardí de casa seva, a Torelló –el cartell el completaven Liannallull, Nyandú, el mateix Arnau i un servidor amb un projecte que va caure pel seu propi pes i del qual no val la pena parlar a aquestes alçades-. També va ser el primer cop que vaig sentir a parlar d'Oques Grasses, un nom que com a mínim cridava l'atenció. Oques Grasses era el grup de Montero. Però aquella tarda va actuar tot sol, amb format d'home orquestra (veu, guitarra i bombo) i alternant composicions pròpies amb versions molt ben (re)pensades.

Això és el que vaig escriure pocs dies després d'aquella actuació: "L'osonenc Josep Montero és el líder del grup Oques Grasses. Quan es presenta en solitari, toca a la vegada la guitarra espanyola i un mínim kit de bateria. Una manera simple i directa de presentar un repertori que beu dels patrons rítmics jamaicans -reggae i ska per parar un tren- i la immediatesa de l'skiffle, i que combina encerts de collita pròpia amb oportunes revisions dels cançoners de Ray Charles ("I Got a Woman"), Eddy Grant ("Gimme Hope, Jo'Anna") o Queen (un "I Want to Break Free" à la Pogues). El propi amfitrió de la festa-concert, Arnau Pallarols, va col·laborar amb la melòdica en un tema".

Doncs bé, des d'aleshores ha plogut molt i el conjunt de Roda de Ter acaba de fer història no tan sols omplint el Palau Sant Jordi sinó batent rècords d'assistència en un recinte que rarament sol trobar-se a l'abast dels creadors autòctons. Vagi per endavant que tinc per costum valorar els artistes per la seva obra i no pas pel seu poder de convocatòria. Vagi també per endavant que no he seguit amb gaire interès la carrera d'Oques Grasses –guardo molt bon record d'aquell concert de Josep Montero, però diguem que l'estil musical que practica el combo osonenc no és per mi-. Però què volen que els digui, m'alegro molt que siguin on són. I no parlo d'haver omplert un Sant Jordi, sinó del fet que les coses els hagin anat bé. Més encara en un país on voler viure de la pròpia música és pràcticament una missió suïcida.

Moltes felicitats, només faltaria.

20 anys d'aquell 16 d'octubre

Springsteen i la banda al Palau Sant Jordi, 16 d'octubre de 2002 - Foto VEVO.

De quan el rock i la música pop efectivament podien salvar el món –o, com a mínim, donar-li algunes de les respostes que aquest demanava a crits-. Avui fa 20 anys que Bruce Springsteen i la seva E Street Band van oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona un dels concerts més apoteòsics de tota la seva carrera, el que va quedar documentat de forma oficial al dvd en directe "Live in Barcelona" (2003). Era el 16 d'octubre de 2002, una data que ha quedat gravada per sempre més a la memòria col·lectiva de les 18.000 ànimes que es van aplegar aquella nit a Montjuïc –també a la de moltes persones que no hi van poder assistir: les entrades s'havien esgotat en qüestió d'hores, cosa que no havia passat tan sols tres anys abans durant l'anterior visita del Boss al mateix recinte –inici de la gira mundial de reunió amb The E Street Band-.

Per entendre la transcendència d'aquell concert cal entendre primer el context en què Springsteen va aterrar aquella tardor a la capital catalana. A poc més d'un any de la caiguda de les Torres Bessones, tot just començava a configurar-se un escenari mundial pràcticament nou on la por, l'angoixa i el neguit s'instal·larien per sempre més a l'ordre del dia –dues dècades després seguim igual o pitjor: quan no és el terrorisme és l'economia, i quan no és l'economia és una pandèmia mundial-. I enmig de tota la confusió posterior a l'11-S, ressonaven cada cop més fort els tambors d'una guerra que va acabar d'esclatar al cap de pocs mesos quan una aliança militar encapçalada pel Pentàgon va envair l'Iraq a la recerca d'unes armes de destrucció massiva que, com es demostraria anys després, mai havien arribat a existir.

Springsteen havia publicat l'estiu anterior el canònic "The Rising" (2002). Un àlbum inspirat pels atemptats de l'11-S i tot el que se n'havia derivat, començant per la moral sota mínims d'un país, els Estats Units, que mai abans s'havia vist colpejat d'aquella manera. "The Rising" era la resposta que necessitaven els Estats Units –o com a mínim aquella part dels Estats Units que havia entès que la violència mai s'atura amb més violència-, però també el conjunt del món occidental en un moment en què tot semblava trontollar. Que la retòrica militarista de l'administració Bush donés a entendre que una nova guerra a l'Orient Mitjà era tan sols qüestió de temps, feia encara més necessari el gòspel –sí, el gòspel- d'una de les poques estrelles del rock de la seva generació que havien estat capaces de recuperar la credibilitat perduda durant els seus anys d'alts i baixos –en el cas d'Springsteen, la dècada dels 90-.

La gira de "The Rising" havia començat el mes d'agost amb un periple per diversos pavellons dels Estats Units que es va allargar fins al mes de desembre, i que aquell octubre va interrompre momentàniament una breu ruta pel Vell Continent –la gira regular no arribaria a Europa fins a la primavera de 2003, amb nova aturada a casa nostra, aquest cop a l'Estadi Olímpic-. Que Barcelona fos una de les poques ciutats escollides per fer-hi aquella primera presa de contacte, juntament amb el caràcter gairebé transcendental de "The Rising" en aquell context social i polític, va fer que l'expectació de cara a aquell concert fos molt més que elevada. Mai oblidaré una conversa que vaig escoltar a peu de pista pocs minuts abans de l'actuació, quan un fan del Boss li va dir a un altre: "Anar a un concert de Bruce Springsteen és com anar a veure el Dream Team, amb la diferència que Springsteen sempre guanya".

I així va ser. El Boss i la banda van sortir puntualment a l'escenari al ritme d'una majestuosa "The Rising", que va deixar pas a l'esclat de "Lonesome Day" i a una celebradíssima "Prove It All Night" que ens venia a dir que també hi hauria lloc per a la salvació en una nit marcada per la tragèdia i la reflexió. "The Rising", el disc, va ser l'espina dorsal del repertori. Va resultar especialment emocionant el moment en què Springsteen va demanar silenci i el Sant Jordi sencer va emmudir per escoltar una fràgil lectura d'"Empty Sky" –de quan allò que passava en un escenari no es veia eclipsat per centenars de terminals mòbils fent trending topics-. I molt oportú el fet de presentar "Born in the USA" com una pregària per la pau. Com a contrapunts, un "Mary's Place" i un "Waitin' on a Sunny Day" que van refermar el rock'n'roll com a sinònim d'alliberament personal i col·lectiu –de quan aquesta última peça encara no havia degenerat en el vulgar karaoke de les últimes gires- . Van ser dues hores i mitja de concert en què Springsteen i la banda van dir tot allò que havien vingut a dir, però sobretot s'ho van passar bé a l'escenari. Tan bé, que ja en temps de descompte i amb la feina feta, encara es van treure de la màniga un últim bis, un "Thunder Road" que va acabar de segellar una nit absolutament històrica.

A dues dècades d'aquell 16 d'octubre, Bruce Springsteen i The E Street Band tenen programats dos concerts a l'Estadi Olímpic la primavera de l'any vinent. Vindran a presentar el notable "Letter to You" (2020), amb tota probabilitat el disc més rodó del Boss i la seva banda de tota la vida en ple segle XXI amb permís del citat "The Rising". Però també vindran en plena polèmica pels preus excessius de les entrades dels seus concerts als Estats Units –una tònica que està esdevenint cada cop més habitual a la indústria de la música en directe-, i en un moment en què el món ja no sembla disposat a buscar segons quines respostes en un concert de rock, menys encara quan aquests esdeveniments han esdevingut macro amb tot allò que aquest prefix implica. A aquestes alçades és tan poc probable que el Boss torni a brillar tant com aquell 16 d'octubre, com que un macroconcert adquireixi la transcendència d'aquella nit. Els temps han canviat –també ha canviat Springsteen, i també hem canviat nosaltres-. Aleshores vaig sortir del Sant Jordi afirmant que aquell havia estat el millor concert que mai havia presenciat. Dues dècades més tard segueixo dient que va ser una de les coses més grans que he pogut veure a la vida.

20 anys de la reunió d'Springsteen i The Street Band

Avui fa 20 anys que Bruce Springsteen va començar al Palau Sant Jordi de Barcelona la seva històrica gira mundial de reunió amb The E Street Band. Juntament amb una segona actuació que oferiria al cap de dos dies al mateix recinte, i sense comptar els concerts d'escalfament duts a terme setmanes abans a New Jersey, era la primera vegada en una dècada que el Boss i els seus acompanyants de tota la vida s'enfilaven junts a un escenari. També era el primer cop que la formació sortia de gira amb dos guitarristes -Steven Van Zandt i Nils Lofgren-. I l'inici d'una segona joventut per a Springsteen, que deixava definitivament enrere una etapa -bàsicament, els anys 90- tan dispersa com poc prolífica. Aquell 9 d'abril de 1999 va ser per a un servidor una data de les que no s'obliden. Aquell inici amb "My Love Will not Let You Down" i aquell final amb una peça aleshores inèdita que ha acabat esdevenint un clàssic amb totes les lletres, "Land of Hope and Dreams". I, per damunt de tot, el meu primer cop amb l'autor de "Thunder Road" i "Spirit in the Night". A la fotografia, la samarreta que em vaig comprar al sortir del concert i que encara conservo (gairebé) intacta.

Amb un cop de mà dels amics

Ringo Starr, en una actuació recent de l'All-Starr Band.

RINGO STARR & HIS ALL STAR BAND

Palau Sant Jordi, Barcelona

26 de juny de 2018

Una vegada un periodista va preguntar a John Lennon si creia que Ringo Starr era el millor bateria del món, a la qual cosa Lennon va respondre que Starr ni tan sols era el millor bateria dels Beatles. Si ens basem en criteris estrictament tècnics, la nit passada al Palau Sant Jordi -format amfiteatre amb aforament reduït a una capacitat de 5.000 persones- tampoc va ser el millor bateria d'una All-Starr Band on aquest mèrit se'l va endur el sempre oportú Gregg Bissonette. Tampoc ha estat mai Starr un vocalista ni un compositor fora de sèrie -de la vintena llarga de peces interpretades, tan sols tres portaven la seva signatura-. I arribats a aquest punt potser el més sensat seria afirmar que si per alguna cosa destaca el britànic ha estat precisament pel fet de ser Ringo Starr, un músic poc virtuós però tot terreny, una peça clau de l'engranatge beatle, l'inventor del terme mocker, i un entertainer d'allò més simpàtic que amb una simple trucada pot convocar una part substancial de l'star system rocker perquè l'acompanyi pel món a bord de la citada All-Starr Band.

A més de Bissonette, la nit passada es van enfilar a l'escenari del Sant Jordi autèntics pesos pesants com Graham Gouldman (10cc, i compositor d'èxits interpretats entre d'altres per The Yardbirds), Steve Lukather (Toto), Gregg Rolie (vocalista i teclista original tant de Santana com de Journey), Colin Hay (Men At Work) i el veterà sessionista Warren Ham. El repertori, com és habitual, es va nodrir de les cites justes als Beatles i a l'etapa solista d'Starr -ni una sola concessió al seu disc més recent, el notable "Give More Love" (2017)- i dels hits més sonats dels seus il·lustres acompanyants. Cosa que per a uns equival a poc més que una revetlla a la plaça en clau rockera, però d'altres contemplen com una ocasió única a aquestes alçades d'escoltar clàssics com "I'm Not in Love" (10cc), "Evil Ways" (Willie Bobo via Santana) o "Who Can It Be Now?" (Men At Work) cantats per les veus que els van fer cèlebres al seu moment.

És clar que la majoria dels presents que havien passat per caixa, ho havien fet per escoltar Starr entonant per enèsima vegada pilars del cànon beatleià com "Yellow Submarine" o "With a Little Help from My Friends". Dos dels capítols més aplaudits d'una nit on el de Liverpool també va recuperar talls com "Boys" -peça de les Shirelles que va suposar el seu debut com a vocalista quan la va enregistrar amb els Fab Four-, "Don't Pass Me By" -la primera composició pròpia que li van acceptar els totpoderosos Lennon i McCartney-, un "It Don't Come Easy" que segueix essent el cim de la seva carrera solista, o aquell "Photograph" que al seu dia li va cedir el seu amic George Harrison i que ahir va dedicar a una audiència definida per ell mateix com a "meravellosa". Es va acomiadar entre consignes a favor de la pau i l'amor tot fent gala de la seva eterna simpatia i del seu infinit bon humor. I el respectable va poder tornar a casa amb la satisfacció d'haver tingut un Beatle gairebé a tocar dels dits, cosa que no es pot afirmar cada dia. Sense anar més lluny, l'últim cop que Starr havia actuat a Barcelona encara ho havia fet en companyia de John, Paul i George. De seguida s'ha dit.

Set dècades de dinàmic i vital rock'n'roll

Elton John, en una imatge del Wonderful Crazy Night Tour.

ELTON JOHN

Palau Sant Jordi, Barcelona

3 de desembre de 2017

Poques figures solistes poden presumir d'una banda d'acompanyament que hagi aconseguit mantenir una certa estabilitat durant més de quatre dècades. En el cas d'Elton John, el nucli que conforma juntament amb veterans com Davey Johnstone o Nigel Olsson, guitarrista i baterista respectivament d'una formació que s'amplia fins als sis músics, s'ha mantingut gairebé inalterable des de molt abans que nasquessin els rostres més joves que van acudir la nit passada al Palau Sant Jordi. La qual cosa explica una química i unes dinàmiques de grup que asseguren no tan sols una solvència escènica fora de sèrie en grans recintes sense necessitat d'excessius artificis -l'únic decorat era una testimonial pantalla al fons de l'escenari-, sinó també la coherència d'una producció discogràfica que a dia d'avui manté el tipus malgrat quedar lluny els seus capítols més inspirats.

De "Wonderful Crazy Night" (2016), el títol més recent, en van caure dues peces durant el terç inicial del concert, "Looking Up" i "A Good Heart". La primera és la viva mostra de com seguir fent rock'n'roll absolutament enèrgic i vitalista amb 70 anys a l'esquena; la segona una balada marca de la casa que poca cosa pot aportar a aquestes alçades més enllà de refermar les bones formes d'un John que arrenca incombustible la seva vuitena dècada de vida. La resta del repertori la van compondre fins a una vintena de tòtems de ple dret, clàssics del rock'n'roll amb totes les lletres i pilars indiscutibles del cànon musical del segle XX. De seguida s'ha dit, senyors, de seguida s'ha dit.

A veure qui més pot saltar a l'escenari i encadenar com si res "The Bitch Is Back", "Benny and the Jets", "I Guess That's Why They Call It the Blues" i "Take Me to the Pilot". A veure qui pot alternar durant dues hores llargues de recital la tendresa de "Daniel", l'emoció a flor de pell de "Your Song", la sofisticació soul de "Philadelphia Freedom" o el nervi rocker d'un "Levon" augmentat amb tota una exhibició instrumental per cortesia de Johnstone i companyia. A veure qui més pot fer un solo impossible amb el piano i, quan sembla que acabarà desembocant en "Pinball Wizard", despenjar-se amb una estratosfèrica "Rocket Man". A veure qui pot culminar una actuació amb una bateria de trencapistes de la mida d'"I'm Still Standing", "Crocodile Rock", "Your Sister Can't Twist" i "Saturday Night's Alright for Fighting". Una festa de cap a peus que tan sols es va refredar, ja en tanda de bisos, amb la protocolària lectura en solitari de "Candle in the Wind". L'apunt anecdòtic d'una nit memorable.

Aquell 16 d'octubre

Èxtasi, comunió i catarsi: Springsteen al Palau Sant Jordi el 16 d'octubre de 2002.

El 16 d'octubre de 2002 és una data que molts seguidors catalans de Bruce Springsteen tenen ben gravada a la memòria. La de la nit en què el Boss i la seva E Street Band van actuar al Palau Sant Jordi en el marc de la gira de presentació de "The Rising" (2002). Un dels concerts més celebrats que l'autor de "The River" (1980) ha ofert mai a la capital catalana, i una de les mostres més evidents de la bona sintonia que el de New Jersey sempre ha mantingut amb el públic barceloní -com a testimoni se'n va editar un dvd oficial-. Uns músics en estat de gràcia, un repertori de somni i un nou disc que va esdevenir l'espina dorsal de la nit adreçant un present i un futur tan incerts com convulsos: la ferida oberta pels atemptats de l'11-S encara no havia començat a cicatritzar, i els moviments de l'administració Bush permetien intuir que una hipotètica invasió militar de l'Iraq era tan sols qüestió de mesos -i així va ser-. El món necessitava una resposta serena, i Springsteen la va donar primer amb el citat "The Rising" i posteriorment amb actuacions que esdevenien autèntiques catarsis col·lectives.

Com a mostra, el silenci sepulcral que vam mantenir els 18.000 presents mentre el Boss oferia una fràgil i emotiva lectura d'"Empty Sky". Un record per als que ja no hi eren, i un apunt d'esperança per als que havíem de viure al nou món que s'havia començat a perfilar al mateix temps que s'ensorraven les Torres Bessones. Després va posar la sala de potes enlaire amb "Waitin' on a Sunny Day", va transformar "Born in the USA" en una pregaria per la pau, va atendre peticions del públic i, quan tot semblava dat i beneït, es va treure de la màniga un últim bis, "Thunder Road", que va acabar de donar sentit a tot plegat. D'allò fa avui 15 anys, des d'aleshores Springsteen ha actuat a Barcelona en repetides ocasions i sempre ha brillat com el que més, però els puc assegurar que aquella alineació d'astres i aquella comunió d'elements no s'ha tornat a produir mai més: aquelles dues hores i mitja llargues van ser irrepetibles en el sentit més estricte del terme. Quan vaig sortir-ne vaig dir que havia estat el millor concert al qual havia assistit mai. Una dècada i mitja més tard segueixo pensant el mateix.

La previsibilitat és pecat

Madonna, en una imatge recent del Rebel Heart Tour - Foto AP.

MADONNA

Palau Sant Jordi, Barcelona

24 de novembre de 2015

S'ha dit de "Rebel Heart" (2015) que no es troba ni de bon tros entre les obres més afortunades de Madonna, i de la pròpia Ciccone que ara es dedica a seguir tendències en lloc de generar-les. Amb la primera afirmació hi estic d'acord, amb la segona no tant. Mirin-s'ho d'aquesta manera: les arrels de Madonna es troben en la Nova York del post-punk i la No Wave, i el que va fer durant la seva etapa més celebrada va ser reciclar tota aquella cultura de club per a lliurar-la a les masses. Tres dècades després, un simple cop d'ull al cartell del Primavera Sound permet apreciar com moltes bandes underground de filiació electropop beuen directa o indirectament de discos com "Like a Virgin" (1984) o "True Blue" (1986). Per tant, es pot afirmar que la Ciccone va liderar tendències, però no pas que se les inventés ella sola ni que ara es limiti a seguir el que fan els altres. I menys quan el seu discurs es manté a anys llum de qualsevol de les imitacions que han florit al llarg de les passades tres dècades.

No, "Rebel Heart" no sembla ara per ara una obra cridada a perdurar en el temps, però tot i així ha esdevingut l'espina dorsal d'una gira, Rebel Heart Tour, que desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi -aquesta nit repetirà sense grans canvis a la vista-. La qual cosa diu molt a favor de qui el signa, tenint en compte que el més fàcil a la seva edat -57 anys i un estat de forma que desafia temps i elements- seria viure de la nostàlgia i lliurar descafeïnades relectures del seu repertori clàssic. "La previsibilitat és pecat", va dir amb veu ben alta durant el decurs d'un espectacle tan superlatiu com frenètic i tan àgil com mastodòntic. Canvis constants de vestuari i escenografia, coreografies impossibles, jocs de llums, pantalles gegants, guerrers samurai, monges amb estètica fetish i la Ciccone pronunciant les paraules "Holy Water" -títol d'un dels temes recents- mentre un ballarí molt ben plantat enfonsava la cara entre les cames de la diva.

També hi va haver apunts menys afortunats, tot s'ha de dir. Els arranjaments flamencs de cartró-pedra no van acabar de fer justícia a "La Isla Bonita", la peça titular del darrer àlbum va sonar d'allò més intranscendent i el medley carnavalesc de "Dress You Up", "Into the Groove" i "Lucky Star" va rebaixar tres grans cançons a la categoria de revetlla. Però Madonna és molta Madonna, i els moments àlgids de la nit també van ser molt àlgids. Si existeix ara mateix una diva pop capaç de posar-se un Palau Sant Jordi als peus amb l'únic acompanyament d'un ukelele i una colla d'acords no necessàriament ben rascats, és ella. Ho va demostrar amb una lectura acústica de "True Blue" i una sentida adaptació de "La vie en rose" (Édith Piaf), preludi aquesta última de l'èxtasi final al ritme d'"Unapologetic Bitch" i "Holiday". "Don't fuck with the Queen", havia proclamat tota desafiant abans de lliurar un "Like a Virgin" que hauria fet les delícies de Peaches o La Roux. Amén.

L'APUNT

Ens ho vam passar bé. I tant que sí, perquè d'això es tractava. Vam suportar cues maratonianes i ens vam sotmetre a controls de seguretat impensables en altres temps. I el concert va començar amb més d'una hora de retard. I tot això perquè hi ha en aquest món gent que dedica més temps a resar que a gaudir la vida i deixar que els altres facin el mateix. Gent que seguirà morint i matant en nom d'un déu i d'un profeta, però que serà derrotada cada vegada que la resta sortim de casa i ens ho passem bé. Ahir a la nit, milers d'ànimes van ballar i cantar les seves cançons preferides. I també Madonna s'ho va passar bé. I va provocar. I va apel·lar al sexe i a l'espiritualitat en la mateixa proporció. I veient-la, un es preguntava qui nassos voldria lliurar-se al monoteisme quan pot adorar la Ciccone en qualsevol de les seves encarnacions. Poc després dels atemptats de París, els fanàtics van emetre un comunicat qualificant el concert d'Eagles Of Death Metal a la sala Bataclan com una "festa perversa". Anys enrere i amb un llenguatge més moderat però igual de contundent, el Vaticà va dir tres quarts del mateix sobre el videoclip de "Like a Prayer". Se'n recorden?

En el fons es tractava d'això

KISS

Palau Sant Jordi, Barcelona

21 de juny de 2015

Anys enrere, quan internet tot just esdevenia una realitat a gran escala i la indústria discogràfica observava com els seus beneficis començaven a caure en picat, Gene Simmons va assegurar que Kiss no gravarien cap més disc perquè tal i com estaven les coses no podien veure compensats els seus esforços. Tant de bo hagués mantingut el baixista la seva paraula. Perquè "Psycho Circus" (1998) hauria estat un molt digne epitafi per a l'obra gravada del quartet novaiorquès. Perquè així ens hauríem estalviat títols tan prescindibles com "Sonic Boom" (2009) o "Monster" (2012). I perquè d'aquesta manera el concert d'ahir s'hauria nodrit exclusivament de la nostàlgia -de fet, s'hi va nodrir igualment-, però com a mínim hauríem pogut escoltar "Hard Luck Woman", "Christine Sixteen", "C'Mon and Love Me" o "Nothin' to Lose" en comptes de "Hell or Hallelujah". És clar que, en realitat, poc importen consideracions d'aquesta mena quan Kiss són capaços de celebrar quaranta anys a la carretera amb shows -en el més ampli dels sentits- com el que aquests darrers mesos han passejat arreu d'Europa i que ahir desembarcava a Barcelona abans de culminar a Madrid el seu pas pel Vell Continent.

Deu minuts abans de l'hora prevista, un speaker anunciava per megafonia allò que el respectable en ple volia escoltar. "All right Barcelona, you wanted the best, you got the best! The hottest band in the world: Kiss!". Seguidament queia el teló mentre sonaven els primers acords de "Detroit Rock City". Entrada amb molta força, si bé va quedar clar de bon principi que la veu de Paul Stanley ha conegut temps millors. Tot el contrari d'un Simmons que es mostraria d'allò més solvent a l'hora de cantar "Deuce". "Psycho Circus" encetava el segment més irregular del concert: tres cites seguides a "Creatures of the Night" (1982) -la peça titular, "I Love It Loud" i "War Machine"-, un "Do You Love Me" que va sonar a glòria i un "Hell or Hallelujah" que francament es podrien haver estalviat.

"Calling Dr. Love" va tornar a encarrilar un set list que a partir d'aleshores, i amb l'única excepció de "Lick It Up", es centraria en la primera etapa de la banda: "God of Thunder", "Cold Gin", "Love Gun" i "Black Diamond". Tot això, és clar, amanit amb pirotècnia, efectes de llum, plataformes que elevaven els músics, flames arreu de l'escenari i, fins i tot, Simmons i Stanley volant literalment tant per sobre del set com del propi respectable. Ja en tanda de bisos, tot un trio d'asos: "Shout It Out Loud", "I Was Made for Lovin' You", amb les cordes vocals d'Stanley patint més que mai, i l'apoteosi final de "Rock and Roll All Nite". Creguin-me, després de quatre dècades a la carretera i en tan sols una hora i quaranta minuts, ningú més és capaç d'oferir tot allò amb què Kiss obsequien els seus incondicionals nit rere nit. Quan van enfilar la recta final del repertori, fins i tot el destacament de Mossos d'Esquadra que s'ho mirava des de l'accés principal al·lucinava com nens. En el fons, es tractava d'això.

KISSMANIA

Hi ha grups musicals que amb la seva única presència són capaços d'alterar dia l'aspecte d'una ciutat. Per anar al concert de Kiss, un servidor va creuar mitja Barcelona en metro. I tan bon punt vaig entrar a l'estació, vaig poder observar els primers símptomes de la Kissmania que ahir s'havia apoderat de la Ciutat Comtal. Samarretes que evocaven diferents capítols de la història de la banda, rostres maquillats amb els motius del grup -el dimoni, el gat, el nen de l'estrella, l'home espacial i, fins i tot, la guineu que al seu dia va encarnar el desaparegut Eric Carr- i tot allò que es puguin imaginar. Ja enfilant la muntanya de Montjuïc, la Kissmania guanyava intensitat, amb colles de seguidors que entonaven els himnes de la banda com si es tractés de càntics futbolístics o, el millor de tot plegat, famílies senceres maquillades com els seus ídols. Sí, pares i mares amb els seus fills, guarnits i pintats per a l'ocasió i disposats a viure una vetllada de rock'n'roll plegats. No ho troben fantàstic?

THE DEAD DAISIES

Sigui certa o no, diu una llegenda urbana que a mida que Kiss anaven consolidant el seu estatus de banda de directe durant els seus primers anys de vida, cap altra formació els volia com a teloners. Sembla ser que els seus concerts eren tan potents que literalment escombraven de l'escenari els propis caps de cartell. Sigui com sigui, també ells devien aprendre's prou bé la lliçó. Probablement sigui per això que els seus concerts els obren bandes de tercera i fins i tot de quarta divisió. Com The Dead Daisies, convenció de velles glòries del hard rock californià -amb excomponents de Mötley Crüe o membres dels actuals Guns N'Roses, per exemple- que sobre el paper pot resultar atractiva però sobre el terreny no deixa de repetir esquemes, formes i tics tan insulsos com les seves descafeïnades lectures de "Hush" (Joe South) o "Helter Skelter" (The Beatles).

"60x60 Leyendas del pop-rock" (2005)

El vaig localitzar tirat de preu en una botiga d'articles de segona mà, fa tot just unes setmanes. "60x60 Leyendas del pop-rock" (2005, Ok Records) recull gairebé sencer el concert que va tenir lloc el 4 de març de 2005 -avui en fa deu anys- al Palau Sant Jordi. Gairebé sencer perquè falta un dels participants -Micky, el de Micky y Los Tonys- en un esdeveniment que va aplegar en una sola nit alguns dels noms més destacats del pop i el rock facturats durant els anys 60 -i els inicis de la dècada posterior- en aquesta banda dels Pirineus: Los Mustang, Los Sírex, Los Salvajes, Mike Kennedy de Los Bravos i Los Diablos -el citat Micky havia obert la nit-. Amb Jesús Ordovás com a mestre de cerimònies i convidats com Loquillo o Miqui Puig. Ignorava que s'hagués arribat a editar de manera oficial -tres discos compactes i un dvd-, però quan el vaig trobar no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo. Perquè jo hi vaig ser. I perquè, malgrat alguns alts i baixos -l'actuació de Kennedy no va ser precisament memorable i el passi dels Diablos va semblar més una revetlla que una altra cosa, però aquell concert tampoc pretenia fer història sinó recordar i reivindicar uns pioners sovint poc valorats en aquest país-, guardo un molt bon record d'aquella nit. Després del concert vaig anar amb uns amics a una festa mod que tenia lloc en una desapareguda sala del centre de Barcelona. Tots es reien de mi perquè havia anat a un esdeveniment que a ells els semblava demodé, sense tenir en compte que la música que acabaríem escoltant i ballant durant tota la nit a la festa mod s'havia produït durant els mateixos anys 60 que hores abans s'havien celebrat al Sant Jordi. I encara menys que un dels temes que havien sonat al concert -"Un rayo de sol", de Los Diablos- havia estat reivindicat per tot un Jarvis Cocker. Aleshores no me n'adonava, però el comportament dels meus amics no deixava de respondre a una constant molt pròpia del nostre entorn. El posat, sempre el posat.

Manic Street Preachers al Palau Sant Jordi

MANIC STREET PREACHERS

Día de San Miguel @ Palau Sant Jordi, Barcelona

29 de setembre de 2012

A aquestes alçades ja no sorprèn a ningú que algunes vaques sagrades del que anys enrere es va anomenar indie toquin en festivals patrocinats per marques de cervesa o telefonia mòbil. Però a mi personalment sí que em va sobtar que Manic Street Preachers s'oblidessin a Barcelona d'aquell esperit compromès del qual sempre han presumit. Motius no els faltaven a James Dean Bradfield i companyia per a deixar-se anar, només els calia donar un cop d'ull a l'actualitat. Però res de res, en tot el concert ni una sola referència a episodis com les brutals càrregues policials registrades aquesta mateixa setmana a Madrid. A nivell musical, els gal·lesos van jugar els seus millors asos. Sense material nou sota el braç, van venir a presentar el recopilatori "National Treasures" (2011). Ho van fer davant un públic reduït tenint en compte les dimensions del recinte -el fet d'haver omplert mesos enrere la sala Razzmatazz i la pluja que queia sense pietat sobre Barcelona hi devien tenir quelcom a veure-, però amb un arsenal de hits incontestables, des de la inicial "Motorcycle Emptiness" fins a la final "If You Tolerate This Your Children will Be Next", passant per "A Design for Life" o "You Stole the Sun from My Heart". Un repertori rodó i ben executat que només va tenir un però: un so molt pobre -al principi ni tan sols se sentien la veu i les guitarres-. Llàstima, perquè si el tècnic de torn hagués posat un pèl més de part seva, tot plegat hauria deixat un molt millor gust de boca.

Audio: "If You Tolerate This Your Children will Be Next" - Manic Street Preachers