Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manassas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manassas. Mostrar tots els missatges

diumenge, 23 d’abril del 2023

50 anys de "Down the Road"


El segon i últim capítol d'una trajectòria tan breu com essencial. La de Manassas, aquell supergrup de música d'arrel nord-americana que es va formar gairebé per accident durant la gravació del que havia d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. Es commemora avui mig segle de la publicació de "Down the Road" (1973), el segon elapé del combo, despatxat a un any del celebrat debut homònim.

Un disc que al seu dia va rebre per totes bandes –cosa comprensible si se'l compara amb el seu predecessor, tot i que el temps li ha fet justícia-, però que treia el cap amb els aires southern rock de la hipnòtica "Isn't It About About Time", el country rock de "Lies" o les pinzellades llatines de "Pensamiento" i "Guaguanco de Vero", també amb el blues estripat de la peça titular o l'escalada soul de "City Junkies".

En qüestió de mesos, Stills es va reunir amb CSNY, Chris Hillman va formar la Souther-Hillman-Furay Band –on també es va incorporar Al Perkins-, Dallas Taylor va ser enxampat en un lavabo amb una agulla al braç, i el grup va saltar pels aires. Una llàstima, tenint en compte tot allò que hauria pogut arribar a oferir tal suma de talents si les coses haguessin anat d'una altra manera.

dimarts, 7 de març del 2023

50 anys de "Byrds", l'àlbum


Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de Gene Clark, Chris Hillman, David CrosbyRoger McGuinn i Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.

Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.

Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.

Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.

dimarts, 12 d’abril del 2022

50 anys de "Manassas"


Hauria d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. En lloc d'això, va suposar l'inici d'una banda de trajectòria efímera però amb una empremta que arriba fins als nostres dies. Manassas, tot un supergrup abans que s'inventés aquest concepte, amb el mateix Stills al capdavant i envoltat d'aliats tan solvents com Chris Hillman i Al Perkins, tots dos provinents aleshores dels Flying Burrito Brothers, també de vells coneguts com el bateria Dallas Taylor.

Manassas van arribar a publicar dos àlbums el primer dels quals, amb títol homònim, va veure la llum tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys. Tot un tractat de rock genuïnament nord-americà, que es retroalimentava amb registres com el country, el folk, el blues, el jazz o el soul per donar peu a una obra capital com ella mateixa, i on Stills presumia de repertori amb pistes tan incontestables com "Song of Love", el medley de "Rock & Roll Crazies" i "Cuban Bluegrass", o "Both of Us (Bound to Lose)", aquesta última composta amb Hillman.

dimarts, 13 de juliol del 2021

Byron Berline (1944-2021)

BYRON BERLINE
(1944-2021)

Violinista de llarg recorregut i contrastada solvència en l'àmbit de la música d'arrel nord-americana, Byron Berline podia presumir d'haver tocat al costat dels més grans. Membre ocasional dels Flying Burrito Brothers –de 1971 a 1973- i dels primers Manassas d'Stephen Stills, va signar un disc a mitges amb The Dillards –"Pickin' and Fiddlin'" (1965) i va treballar amb gegants com Bill Monroe, Bob Dylan, Willie Nelson, Gram Parsons, The Band o els Byrds. Alguns reconeixeran el seu violí a "Country Honk", la versió de "Honky Tonk Women" amb accent hillbilly que els Rolling Stones es van marcar a l'imprescindible "Let It Bleed" (1969). Tot això, és clar, sense passar per alt una extensa obra signada amb el seu nom. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.