De quan l'indie era indie

Marinho, gran descoberta.

25è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

15 de febrer de 2020

El Minifestival ha celebrat la seva 25a edició tot presumint d'una manera de fer i d'una filosofia a l'hora de programar que refermen la seva fórmula com una aposta encara guanyadora. Un cartell que persegueix l'excel·lència en termes artístics i alhora potencia valors com la proximitat, alternant destacats referents de la música alternativa amb flamants delícies underground a l'Espai Jove Les Basses, un entorn de dimensions raonables i prou allunyat d'aquell soroll de fons que tot sol impregnar-ho en una ciutat com Barcelona.

Van escalfar motors, mai més ben dit, els gironins Veiculo Longo. Rock en castellà del de tota la vida, despatxat amb l'actitud i l'ofici de qui porta dècades trepitjant escenaris –els seus components són veterans de bandes com Double Shame-. I un repertori pensat per fer quilòmetres i cremar asfalt, tan robust i dinàmic com els camions que es van projectar al fons de l'escenari durant la seva actuació.

Els va seguir la portuguesa Marinho, amb tota probabilitat la gran descoberta del cartell d'enguany. Cançons folk de naturalesa immediata i caràcter autoreflexiu com "I Give Up and It's Ok" o "Freckles" –aquesta última amb un deliciós aire a Joni Mitchell-, defensades des de la intimitat d'una guitarra acústica i amanides amb cites a Martha Wainwright i Bruce Springsteen –un "I'm on Fire" que va interpretar com si es tractés d'un original de Johnny Cash-.


GRANS RECLAMS

El primer gran reclam de la nit va arribar de la mà de Sarah Nixey, que va repassar també en format acústic bona part de la seva trajectòria solista i va deconstruir el llegat de Black Box Recorder –misteriosa "The Facts of Life", majestuosa "England Made Me"- amb el suport a les sis cordes de tot un Jimmy Hogarth, productor i multiinstrumentista tot terreny –"I el més important de tot, el meu marit", va puntualitzar ella mateixa-.

L'esquelètica lectura del "Because the Night" –novament, Springsteen- amb què es va acomiadar, va contrastar amb l'adrenalínica injecció elèctrica de Happy Accidents. Un jove trio londinenc que va oferir la seva pròpia versió del pop de guitarres de finals dels 90 i principis del present segle, invocant al seu aire els esperits de Weezer, Hefner o els primers Strokes.

Menció a part va valer una actuació, la d'Emily Jane White, que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans moments de la història recent del Minifestival. De presència gairebé fantasmagòrica i sempre a contrallum, la californiana va alternar el piano i la guitarra en un concert que va bascular entre els paisatges onírics de la seva obra més recent –"Immanent Fire" (2019)- i el folk boirós del seu disc de debut –"Dark Undercoat" (2007)-.

L'apunt més festiu de la nit va arribar de la mà de les barcelonines Die Katapult, que tornaven al Mini quatre anys després d'haver-hi debutat i consolidades ja com un dels exemplars més únics i singulars de l'electrònica autòctona. El seu secret, un discurs que enllaça les formes del krautrock amb manifestacions com l'acid house o el Balearic beat. Lletres (majoritàriament) en alemany i una posada en escena que marida hedonisme i sofisticació. I indiscutibles himnes trencapistes com "Was Machst Du".

I com a final de festa, el debut al Minifestival de tot un tros d'història del pop escocès. Veterans de l'òrbita de Sarah Records encara amb molta corda, The Orchids van oferir un breu però intens repàs al seu inabastable fons de catàleg. Amb el grau que suposa la maduresa, els de Glasgow van despatxar com si no hagués passat el temps aquells cants a l'eterna malenconia adolescent que són "Caveman" o "It's Only Obvious". L'entusiasta resposta a la pista no va fer sinó donar-los la raó. Una entranyable postal de quan l'indie era indie per a celebrar el primer quart de segle d'una cita de referència.

LA FESTA D'ANIVERSARI

Dues dècades i mitja de trajectòria no es celebren cada dia. Per això el Minifestival ha decidit allargar la seva festa d'aniversari amb la programació d'un triple concert pensat específicament per a l'ocasió. Serà el 7 de març a l'Heliogàbal amb un programa on coincidiran tres visions distants però complementàries de la cançó pop més desacomplexada, les dels madrilenys Nos Miran, la canària Cristina Quesada i els suecs Alpaca Sports –més informació al web del festival-.

Per cert, de les dotze propostes que ha programat enguany el Minifestival –comptant la jornada central a Les Basses i la programació complementària a l'Heliogàbal i a l'FNAC L'Illa Diagonal-, nou han aportat presència femenina als escenaris –una tendència que ja s'havia donat en anteriors edicions-. Mentre alguns s'atreveixen a emprar la paritat com a eina de màrqueting i s'inventen noves normalitats de cara a la galeria, d'altres ja fa temps que contemplen les bones pràctiques com una simple qüestió de sentit comú.