"A Man Called Otto" (2022)

Treviño i Hanks, en un fotograma d'"A Man Called Otto".

Hi ha dues escenes de la pel·lícula "A Man Called Otto" (2022) que expliquen molt bé el món on hem acabat vivint –el que hem construït entre tots com a societat, vaja-. La primera té lloc durant els quatre o cinc primers minuts del film, quan el protagonista, el vell rondinaire Otto Anderson, va a comprar corda en una gran superfície dedicada a la venda d'articles de bricolatge. N'agafa una mica menys de dos metres, la quantitat justa que necessita, però quan es disposa a passar per caixa resulta que li cobren els dos metres sencers perquè així ho determina el sistema informàtic de torn.

Quan demana poder parlar amb un responsable de l'establiment, es troba dos marrecs incapaços d'oferir-li cap resposta que vagi més enllà de la lògica binària d'un ordinador. Joves d'una generació a la qual s'ha format per ser treballadors eficients i productius, però no pas per ser ciutadans crítics. Ja fa anys que certs representants del món econòmic van repetint el mantra segons el qual els joves d'avui són la generació més ben formada de la història. Potser caldria matisar que una bona formació no equival necessàriament a una bona educació, menys encara quan el propi sistema s'ha encarregat d'eliminar dels currículums acadèmics matèries com la filosofia –no fos cas que els xavals pensessin més del compte i es revoltessin contra els mantres neoliberals i la precarietat que porten implícita-.

La segona escena té lloc a mitja pel·lícula, i mostra com una persona gran cau a la via del tren des de l'andana d'una estació. A tot plegat cal sumar-hi la proximitat d'un comboi que s'acosta a tota velocitat. Que el protagonista sigui l'única ànima que es digna a socórrer el pobre home, inconscient a la via, mentre la multitud restant es dedica a filmar-ho amb els seus telèfons mòbils d'última generació i a compartir-ho a les xarxes socials, posa sobre la taula tota una sèrie de dinàmiques pròpies d'això que hem anomenat era digital. Un món on cada dia podem veure a través de qualsevol de les nostres pantalles i des de múltiples punts de vista –tants com dispositius mòbils hi hagués sobre el terreny- com passen coses que no haurien de passar, sense que ningú faci res per evitar-les. La societat de l'espectacle portada a límits que ni el mateix Debord s'hauria pogut imaginar.

Dirigida per Marc Forster, "A Man Called Otto" –remake de la cinta sueca "En man som heter Ove" (2015)- és una comèdia dramàtica que entreté i alhora diu moltes coses. Amb un repartiment que encapçalen Hanks i una igualment esplèndida Mariana Treviño, es centra en la figura del citat Anderson, un home reservat, antipàtic i enfadat amb un món que ja ha renunciat a entendre, però sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessiti. En aquest sentit, i sense haver de salvar grans distàncies, es podrien establir paral·lelismes entre la que ja es pot contemplar com una de les grans interpretacions de la carrera de Hanks, i el Walt Kowalski de Clint Eastwood a "Gran Torino" (2008).

"The Kite Runner" (2007)

Fotograma de 'The Kite Runner'.

Els esdevenimens d'aquests últims dies a l'Afganistan conviden a recuperar una pel·lícula com "The Kite Runner" (2007), dirigida per Marc Forster i basada en la novel·la del mateix títol de Khaled Hosseini. A diferència de "Charlie Wilson's War", del mateix any i també apta per a ser recuperada aquests dies, aquesta cinta parteix d'un relat de ficció per abordar la història recent de l'Afganistan, des d'uns anys 70 més o menys estables dins de les convulsions del moment, fins al terror imposat pels talibans durant la segona meitat dels 90, passant per la invasió soviètica que va marcar la dècada dels 80.

Protagonitzat per Khalid Abdalla, el film narra la història de dos amics separats per les circumstàncies vitals de cadascú però sobretot per una cadena d'esdeveniments que es gesten tant en l'òrbita geopolítica com en l'àmbit personal. Al llarg del metratge podem veure com una societat relativament pròspera malgrat el pes de certes tradicions, acaba degenerant en un infern quan el fanatisme i el dogma religiós passen a esdevenir llei. També com el terror talibà anava més enllà de l'esfera estrictament religiosa i adoptava també un fort component ètnic, i com la llavor intel·lectual d'aquella barbàrie s'havia començat a plantar molt abans que als primers milicians els sortís la barba.