40 anys de "London Calling"

Hi ha qui diu que els 80 van començar exactament aquí. Amb un disc que retratava no tan sols el seu moment sinó el de tota la dècada que li venia de cara. Publicat tal dia com avui de fa 40 anys i a pocs mesos de la presa de possessió de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, "London Calling" (1979) vindria a ser a la música pop britànica allò que "Blonde on Blonde" (1966) havia esdevingut per a la nord-americana. Aquell punt on van confluir tots els registres i tendències que n'havien constituït el relat durant les dècades immediatament anteriors a la seva publicació, i alhora el catalitzador de tot allò que vindria a continuació.

Que a aquestes alçades del text encara no haguem citat el nom de The Clash indica fins a quin punt el plàstic en qüestió no és tan sols el punt àlgid del catàleg dels seus autors, sinó sobretot una de les obres més capitals i totèmiques que mai s'han publicat en l'àmbit de la música contemporània. Per les seves quatre cares –un doble vinil despatxat al preu d'un àlbum simple per voluntat del propi grup en un moviment totalment antagònic a l'enèsima reedició commemorativa amb què se'ns bombardeja aquests dies- hi desfilaven registres que anaven del punk en la seva fase més mutant i terminal ("London Calling", "Clampdown") a les malencòniques coordenades que definirien bona part d'allò que s'anomenaria pop independent ("Lost in the Supermarket", "Spanish Bombs").

Tampoc hi faltaven cites als sons jamaicans que Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon havien absorbit a les llargues vetllades amb Don Letts als plats ("Rudie Can't Fail", "The Guns of Brixton" i fins i tot una atrevida lectura del "Wrong'Em Boyo" de The Rulers que passava la mà per la cara de tota l'escuderia 2 Tone). Ni les aproximacions ara ja sense reserves a unes arrels, el rhythm & blues i el rock'n'roll més primitiu, de les quals havia renegat la banda als seus primers dos discos malgrat ser part integral del seu propi adn –"The Right Profile", "Jimmy Jazz", l'spectoriana "The Card Cheat" o la visceral reivindicació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor). Tot plegat, embolcallat amb una icònica caràtula amb fotografia de Pennie Smith i supervisat des dels controls per un oportuníssim Guy Stevens.

Que qualsevol d'aquests títols segueixi alçant passions a data d'avui en qualsevol barra de bar o pista de ball, que el seu discurs social segueixi apel·lant als fills i nebots de la generació a la qual s'adreçava al seu dia, tan sols referma la transcendència de l'àlbum que va rescatar The Clash de la ja decadent òrbita punk i els va assenyalar com a padrins involuntaris del post-punk, la New Wave, l'indie, el mestissatge i tot allò que els passi a vostès pel cap. Bandes que van de U2 a Mano Negra no s'entendrien sense la publicació de "London Calling", com tampoc s'entendrien el meteòric ascens i la posterior caiguda d'uns Clash que sortien reforçats de la seva primera gran crisi interna i que malgrat confirmar-se com una de les bandes més grans de la seva generació no tornarien a sonar mai més d'aquesta manera.