Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Topper Headon. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Topper Headon. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de desembre del 2020

40 anys de "Sandinista!"


A pràcticament un any exacte d'haver publicat el totèmic i definitiu "London Calling" (1979), The Clash en lliuraven la seva continuació amb forma de triple àlbum despatxat a preu de d'àlbum senzill. "Sandinista!" (1980) va ser el difícil successor de l'obra magna de la banda londinenca, i també un dels àlbums més arriscats –i a la llarga influents- de l'era post-punk. Sis cares on Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon –amb oportuna producció de tot un Mikey Dread- refermaven d'una vegada per totes aquella perspectiva global i compromesa que havien posat de manifest en treballs anteriors com el citat "London Calling".

A "Sandinista!" hi seguia sonant el punk marca de la casa –la visceral "Somebody Got Murdered", l'enrabiada lectura del "Police on My Back" dels Equals-, però ho feia de forma gairebé testimonial i en harmonia amb gèneres que anaven del funk al dub, del reggae a la música disco i del rockabilly al gòspel –"The Sound of Sinners"-. Una cocteleria sònica fruit dels diferents estudis on es va gestar –de Londres a Nova York passant per Kingston, Jamaica-, però sobretot del procés de maduració d'una banda que havia nascut emmirallant-se en el primitivisme de la generació dels imperdibles i, en qüestió de tres anys, alternava amb l'avantguarda del hip hop, avançava la New Wave per l'esquerra i anticipava etiquetes com mestissatge o World Music.

dissabte, 14 de desembre del 2019

40 anys de "London Calling"


Hi ha qui diu que els 80 van començar exactament aquí. Amb un disc que retratava no tan sols el seu moment sinó el de tota la dècada que li venia de cara. Publicat tal dia com avui de fa 40 anys i a pocs mesos de la presa de possessió de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, "London Calling" (1979) vindria a ser a la música pop britànica allò que "Blonde on Blonde" (1966) havia esdevingut per a la nord-americana. Aquell punt on van confluir tots els registres i tendències que n'havien constituït el relat durant les dècades immediatament anteriors a la seva publicació, i alhora el catalitzador de tot allò que vindria a continuació.

Que a aquestes alçades del text encara no haguem citat el nom de The Clash indica fins a quin punt el plàstic en qüestió no és tan sols el punt àlgid del catàleg dels seus autors, sinó sobretot una de les obres més capitals i totèmiques que mai s'han publicat en l'àmbit de la música contemporània. Per les seves quatre cares –un doble vinil despatxat al preu d'un àlbum simple per voluntat del propi grup en un moviment totalment antagònic a l'enèsima reedició commemorativa amb què se'ns bombardeja aquests dies- hi desfilaven registres que anaven del punk en la seva fase més mutant i terminal ("London Calling", "Clampdown") a les malencòniques coordenades que definirien bona part d'allò que s'anomenaria pop independent ("Lost in the Supermarket", "Spanish Bombs").

Tampoc hi faltaven cites als sons jamaicans que Joe Strummer, Mick JonesPaul Simonon i Topper Headon havien absorbit a les llargues vetllades amb Don Letts als plats ("Rudie Can't Fail", "The Guns of Brixton" i fins i tot una atrevida lectura del "Wrong'Em Boyo" de The Rulers que passava la mà per la cara de tota l'escuderia 2 Tone). Ni les aproximacions ara ja sense reserves a unes arrels, el rhythm & blues i el rock'n'roll més primitiu, de les quals havia renegat la banda als seus primers dos discos malgrat ser part integral del seu propi adn –"The Right Profile", "Jimmy Jazz", l'spectoriana "The Card Cheat" o la visceral reivindicació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor). Tot plegat, embolcallat amb una icònica caràtula amb fotografia de Pennie Smith i supervisat des dels controls per un oportuníssim Guy Stevens.

Que qualsevol d'aquests títols segueixi alçant passions a data d'avui en qualsevol barra de bar o pista de ball, que el seu discurs social segueixi apel·lant als fills i nebots de la generació a la qual s'adreçava al seu dia, tan sols referma la transcendència de l'àlbum que va rescatar The Clash de la ja decadent òrbita punk i els va assenyalar com a padrins involuntaris del post-punk, la New Wave, l'indie, el mestissatge i tot allò que els passi a vostès pel cap. Bandes que van de U2 a Mano Negra no s'entendrien sense la publicació de "London Calling", com tampoc s'entendrien el meteòric ascens i la posterior caiguda d'uns Clash que sortien reforçats de la seva primera gran crisi interna i que malgrat confirmar-se com una de les bandes més grans de la seva generació no tornarien a sonar mai més d'aquesta manera.

divendres, 27 de setembre del 2013

The Clash Reunited

Hi ha qui només necessita un cop de telèfon per a fer aquestes coses. El director d'Uncut, Allan Jones, va trobar-se setmanes enrere amb els tres supervivents de la formació clàssica de The Clash. La trobada va tenir lloc en un exclusiu restaurant londinenc -tota una ironia si tenim en compte el que va representar aquest grup i el que encara representa o hauria de representar la seva música-, amb Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon seient a la mateixa taula per primera vegada en molt de temps. Durant diverses hores -resumides pel director a l'edició d'octubre de la revista-, van parlar de la nova caixa recopilatòria del grup, "The Clash Hits Back" (2013), però sobretot d'una trajectòria musical intensa com poques, de les contradiccions del punk i, evidentment, de Joe Strummer. La qual cosa va donar lloc a escenes tan incòmodes com reveladores. L'exemple més evident té lloc quan Simonon confessa a Mick Jones que, contràriament al que sempre s'ha explicat, la seva expulsió no va ser decisió de l'aleshores mànager del grup, Bernie Rhodes, sinó una decisió personal d'Strummer i el propi Simonon. Una decisió que, de fet, va precipitar la caiguda definitiva d'un grup, sembla ser, destinat a explotar passés el que passés.