Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels
Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de
Gene Clark,
Chris Hillman,
David Crosby,
Roger McGuinn i
Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.
Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar
Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan
David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.
Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.
Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.
