Guitarra, baix i bateria - Programa 285

Shane MacGowan, sempre ben equipat a l'escenari - Foto Getty Images.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Lord Diabolik, La Femme, Maurici Ribera, The Crab Apples, IV and The Strange Band i Dino Ratso. I música a la pantalla amb Robyn Hitchcock i Shane MacGowan (i The Pogues), amb al·legat inclòs contra la correcció política. Disponible en podcast.

Dylan segons Emma Swift

Emma Swift.

Amb prou feina han passat dos mesos de la publicació de "Rough and Rowdy Ways" (2020), el retorn per la porta de gran de Bob Dylan com a autor de cançons i força creativa amb vocació de present, i ja comencen a aparèixer artistes que es fan una mica seves les composicions més recents del de Duluth. Emma Swift, australiana establerta a Nashville, ha aprofitat els mesos de confinament per realitzar la seva pròpia lectura d'"I Contain Multitudes", respectant la crepuscular fragilitat de l'original però transportant-la al seu terreny.

La peça forma part de "Blonde on the Tracks" (2020, Tiny Ghost), un disc de versions de Dylan que suposa alhora el segon àlbum de Swift. Produeix un vell aliat de pes com és Pat Sansone (Wilco), i l'acompanyen a l'estudi altres pesos pesants com Robyn Hitchcock –amb qui ja havia enregistrat l'australiana diversos singles-. Trenca el gel amb una primaveral "Queen Jane Aproximately", redueix "Simple Twist of  Fate" a les seves formes més essencials, i desafia estereotips de gènere amb "The Man in Me" i "You're a Big Girl Now".

Disponible a Bandcamp.

Bill Rieflin (1960-2020)

Foto Getty Images.

BILL RIEFLIN

(1960-2020)

Bill Rieflin era aquell bateria la trajectòria del qual connectava Ministry amb King Crimson, Swans amb Nine Inch Nails, i Robyn Hitchcock amb Krist Novoselic, per citar tan sols uns quants dels artistes amb qui va arribar a tocar. Tan inabastable és el seu recorregut, que el fet d'haver militat en una banda de la mida de R.E.M. –durant els anys en què els d'Athens van recuperar part de l'embranzida perduda fins a culminar amb un comiat per la porta gran- ni tan sols es pot contemplar entre les seves fites més destacables –això no vol dir que no fos un capítol igualment grandiós-. Però va ser precisament en el marc d'un concert de la formació d'Athens –Palau Sant Jordi, Barcelona, 9 de gener de 2005- l'única ocasió en què el vaig arribar a veure en directe. I així és com em ve de gust recordar-lo en un dia com avui.

Robyn Hitchcock - "Robyn Hitchcock" (2017)

Circulava anys enrere una manera pejorativa de referir-se a músics entrats en anys a qui l'arròs semblava haver-se passat segons els cànons sempre volàtils de l'imaginari popular. Rock de cabells blancs, expressió pròpia d'un temps en què el rock vivia immers encara en el mite de l'eterna joventut, i que ha perdut tota raó de ser en un moment en què per bé i per malament el gènere en qüestió ha assolit una edat tan honorable i mancada de falsos mites com les del blues o el jazz. Avui, si algú parlés de rock de cabells blancs bé podria referir-se a il·lustres supervivents de l'art de fer cançons i trencar esquemes com Patti Smith, Paul Weller o qui ens ocupa, un Robyn Hitchcock que és a punt de lliurar un dels seus treballs més sòlids dels darrers anys. Un àlbum de títol homònim -tota una declaració d'intencions- on el britànic recupera les formes més robustes i nervioses d'un cançoner que es manté fresc com una rosa per molt que passin els anys. "Mad Shelley's Letterbox" és tot un exercici de power pop àcid marca de la casa. I la inicial "I Want to Tell You About What I Want" evoca com podria haver sonat Lou Reed d'haver signat un últim manifest de rock'n'roll abans d'anar-se'n a l'altre barri.