Freezing Moon

Everything here is so cold

Everything here is so dark

I remember it as from a dream

In the corner of this time

(Mayhem)

Granollers, febrer de 2026.

El noble art dels àlbums de versions

Los Lobos saluden la ciutat de Los Angeles.

Els discos de versions. Aquells artefactes de vegades aplaudits, d'altres incompresos, que poden fer-se amb més o menys gràcia però en tot cas solen revelar una part essencial de la naturalesa i el discurs de qui els signa: els referents i les influències que han marcat el camí d'un determinat grup o artista i l'han portat a ser qui és. M'agradaria fixar-me avui en quatre àlbums de versions que han vist la llum durant els darrers mesos, facturats per bandes que poca cosa tenen a veure entre elles però que efectivament han posat el seu adn al descobert tot portant al seu terreny una sèrie de composicions alienes molt ben triades.

Comencem parlant del cas més recent, el d'uns Deep Purple que han lliurat el seu primer àlbum de material aliè més de cinc dècades després d'haver-se donat a conèixer, justament, amb una versió del "Hush" de Joe South. "Turning to Crime" (2021), es titula, i serveix als britànics per fer-se seus tota una sèrie de clàssics de Love, Huey "Piano" Smith –un "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" amb cita inclosa a "Smoke on the Water"-, The Yardbirds o Little Feat. Sorprenen especialment tries com "Watching the River Flow" (Bob Dylan) o "The Battle of New Orleans" (Johnny Horton), i es treuen pràcticament mig segle de sobre amb la refrescant i vital lectura del "Jenny Take a Ride!" de Mitch Ryder i els Detroit Wheels. El so d'una banda passant-so de fàbula.

També semblaven passar-s'ho bé, i de quina manera, Los Lobos durant la gravació de "Native Sons" (2021). A diferència dels britànics, els californians, com a banda gairebé paradigmàtica d'allò que s'anomena música mestissa, sí que havien amanit els seus repertoris amb abundant material aliè al llarg dels anys –tota una generació va arribar a descobrir el catàleg de Ritchie Valens a través seu-. En aquest cas fan un tribut a la seva ciutat, Los Angeles, mitjançant una selecció de peces que ressonen a tot allò que hi ha entre els turons de Hollywood, les platges de Venice i Santa Monica, i la inabastable conurbació que s'estén per South Central i East L.A. Clàssics dels Beach Boys, Jackson Browne o Buffalo Springfield, també tries menys evidents de gent com The Midniters o The Jaguars, donant forma a un conjunt tan coherent com consistent. Tant de bo tingui una segona part.

I si uns reten homenatge a la seva ciutat, d'altres opten per fer un tribut a un àlbum sencer. És el cas de Tedeschi Trucks Band, que van sumar esforços amb Trey Anastasio de Phish per regravar en directe, de dalt a baix i a la seva manera el clàssic "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) de Derek and The Dominos, poc després que se'n commemorés el 50è aniversari. El resultat, titulat "Layla Revisited (Live at Lockn')" (2021), és fidel a l'original però alhora aporta prou matisos perquè l'escolta resulti qualsevol cosa menys previsible. No oblidem que Derek Trucks –sí, el nom de pila li ve d'on li ve-, més enllà de la connexió amb la nissaga familiar i musical de Duane Allman, va arribar a tocar part d'aquest repertori amb el mateix Clapton ara fa poc més d'una dècada. El disc entra prou bé, i quan finalment sona la peça titular un només pot desitjar haver estat entre els afortunats que van poder assistir al concert de torn.

Ja per anar acabant, el que possiblement sigui el cas més sorprenent de tots. Mayhem fent versions de punk rock. Una afirmació que hauria sonat a provocació, fins i tot a heretgia, fa cosa de tres dècades, però que avui és una realitat de les que desafien tabús, trenquen esquemes i esborren falsos mites. Sí, la banda més icònica del black metal norueg també porta el punk al seu adn –al marge de la crònica negra i de les connotacions paganes, l'escena que es va desenvolupar a Noruega durant la primera meitat dels 90 bevia directament de l'ètica punk-. No han fet un disc sencer de versions, sinó un doble ep, "Atavistic Black Disorder / Kommando" (2021), la segona meitat del qual consta d'originals de Discharge, Dead Kennedys, Rudimentary Peni i Ramones –un "Commando" realment sorprenent-. La fina línia que pot arribar a separar el punk rock més animal del metal extrem més bàsic i visceral.

Els discos preferits de Necrobutcher

Necrobutcher.

La cadena nord-americana de disqueries independents Amoeba va publicar mesos enrere un video promocional on Necrobutcher visitava un dels seus establiments i triava alguns dels seus discos preferits. Parlem del baixista i membre fundador de Mayhem, probablement la banda més icònica del black metal i una peça clau d'aquell controvertit underground noruec que tan bé van retratar els periodistes Michael Moynihan i Didrik Søderlind a l'assaig "Lords of Chaos" (1998), i precisament per això resulta sorprenent que entre les seves eleccions hi hagi bandes tan allunyades de tot aquell univers com poden ser Police, Talking Heads, Beastie Boys o INXS. Les coses com siguin, Necrobutcher és músic abans de res i poca cosa té a veure amb personatges com Euronymous o Varg Vikernes, però a ningú se li escapa que aquestes declaracions li haurien costat en altres temps, com a mínim, la credibilitat. Sigui com sigui, l'amplitud de mires d'aquesta icona del metal extrem hauria de fer caure uns quants mites i obrir algunes ments, tant entre aquells puristes de no se sap ben bé què que encara miren el metal amb recel, com entre aquells metalheads que no saben veure-hi més enllà de la seva pròpia parròquia.

Thurston Moore, fascinat pel black metal norueg

"Durant anys em va fascinar el black metal norueg, com a músic m'interessava perquè sonava diferent de tota la resta de música que havia escoltat abans, fins i tot el propi metal. I la seva subcultura era tota una bogeria". Thurston Moore, antigament cara visible de Sonic Youth i actualment icona indiscutible del rock independent, insisteix en la seva passió per la variant més extrema del metal per a desesperació de tots aquells que encara no han paït la presència de Mayhem en una de les passades edicions del Primavera Sound. Moore és el responsable juntament amb Eva Prinz d'Ecstatic Peace Library, un interessant projecte editorial que acaba de publicar en anglès la biografia d'un dels fundadors dels mateixos Mayhem, Necrobutcher. D'experiències com editar el llibre o assistir a un festival de black metal a Noruega, així com de la seva passió pel gènere, parlen els propis Moore i Prinz en una entrevista publicada a la primera edició del magazine de Rough Trade (abril 2016). Un article tan profund com revelador, i és que si bé Moore es desmarca reiteradament dels corrents ideològics imperants al black metal norueg, no es poden negar els paral·lelismes entre els inicis d'aquell gènere i els de Sonic Youth: esperit aventurer, terrorisme sònic, vocació subterrània, discursos tan singulars com extrems, i circuits minoritaris i aliens als radars més convencionalistes. No era precisament això l'indie?