Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

Bill Pitman (1920-2022)

BILL PITMAN
(1920-2022)

Un d'aquells músics (gairebé) anònims que han arribat a tocar (gairebé) amb tothom. Que sense destacar ni cridar l'atenció han imprès el seu segell en obres essencials, posant sempre el seu talent al servei de la peça que els ha tocat interpretar. El guitarrista Bill Pitman va ser un dels membres d'aquell col·lectiu de músics d'estudi popularment conegut com The Wrecking Crew, recordat per haver contribuït a la gestació del Wall of Sound de Phil Spector però també per haver tocat en bona part dels discos que van definir la música pop nord-americana de la dècada dels 60.

Pitman, que al moment de la seva mort tenia 102 anys, va arribar a gravar per les Ronettes –va tocar a "Be My Baby"-, Jan and Dean, Nancy Sinatra –a "These Boots Are Made for Walkin'"-, els Byrds, Bobby Darin, els Ventures, Jack Nitzsche, Buddy Rich i B.J. Thomas –l'ukelele de "Raindrops Keep Fallin' on My Head"-, entre molts d'altres. També va treballar en bandes sonores com les de "Blue Hawaii" (1961), amb Elvis Presley, o la sèrie "The Wild Wild West". Abans havia arribat a fer classes de guitarra a un jove Phil Spector –que, sembla ser, era un desastre com a alumne-. Molt més que il·lustre secundari, testimoni d'excepció d'un moment històric irrepetible.

Don Wilson (1933-2022)

DON WILSON
(1933-2022)

Ha mort Don Wilson, guitarrista rítmic dels Ventures i últim supervivent de la formació original del llegendari grup de Tacoma, un dels més populars del rock instrumental i la música surf durant la dècada dels 60. Retirat dels escenaris des de 2015, la guitarra de Wilson va ser un dels elements que van definir de bon principi el so de la banda. Com a mostra més evident el seu enèrgic rascat a "Walk, Don't Run", celebrada lectura d'un original de Johnny Smith publicada com a single el 1960, que va servir per posar el nom dels Ventures al mapa –i un riff que s'avançava ben bé tres dècades i mitja al de "Song 2" de Blur-. En anys posteriors van seguir caient encerts tan notables com "Diamond Head" o la icònica versió del tema de la sèrie televisiva "Hawaii Five-O".

Vaig tenir la sort de poder veure els Ventures en directe quan ell encara hi tocava. Va ser la nit de St. Patrick's Day de 2006 al local de B.B. King al carrer 42 de Nova York, i ho recordo com una experiència absolutament memorable. Els reis de l'instro surf del Pacific Northwest, protagonitzant una aparició raríssima al bell cor de la Costa Est (raríssima perquè aleshores no solien sortir de gira i amb prou feines tocaven fora de l'estat de Washington). Sense Nokie Edwards ni Bob Bogle, que ja s'havien retirat de l'activitat escènica, però encara amb Wilson al capdavant i en permanent diàleg amb la guitarra solista de Gerry McGee –aquest últim va morir ara fa dos anys-.

Els Ventures són l'únic grup que recordo capaç de tocar tres cops la mateixa peça en un sol concert. Aquella nit van començar i van acabar amb el citat "Walk, Don't Run". I a mitja actuació van deixar anar el remake que ells mateixos n'havien fet al seu dia sota el títol de "Walk Don't Run '64" –més orientat a les coordenades surfers-. També van caure, és clar, tota la resta de reclams del seu catàleg clàssic. Enormes, els Ventures, en tots els sentits. I Wilson, aleshores líder indiscutible del grup, geni i figura. Ens ha deixat per causes naturals quan era a punt de fer 89 anys. Es tanca amb ell un dels capítols essencials de la història del rock'n'roll i de la guitarra elèctrica.

Nokie Edwards (1935-2018)

NOKIE EDWARDS

(1935-2018)

Vaig tenir ocasió de veure The Ventures en directe en una ocasió, el mes de març de 2006 al local de B.B. King al carrer 42 de Nova York. Va ser un concert de marcat caràcter nostàlgic, però tot i això el repertori va sonar dinàmic, potent i fresc com una rosa. També va ser l'única vegada en què he escoltat un grup tocar tres vegades la mateixa cançó en un sol concert. Es tractava de "Walk Don't Run", pilar del rock instrumental amb què van trencar el gel i es van acomiadar al cap d'una hora i mitja llarga. Cap a la meitat de l'actuació en van interpretar l'accelerat remake que ells mateixos n'havien fet al seu moment sota el títol de "Walk Don't Run '64". The Ventures venien de Tacoma, la localitat de l'estat de Washington d'on també eren originaris autèntics pioners i revolucionaris del rock de garatge com The Wailers o The Sonics, però peces com "Hawaii Five-O", "Perfidia" o la citada "Walk Don't Run" -amb un riff de guitarra que s'avançava tres dècades i mitja al de "Song 2" de Blur- els havien situat a l'avantguarda de la música surf quan aquesta tot just començava a gestar-se a les costes californianes. Ens ha deixat un dels seus fundadors, el guitarrista Nokie Edwards. En pau descansi.