Mig segle de "Never a Dull Moment"

De quan declarar-se fan de Rod Stewart podia ser la cosa més cool del món. De quan el londinenc sonava fresc com una rosa i destil·lava en cada obra aquelles essències que poden fer d'aquest món nostre un lloc més amable i fins i tot divertit. Oblidin-se dels concerts protocolaris davant d'auditoris VIP amb el pitjor que pot arribar a implicar aquest concepte, de les lectures descafeïnades dels estàndards del Great American Songbook, i dels titulars sobre pentinats i similars. Hi va haver un temps en què el britànic personificava el rock'n'roll amb tot el seu hedonisme, facturava clàssics cada cop que passava per l'estudi de gravació, i podia mirar de tu a tu a tots els Mick Jaggers que se li posessin al davant.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Never a Dull Moment" (1972, Mercury). El quart àlbum que Stewart va signar amb el seu nom, i el segon esglaó en l'ascens d'una carrera solista que havia alçat el vol un any abans amb el canònic "Every Picture Tells a Story" (1971). Un plàstic on tornaven a participar la totalitat dels Faces com a banda d'acompanyament –Ronnie Wood fins i tot és coautor de part del repertori amb el mateix Stewart-, i on el blues rock etítilic marca de la casa –"True Blue", "Italian Girls"- es maridava amb el folk rock gran reserva –"Lost Paraguayos", l'eterna "You Wear It Well"-. Tot plegat, amanit amb lectures tan ben triades com executades de títols aliens com "Angel" (Jimi Hendrix) o "Twistin' the Night Away" (Sam Cooke).

Art Rupe (1917-2022)

ART RUPE
(1917-2022)

El productor i empresari discogràfic Art Rupe va néixer el 1917, el mateix any en què es publicava el primer disc de jazz –"Dixie Jass Band One Step" de l'Original Dixieland Jazz Band-. D'alguna manera, la seva vida va transcórrer de forma paral·lela a l'evolució d'una indústria discogràfica on ell mateix va deixar una forta empremta durant la dècada dels 50 fundant Specialty Records. El segell que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Little Richard i que en conseqüència va posar un dels pilars del rock'n'roll, però també una disquera essencial a l'hora de parlar del rhythm & blues més genuí.

Rupe havia fundat Specialty a Los Angeles el 1945, un any després de posar en marxa Juke Box Records, un segell de curta durada. Al principi es dedicava a gravar grups de gòspel com els Soul Stirrers –amb un jove Sam Cooke- o els Pilgrim Travelers, i figures aleshores emergents en l'àmbit del rhythm & blues com Percy Mayfield, Jimmy Liggins o, més endavant, Bob Landers. Va ser justament aquell interès pel rhythm & blues el que va portar Rupe i el productor més destacat del segell, Robert "Bumps" Blackwell, a viatjar a Nova Orleans, on van descobrir un dels seus primers grans fitxatges, Lloyd Price.

Amb singles com "Lawdy Miss Clawdy" (1952) –produït per Dave Bartholomew amb Fats Domino al piano-, Price va esdevenir un dels artistes que van definir la transició del rhythm & blues cap allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere en la gestació del qual Specialty també va tenir un pes decisiu amb el fitxatge d'un aleshores desconegut Little Richard. El de Georgia havia contactat amb el segell per recomanació del mateix Price. Blackwell es va tornar a desplaçar fins a Nova Orleans, va produir el senzill "Tutti Frutti", publicat el 1955, i la resta és història.

A principis dels 60, un cop passada la febre del primer rock'n'roll i amb Richard ja fora d'Specialty, Rupe es va retirar del negoci musical per dedicar-se al sector energètic i impulsar la seva pròpia fundació benèfica. A finals d'aquella mateixa dècada, aprofitant el renovat interès pel seu catàleg en països com el Regne Unit, va reactivar el segell amb una campanya de reedicions. Va ser el seu últim moviment dins d'una indústria on ja no tornaria mai més –el 1991, Fantasy Records va comprar Specialty-. Ha mort a l'edat de 104 anys, havent sobreviscut tant a Price com a Richard.

Carol Kaye a Popular 1

Carol Kaye.

Em va agradar molt l'entrevista que Cesar Martín li feia a la llegendària Carol Kaye a l'edició de setembre de Popular 1, fins al punt que l'he tornat a llegir en diverses ocasions des d'aleshores i no descarto tornar-hi durant els propers mesos. Una de les històries més fascinants del rock i el pop de la segona meitat del segle XX, la de la baixista de baixistes (també guitarrista) que va arribar a tocar en clàssics essencials de Ritchie Valens, Sam Cooke, els Beach Boys, Elvis Presley i tants altres, explicada per la pròpia protagonista en una conversa tan amena com rigorosa.

Kaye concedeix poques entrevistes, i Martín sap aprofitar l'ocasió que se li brinda. El resultat és un repàs a la trajectòria de qui va estar present a les sessions de "La Bamba" i "Pet Sounds", però també una mostra de passió per l'ofici per part de l'entrevistador. Quan el periodisme musical tendeix cada cop més a ser una peça més del gran engranatge promocional de la indústria de la música pop –treure disc, presentar-lo en directe, gravar nou disc, tornar a començar-, són d'agrair aquells articles que miren més enllà de l'actualitat i aposten per valors com la profunditat. I són detalls com aquest els que fan de Popular 1 una rara avis en el millor sentit.

Guitarra, baix i bateria - Programa 204

Johnny Cash, l'Home de Negre.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. La prolífica microescena musical del Baix Montseny amb Les Cruet, Pol Purgimon i Laura Gouria. Nous documentals sobre Johnny Cash i Sam Cooke. I les cançons de Dominique Grange, que aquest dissabte participarà en un acte d'homenatge a Salvador Puig Antich a l'Anònims de Granollers. Disponible en podcast.