D.E.P. Lídia Iglesias

Lídia Iglesias.

Ens ha deixat Lídia Iglesias, una històrica de la música i de la nit barcelonines. Va ser mànager de bandes com Esqueixada Sniff o l'Orquestra Serpentina, entre d'altres. Jo la vaig conèixer en algun moment de principis de la passada dècada al desaparegut (i enyorat) bar Macondo del Camp de l'Arpa, on solíem coincidir sovint. Parlar amb ella de música era un plaer, tenir-la de públic als meus propis concerts un privilegi, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. Una persona encantadora, testimoni directe d'alguns dels capítols més emocionants de la música de casa nostra. D.E.P.

Caminant sol per l'Eixample

Avui fa deu anys que vaig prendre una decisió necessària però difícil –de fet, l'havia pres mesos abans i aquell dia em vaig limitar a fer-la efectiva-. Posar punt i final a un projecte musical que m'havia donat moltes alegries, també uns quants maldecaps, i que en tot cas no anava enlloc –parlo en termes artístics, a aquelles alçades ja no em plantejava res en termes mercantils-, o al menys així ho sentia jo en aquell moment. Vaig fer un últim concert en una perruqueria del barri Gòtic de Barcelona –sí, de debò-, envoltat d'amics i companys de viatge dins i fora de l'improvisat escenari.

Vaig donar-ho tot perquè tenia claríssim que aquell concert seria l'últim, i m'havia preparat a consciència durant els mesos previs –físicament però també i sobretot mentalment-. Volia marxar oferint la meva millor actuació i crec que me'n vaig sortir –ho dic amb tota la modèstia de qui és conscient de les seves limitacions i ha tingut la inseguretat com a confident durant tota la vida-. Quan vaig haver acabat hi va haver qui em va felicitar i fins i tot qui em va abraçar. Jo em pensava que arribat aquell moment ploraria, però en lloc d'això vaig patir una baixada de tensió i el tècnic de so –que també feia de regidor d'escenari- em va haver de reanimar amb Coca-Cola –sí, de debò-.

Després del concert vaig sopar amb alguns dels assistents en un bar del mateix Gòtic que no sé si encara existeix. La idea era acabar la nit a l'enyorat Macondo Bar de Camp de l'Arpa, però pel camí va anar desapareixent tothom –no entraré en detalls, que aquí hi ha unes quantes històries que mereixerien capítols a part, i dels bons- i hi vaig arribar tot sol. Allà em vaig trobar el guitarrista d'un dels meus grups preferits, a qui tenia el plaer de conèixer personalment –i a qui trobo molt a faltar des que ens va deixar-, li vaig explicar que aquella tarda havia tancat etapa i ens vam prendre unes copes. Crec que jo em volia emborratxar –d'acord, ho desitjava-, però només vaig arribar a agafar el puntillo.

L'últim que recordo d'aquella nit sóc jo, amb la meva gorra i la meva parka, caminant sol i perdut per l'Eixample amb una copa de més que tant de bo hagués estat una ampolla sencera de qualsevol cosa –no estava aleshores per sibaritismes-. Segueixo creient que aquella tarda vaig fer el que havia de fer, però de vegades penso que vaig cometre el pitjor error de la meva vida. Fins i tot hi ha dies que sento com si encara em trobés immers en aquella caminada per l'Eixample a altes hores de la nit. Sol i perdut, però sense les copes de més –o sí, no ho sé-. Bé, gràcies a tothom que hi va ser aquell dia. A alguns encara us veig sovint. A d'altres us he perdut el rastre, però encara us tinc presents.

Adéu a Alex Taylor

Taylor, durant la seva etapa al capdavant de The Motorcycle Boy.

Ha transcendit aquesta setmana la mort d'Alex Taylor, qui havia estat vocalista dels irrepetibles Shop Assistants i posteriorment dels igualment recomanables Motorcycle Boy. El més sorprenent de tot plegat és que el seu traspàs no és en absolut recent, sinó que data de l'any 2005. Que hagi trigat una dècada i mitja a esdevenir un titular, i que ho hagi fet a partir de l'edició de l'àlbum fins ara inèdit de The Motorcycle Boy, ens ofereix una colpidora pista de com funciona aquest món on vivim: ningú s'havia recordat de Taylor des que va deixar la música a principis de la dècada dels 90, i ningú s'hauria recordat d'ella de no ser per la novetat discogràfica de torn.

Els Shop Assistants van ser una de les formacions més paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar indie, etiqueta que implicava aleshores tota una sèrie de conceptes i valors que el temps ha anat difuminant i fins i tot banalitzant. Les seves cançons, comprimits de vitamina pop, immediatesa punk i nervi adolescent, concentren encara avui bona part de l'essència de la generació C86 –"It's Up to You" va figurar al recopilatori de la revista NME que va donar origen al terme (1986)-. Formada el 1984 a la ciutat d'Edimburg, la banda es va separar el 1987 després de publicar un grapat de singles i un únic àlbum de títol homònim (1986).

Taylor va formar aleshores The Motorcycle Boy juntament amb tres excomponents dels mai prou reivindicats Meat Whiplash, entre ells el guitarrista Michael Kerr. El grup es va desfer el 1990 després d'haver publicat una desena de singles i haver signat un contracte amb una gran disquera que finalment no va materialitzar les expectatives inicials. Deixava un elapé inèdit, "Scarlett", que va acabar veient la llum el passat mes de febrer a través de Forgotten Astronaut Records, segell impulsat pel propi Kerr amb l'ànim de recuperar el llegat de la banda. El mateix ha confirmat a través de les xarxes socials que va provar de localitzar la vocalista abans del llançament, però no va ser fins un cop publicat el disc quan el seu marit el va contactar per fer-li saber que Taylor havia mort 15 anys enrere.

Personalment, Shop Assistants és una de les meves bandes fetitxe d'aquella primera onada de pop independent. La mena de grup que m'hauria agradat trobar algun dia en escenaris i cartells com els del Minifestival de Música Independent de Barcelona, de la mateixa manera que en edicions recents hi he pogut gaudir directes com els de Close Lobsters o The Orchids. I una cançó, "All Day Long" –la versió ràpida, òbviament-, que solia ser habitual de les meves sessions quan punxava discos anys enrere a l'enyorat Macondo Bar del Camp de l'Arpa. Des d'aleshores, a casa mai ha deixat de sonar, i avui ho tornarà a fer amb més intensitat que mai.

Adéu al Macondo

En algun moment de la primavera de 2009 vaig rebre allò que en llenguatge de myspace s'anomenava friend request o petició d'amistat. Venia d'un compte a nom d'un tal Macondo Bar. Un espai dedicat a la cultura -en especial la música- situat al Camp de l'Arpa, una zona de Barcelona que aleshores jo desconeixia gairebé completament. Al cap de poques setmanes m'hi vaig acostar i vaig conèixer personalment la gent que el portava. No passaria ni un mes abans que hi punxés i toqués per primer cop. Era l'inici d'una relació que es mantindria fins a dia d'avui, i també d'un cicle vital que per a mi tindria al Macondo un dels seus epicentres. Allà veuria tocar alguns dels meus grups preferits d'aquí i de fora, faria una pila de concerts -alguns d'ells molt especials-, punxaria discos que m'agraden i en descobriria d'altres que m'acabarien agradant, coneixeria persones maquíssimes i animals d'allò més entranyables, agafaria borratxeres antològiques, m'inventaria personatges ficticis tan simpàtics com torracollons, crearia un grup de música amb el qual m'ho vaig arribar a passar molt bé i fins i tot protagonitzaria un curt dirigit pel gran Víctor Parkas. Els eterns problemes veïnals d'una Barcelona que s'assembla cada dia més a una ciutat dormitori van precipitar mesos enrere el final de l'activitat cultural del Macondo, que avui tanca les seves portes definitivament i la nit passada es va acomiadar amb una festa de les que només s'obliden a partir de la quarta o cinquena copa. Havent dit tot això, només puc afegir una cosa. GRÀCIES.

Peter Piek al Macondo

Peter Piek amb les espatlles ben cobertes

Peter Piek & Lucky Fonz III

Peter Piek en elèctric

Jonas Schneider & Peter Piek

Lucky Fonz III trencant el gel

PETER PIEK + LUCKY FONZ III

Macondo Bar, Barcelona

24 de maig de 2012

Definitivament, un dels millors concerts que he vist aquest any -i ja en van uns quants-. L'alemany Peter Piek tornava al Macondo en el marc de la seva tercera gira per Catalunya. I ho feia per primera vegada amb una banda d'acompanyament. L'holandès Lucky Fonz III al piano i el també alemany Jonas Schneider a la bateria van aportar color i matisos a un repertori ja de per sí rodó. Piek, de la seva banda, hi va aportar més intensitat que mai combinant la guitarra elèctrica amb una acústica que treia espurnes quan premia el pedal de distorsió. Va obrir ell sol, atenent les peticions d'un servidor -cosa que sempre és d'agrair- i oferint versions despullades de "Painting a Line" i "Ye-e-E-e-Hay". Tot seguit es va posar al piano i, amb l'acompanyament d'Schneider, va atacar una àgil "Underwater Death Song". Ja amb la formació al complert i novament amb la guitarra a les mans, va presentar material nou com "Girona" -composta durant la seva anterior visita a Catalunya- o la potent "Analyse", a més de clàssics del seu repertori com "The Words They're Left Undone", "You're So Right", "Elli" o unes accelerades "What About the Ladies?" i "I Sleep Beneath the Golden Hill". Quan els tres músics van fer una reverència al final de la nit, la sensació general era que allà dins havia passat quelcom molt gran. Prèviament, el propi Lucky Fonz III havia fet de teloner, aquest cop amb una guitarra acústica i un repertori que beu del folk dylanià i una lírica quotidiana i desenfadada que l'emparenta amb l'antifolk. No li perdin la pista.

http://www.peterpiek.com/
http://www.luckyfonziii.com/en/home



Audio: "I Sleep Beneath the Golden Hill" - Peter Piek

Tim Holehouse i The Missing Leech al Macondo

Tim Holehouse

Tim Holehouse

Tim Holehouse

The Missing Leech

TIM HOLEHOUSE + THE MISSING LEECH

Macondo Bar, Barcelona

2 de maig de 2012

Poca afluència de públic ahir a la nit, com sol ser habitual en aquesta ciutat que només es mou quan toca, per a un concert que es mereixia un ressò molt més ampli. Tim Holehouse tornava als nostres escenaris i com era d'esperar no va decebre. Cançons sobre carreteres perdudes, dones tatuades i el sempre fidel amic Jack Daniel's. Una slide guitar a tota pastilla, un banjo gairebé centenari que les ha vist passar de tots colors i una profunda veu de grava que fa posar els pèls de punta. Encara amb "Grit" com a darrera referència discogràfica, el britànic va recuperar peces com "Broken Bones" -impagable versió a capella- o la final "Long Road to Nowhere", a més de composicions noves que formaran part del seu proper disc i d'un split single que compartirà amb The Missing Leech. Precisament, l'alter ego del manresà Maurici Ribera va ser l'encarregat d'obrir la nit. Ho va fer amb un set breu però intens on no van faltar perles com "1998", "TV Crusaders" o "Snow". Durant el concert, Ribera va manifestar molèsties físiques que per sort no van anar a més. Potser per això, alguns temes -cas de la citada "Snow"- van adoptar una forma diferent a l'habitual, baixant en revolucions però guanyant una nova dimensió.

http://www.myspace.com/timholehouse

http://www.myspace.com/themissingleech

Javier Sun

JAVIER SUN
Macondo Bar, Barcelona
April 14th, 2012


Javier Sun és una figura de culte de l'escena mod estatal. Dues dècades de trajectòria ininterrompuda, tant en solitari com al capdavant de projectes com Scooters o Mod Time, fan del donostiarra un dels hardest working men de l'underground peninsular. Aquest cap de setmana ha trepitjat novament els escenaris catalans després d'una llarga absència. Ho va fer divendres a l'Anònims (Granollers) i ahir al Macondo (Barcelona). Una hora intensa, la de la nit passada, en què Sun va repassar temes de collita pròpia com "El fin del tiempo" o "El barrio de la verdad", al costat d'adaptacions com una potent "The Real Me" (The Who) o "Igual, nos da igual" (Brighton 64). En aquesta última el van acompanyar els seus autors, Ricky i Albert Gil. Una col·laboració de luxe per a un concert de luxe.


www.myspace.com/javiersun





Audio: "El barrio de la verdad" - Javier Sun