Miguel Ríos a la terra de John Phillips

L'edició de novembre de la revista Popular 1 dedica la portada a Miguel Ríos, i ho fa amb motiu d'una entrevista que signa Fernando Tanxencias i on el rocker de Granada diu coses molt interessants. Per exemple, recordant el seu pas per Los Angeles durant la dècada dels 60, explica això: "Vi a Scott McKenzie o a los Flying Burrito Brothers entrar en los estudios de A&M y ahí estaba yo. Recuerdo a Scott McKenzie grabando aquella canción tan bonita que le hizo John Phillips, el de The Mamas & The Papas, 'San Francisco'... Bueno, me acuerdo de cosas así... Yo estaba viviendo a pocos kilómetros de Laurel Canyon, el valle donde estaban viviendo Frank Zappa, Crosby, Stills, Nash y Young... Yo paseaba por allí y flipaba".

Efectivament, quan encara no havien ni tan sols nascut molts dels guardians de no sé quines essències que solen contemplar l'obra de Ríos amb escepticisme –o directament amb menyspreu-, ell ja havia vist més món del que mai arribarà a veure cap militant underground amb sou de funcionari. Potser per això pot arribar a fer reflexions com aquesta: "Yo me di cuenta de que era una cultura que había abrazado sin saber, pero en la que nunca podría penetrar del todo. Me di cuenta de que nunca podría ser uno de ellos... Por el idioma, básicamente. Por más que los admirara, y que el Rock fuera mi religión, yo nunca podría ser uno de ellos porque la cultura es mucho más de lo que se aprende, es mucho más de lo que llevas aprendido, es lo que llevas dentro de ti".

De fet sí que ho podria haver estat, però la indústria del disc a l'Estat espanyol es trobava a anys llum de la d'un país com els Estats Units: "(Los norteamericanos) me dijeron que podía grabar allí y yo se lo comuniqué a la compañía, a Rafael Trabucchelli, y la compañía me dijo inmediatamente que me fuera de vuelta a España, que lo grabábamos aquí, y llega Waldo de los Ríos con un arreglo horrible. Toda esa mierda del sonido Torrelaguna hizo mucho daño a la música de este país, y yo asumo mi parte de culpa, por supuesto, pero era lo que había, o eso o nada". Més de mig segle després, Ríos celebra amb tots els honors el 40è aniversari del totèmic "Rock & Ríos" (1982). Tota la resta és història.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

50 anys de "Crazy Eyes"

Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

Collita nord-americana de 2023

The Long Ryders.

Parlem de bandes de rock genuïnament nord-americà, el que beu de Dylan, Byrds, Petty, Springsteen i companyia. De formacions que mantenen inalterable la seva fidelitat a unes arrels que encara segueixen donant fruits d'allò més sucosos. De grups que han publicat àlbums amb cançoner nou aquest 2023, quan gairebé ningú se'ls esperava, sense fer soroll però renovant la confiança de qui encara segueix atent a tot allò que passa més enllà dels grans radars unidireccionals.

Parlem dels Long Ryders i del magnífic "September November". El segon àlbum dels californians des que es van reunir amb caràcter definitiu el 2016. El successor del notable "Psychedelic Country Soul" (2019), també el primer treball de Sid Griffin i companyia des de la mort del baixista i membre fundador, Tom Stevens, ara fa dos anys. Li dediquen "Tom Tom" i tanquen el plàstic amb una composició seva, "Flying Out of London in the Rain". I ens obsequien amb perles com "September November Sometime" o "Seasons Change" –amb un deliciós aire a Big Star-, que resulten tan fresques avui com ho haurien fet quatre dècades enrere.

Parlem també de Lucero. Un d'aquells conjunts que van venir a revitalitzar el rock d'arrel nord-americana durant el canvi de segle –són contemporanis de Marah, per exemple- i que semblaven tenir-ho tot per fer coses molt grans, però inexplicadament han sobreviscut (molt dignament) com a bandes de culte. Els de Memphis no han deixat mai de publicar discos, sense alterar l'estat de les coses però també sense fer cap pas en fals. El més recent és el flamant "Should've Learned by Now", una col·lecció de cançons que remeten al Boss, a Replacements i a Drive-By Truckers. Atenció a "One Last F.U.", "Macon if We Make It" i "At the Show", per citar-ne tan sols tres.

Els referents enumerats anteriorment també podrien servir per delimitar les coordenades sonores per on ha transitat fins a data d'avui la música de The Hold Steady. Els de Minneapolis semblaven igualment disposats a conquerir les masses ara fa cosa d'una dècada i mitja. No va passar, però a canvi han brindat els de Craig Finn tota una discografia que val la pena tenir present. L'últim capítol, "The Price of Progress" –el títol no podria ser més oportú en aquests temps de cants de sirena-, posa la directa i trepitja molt fort de bon principi. I és capaç d'alternar la impenetrable muralla de decibels de "Sideways Skull" amb les aigües pantanoses de "Carlos Is Crying".

I acabem parlant d'uns contemporanis de la banda que obria aquest repàs. Dash Rip Rock, una de les formacions més fresques, divertides i desvergonyides d'allò que es va anomenar cowpunk –ja saben, la injecció adrenalínica de la generació del CBGB aplicada a tot el llegat de la tradició nord-americana-. Justament així, "Cowpunk", es titula el darrer llançament dels de Louisiana. Impagable l'amfetamínica lectura que es marquen de "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them), també l'etílica revisió de "Juanita" (The Flying Burrito Brothers). És clar que el veritable reclam del plàstic són originals amb títols tan oportuns com "Let's Go Fuck in My Truck". Queda clar de què va la cosa, oi que sí?

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Mig segle de "GP"

Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones –"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

Paul Siebel (1937-2022)

PAUL SIEBEL
(1937-2022)

Cal mirar els crèdits dels discos que tenim a les mans –sí, sempre és més desitjable tenir-los a les mans que no pas en un disc dur o en una plataforma d'streaming-. D'aquesta manera, entre d'altres coses, podem conèixer els noms dels autors de les cançons que escoltem. Penso, és clar, en aquells casos en què l'artista titular és intèrpret però no pas autor del repertori o d'una peça en concret. Una cançó com "Louise", per exemple, l'hem pogut escoltar de veus com les de Linda Ronstadt, Jerry Jeff Walker o Bonnie Raitt.

El seu autor, Paul Siebel, no sol ser tan anomenat malgrat haver-la gravat primer al seu àlbum de debut, "Woodsmoke and Oranges" (1970), un exercici de folk i country que s'avançava en certa mesura a això que hem acabat anomenant Americana. Altres peces de Siebel van ser gravades per figures com Emmylou Harris, Waylon Jennings o els Flying Burrito Brothers. El 1971 va publicar un segon disc, "Jack-Knife Gypsy". Després va patir una depressió que el va mantenir allunyat del negoci musical, on ja tan sols tornaria de forma esporàdica. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

50 anys de "Manassas"

Hauria d'haver estat el tercer àlbum en solitari d'Stephen Stills. En lloc d'això, va suposar l'inici d'una banda de trajectòria efímera però amb una empremta que arriba fins als nostres dies. Manassas, tot un supergrup abans que s'inventés aquest concepte, amb el mateix Stills al capdavant i envoltat d'aliats tan solvents com Chris Hillman i Al Perkins, tots dos provinents aleshores dels Flying Burrito Brothers, també de vells coneguts com el bateria Dallas Taylor.

Manassas van arribar a publicar dos àlbums el primer dels quals, amb títol homònim, va veure la llum tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys. Tot un tractat de rock genuïnament nord-americà, que es retroalimentava amb registres com el country, el folk, el blues, el jazz o el soul per donar peu a una obra capital com ella mateixa, i on Stills presumia de repertori amb pistes tan incontestables com "Song of Love", el medley de "Rock & Roll Crazies" i "Cuban Bluegrass", o "Both of Us (Bound to Lose)", aquesta última composta amb Hillman.

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY
(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

75 anys amb Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Es commemoren avui 75 anys del naixement de Gram Parsons. Potser no l'inventor del country rock, tal i com solen coincidir bona part dels relats més o menys contrastats de la crònica pop. En tot cas l'ànima d'un gènere que va abraçar tot el pes de la tradició per seguir mirant endavant, la gènesi i evolució del qual s'expliquen a partir de l'obra enregistrada pel de Florida. Del debut ja en temps de descompte de The International Submarine Band –el pioner "Safe at Home" (1968)- al pòstum "Grievous Angel" (1974), passant pel totèmic "Sweetheart of the Rodeo" (1968) amb uns Byrds que cavalcaven cap a nous horitzons, els dos definitius treballs al capdavant dels primers Flying Burrito Brothers –"The Gilded Palace of Sin" (1969) i "Burrito Deluxe" (1970)- o aquell extraordinari llançament en solitari que va ser "GP" (1973).

Parsons va morir amb 26 anys el 19 de setembre de 1973 a l'habitació número 8 del motel Joshua Tree Inn, al cor d'aquell desert californià on solia anar a avistar objectes voladors en companyia de Keith Richards. El mateix indret on el seu road manager, Phil Kaufman, va escampar les seves cendres després d'haver-ne literalment robat el cadàver, per desig exprés del propi músic i donant peu a un dels capítols més sonats del seu temps a la crònica pop –S'imaginen vostès una escena com aquesta a data d'avui? Definitivament eren altres temps, no necessàriament millors però sí més genuïns i emocionants-. A pocs quilòmetres, la localitat de Yucca Valley el recordarà aquesta nit amb una nova i molt especial edició del Gram Fest on actuaran entre d'altres Carla Olson, Tom Freund i Victoria Williams.

Byron Berline (1944-2021)

BYRON BERLINE

(1944-2021)

Violinista de llarg recorregut i contrastada solvència en l'àmbit de la música d'arrel nord-americana, Byron Berline podia presumir d'haver tocat al costat dels més grans. Membre ocasional dels Flying Burrito Brothers –de 1971 a 1973- i dels primers Manassas d'Stephen Stills, va signar un disc a mitges amb The Dillards –"Pickin' and Fiddlin'" (1965) i va treballar amb gegants com Bill Monroe, Bob Dylan, Willie Nelson, Gram Parsons, The Band o els Byrds. Alguns reconeixeran el seu violí a "Country Honk", la versió de "Honky Tonk Women" amb accent hillbilly que els Rolling Stones es van marcar a l'imprescindible "Let It Bleed" (1969). Tot això, és clar, sense passar per alt una extensa obra signada amb el seu nom. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

The International Submarine Band - "Safe at Home" (1968)

Un disc que fa companyia en qualsevol moment, i un títol que sembla més adient que mai en aquests temps de confinament domèstic. "Safe at Home", l'únic àlbum de The International Submarine Band –publicat originalment el març de 1968, quan el grup ja havia deixat d'existir-. També el debut discogràfic de Gram Parsons, el punt de partida d'allò que s'anomenaria country rock i l'embrió d'aquella Cosmic American Music que el propi Parsons acabaria de definir amb els Byrds, els Flying Burrito Brothers i posteriorment en solitari.

Una desena de pistes que tenien el country com a punt de partida però no renunciaven a incorporar dinàmiques pròpies del folk rock que els mateixos Byrds havien desenvolupat juntament amb altres referents tan capitals com Buffalo Springfield o Bob Dylan. Un recull de peces originals de Johnny Cash, Merle Haggard o Cowboy Jack Clement, reinterpretades des d'una perspectiva que tant apuntava a Bakersfield com a les costes del sud de Califòrnia. I, sobretot, quatre composicions de Parsons –a destacar la inicial "Blue Eyes"- que ja apuntaven bona part d'allò que havia de venir

El vinil, corresponent a la primera de les diverses reedicions realitzades per la gent de Sundazed, me'l vaig comprar en una disqueria de Chicago en un moment en què encara era impensable adquirir aquesta mena d'artefactes a través d'internet, i menys encara escoltar-los en streaming. Des d'aleshores, sempre que el punxo recordo tot el que va suposar per mi la recerca del plàstic en qüestió, el gustàs de trobar-lo en aquella prestatgeria i el moment d'arribar a casa i clavar-li l'agulla per primer cop. El valor de l'objecte, ni més ni menys.