50 anys d'"Every Picture Tells a Story"

Ha plogut molt des d'aleshores, però hi va haver un temps en què escoltar a Rod Stewart era la cosa més cool del món. És clar que en aquell moment, durant la primera meitat de la dècada dels 70, el londinenc no actuava en saraus dignes de la llotja del Bernabéu sinó que representava tot allò que les ments benpensants d'aquest món mai podran arribar a entendre. A saber, una festa sense límits a ritme de soul i rock amb accent blues i acabats orgànics, ben ruixats amb la beguda espirituosa que un tingués a mà en aquell precís instant.

Eren els dies en què Stewart, fresc encara de la seva militància mod i de la seva consagració al capdavant del Jeff Beck Group, comandava uns Faces que gairebé haurien pogut passar la mà per la cara dels mateixos Stones en molts aspectes, i començava a enfilar una carrera en solitari que es perfilava brillant i va acabar esdevenint meteòrica. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Every Picture Tells a Story" (1971, Mercury) era el tercer disc que signava amb el seu nom, acompanyat entre d'altres per la totalitat dels Faces, si bé aquests no van aparèixer als crèdits per qüestions contractuals.

I bé, efectivament l'àlbum sonava a Faces pels quatre costats. Més orgànics, més acústics, més folkies, però a Faces al capdavall. Ja fos amb composicions originals com aquell "Maggie May" que encara val per les discografies senceres de múltiples deixebles –introduïda pels 30 preciosos segons de l'instrumental "Henry", delícia folk original de l'altre gran aliat d'Stewart a l'estudi, el guitarrista Martin Quittenton (Steamhammer)- o amb versions tan ben trobades –i adaptades- com "That's All Right" (Arthur Crudup) o "Tomorrow Is a Long Time" (Bob Dylan). Número 1 en ambdós costats de l'Atlàntic, va ser  l'obra que va catapultar la carrera solista d'Stewart i tot allò que aquesta acabaria comportant a la llarga.