Michael Chapman (1941-2021)

MICHAEL CHAPMAN
(1941-2021)

Hi ha una mena d'urgència en la forma com Michael Chapman enfila "You Just Drive", una de les peces d'aquella obra magna de maduresa que era i segueix essent "50" (2017), fruit de la unió del britànic amb un alumne tan avantatjat com és el nord-americà Steve Gunn. No és urgència com aquest concepte sol entendre's en àmbits com el punk rock, sinó els últims sospirs de qui ha viscut tota una vida i encara té coses a dir. Crepuscular com el Johnny Cash dels American Recordins, indòmit com les profunditats del Mississippi, vital i feréstec com ell mateix i ningú més.

Com qualsevol dels àlbums publicats per Bob Dylan durant el segle XXI –o com els últims capítols de la nissaga American de Cash-, l'obra de maduresa de Chapman ha vingut a representar una aposta per la profunditat i la perdurabilitat en un món a la deriva on la immediatesa sol confondre's amb la caducitat. Chapman tenia la mateixa edat que Dylan, i d'alguna manera podria considerar-se com un dels seus equivalents més propers a l'escena musical britànica –tot i haver viscut molts anys als Estats Units-. Un il·lustre i lloable veterà que feia servir la tradició com a guia a l'hora d'explorar i fins i tot obrir nous camins i vies expressives.

Pilar essencial del folk (rock) britànic, format i foguejat al circuit jazzístic, Chapman era capaç de fer dialogar les seves pròpies arrels amb qualsevol discurs o expressió que se li posés davant. També de seguir creixent disc a disc fins i tot quan era a punt d'enfilar la novena dècada vital, testimoni d'un temps i d'una manera de fer en què les carreres musicals es contemplaven a llarg termini en lloc de planificar-se a cop de hashtag. Les seves obres clàssiques són canòniques, els seus treballs de maduresa al costat de Gunn igualment imprescindibles. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys, un cop molt dur per al món de la música.

Uncut: Ambient Americana

Potser no va ser Uncut el mitjà que es va inventar el terme Americana, però sí que va ser una de les plataformes que més van influir a l'hora de popularitzar el terme en qüestió entre finals del segle passat i principis del present, per tal de definir aquella música que beu directament de gèneres com el country, el blues o el folk en clau nord-americana. Més de dues dècades després, la revista britànica lliura amb l'edició de maig un nou volum dels seus discos recopilatoris d'aquest gènere sota el títol "Ambient Americana".

Artistes com William Tyler, Steve Gunn, North Americans, Mary Lattimore o fins i tot un veterà com és el britànic Michael Chapman, i una quinzena de pistes que tenen com a comú denominador les formes més atmosfèriques i -sí- ambientals del so Americana, les que parteixen de l'American Primitive Guitar i de la banda sonora de "Paris, Texas" (1984) a càrrec de Ry Cooder. Per descomptat, la revista també dedica un sucós article a analitzar aquest nou corrent. Si tot plegat donarà peu a una nova etiqueta ho dirà el temps, de moment disposem d'una evocadora selecció que convida a tancar els ulls i deixar-se (trans)portar.

Michael Chapman - "True North" (2019)

La veterania és un grau. Ho sap prou bé Michael Chapman. El britànic no tan sols ha celebrat recentment el seu 78è hivern, també commemora enguany el cinquantè aniversari del seu disc de debut, aquell "Rainmaker" (1969) amb el qual va començar a marcar diferències de bon principi. Chapman és un artista difícil de classificar. Sovint encasellat per procedència temporal i geogràfica en els anys daurats del folk rock britànic, el cert és que al llarg de tot aquest temps la seva música ha transitat lliurement per multitud de formes i llenguatges, absorbint influències de tota mena com si d'una esponja es tractés, i creixent disc a disc fins a derivar en tota una amalgama estilística que conjuga les seves arrels britàniques amb els misteris més profunds de la tradició nord-americana.

"True North" (2019) és el segon capítol d'aquella fèrtil etapa de maduresa que va encetar ara fa dos anys amb el monumental "50" (2017). Repeteix a les tasques de producció aquest imprescindible aliat clau que ha esdevingut Steve Gunn, un dels guitarristes més cotitzats del rock nord-americà contemporani i responsable d'un registre que situa Chapman en territoris més o menys propers als del Johnny Cash de la nissaga American. De la mateixa manera que el seu predecessor, "True North" ens presenta un il·lustre supervivent que canta a partir de la seva inabastable experiència, amb la convicció de qui no ha de demostrar res a ningú i amb les ganes de qui encara té tantes coses a dir a les portes de la seva novena dècada vital. El resultat són peces tan majúscules com "Bluesman" o "Truck Song".