És curiós com el pas del temps i l'evolució de determinades tendències poden arribar a alterar la percepció d'algunes coses. En l'actualitat, un disc com
"Sweetheart of the Rodeo" s'emmarcaria molt probablement en les corrents més clàssiques de la música country. En canvi, quan el sisè àlbum dels
Byrds va veure la llum tal dia com avui de 1968, va ser considerat com una obra revolucionària que maridava dues cultures (a priori) tan antagòniques com eren aleshores la del rock i la del country. Fins al punt d'existir una certa unanimitat a l'hora d'assenyalar-lo com el punt de partida d'allò que es va anomenar country rock.
El cert és que el country i el rock havien anat de la mà des del naixement d'aquest darrer gènere. Pioners del rockabilly com
Elvis Presley,
Carl Perkins o
Wanda Jackson estaven tan arrelats al rhythm & blues com al country.
Bob Dylan i els propis Byrds ja havien flirtejat amb el gènere en obres com
"John Wesley Harding" o
"The Notorious Byrd Brothers". I aquell mateix 1968 havia vist la llum un plàstic de culte titulat
"Safe at Home", debut de
The International Submarine Band, pioners de l'acostament del rock al country i formació de naturalesa efímera on havia militat una de les peces clau en la gestació de
"Sweetheart of the Rodeo". Un
Gram Parsons que el febrer d'aquell mateix any, amb la seva banda ja dissolta i
David Crosby fora dels Byrds, ingressava al grup californià per a deixar-hi una empremta inesborrable.
Parsons no va descobrir el country als Byrds, però sí que els va animar a aprofundir en el gènere i va desencadenar la concepció d'un dels seus treballs més revolucionaris. Un plàstic que mirava molt enrere -en un principi s'havia plantejat com un recorregut per la història musical dels Estats Units- per a acabar posant bona part dels pilars de la música d'arrels nord-americana que encara es factura a data d'avui. Un moviment que al seu moment va descol·locar els seguidors de la banda i va ser observat amb molta cautela des de l'
establishment del country -la posterior aparició del grup al Grand Ole Opry portaria cua-, però va refermar una vegada més la condició pionera dels Byrds i amb el pas del temps va acabar fent escola.
Pel que fa a la composició,
"Sweetheart of the Rodeo" reinventava títols pretèrits del folklore nord-americà com
"Pretty Boy Floyd", de
Woody Guthrie, o la peça tradicional
"I Am a Pilgrim". Tampoc hi faltaven, com de costum, originals de Bob Dylan -a destacar la inicial
"You Ain't Goin' Nowhere", que el de Duluth havia concebut durant el seu retir a Woodstock amb
The Band-. Però la joia de la corona era sens dubte
"Hickory Wind", una composició de Parsons que ha passat a la història com un dels títols més universals tant del country com del rock. Irònicament, quan el disc va veure avui fa 50 anys, Parsons ja portava dos mesos fora de la banda. Al seu lloc s'hi integraria
Clarence White, que ja havia participat a la gravació de l'àlbum com a músic de sessió.
Sigui com sigui, avui es commemora mig segle d'un disc canònic com pocs. Fins al punt que els mateixos
Roger McGuinn i Chris Hillman, únics supervivents del nucli que va gestar el plàstic en qüestió, ho han volgut celebrar sortint a la carretera aquest estiu i interpretant-lo de cap a peus nit rere nit. Ho han fet sense recuperar la marca Byrds, insistint que no es tracta de cap reunió sinó d'un tribut a una obra de referència, i reforçats per tot un
Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament habitual. Llàstima que ara per ara no tinguin previst exportar la gira més enllà del territori nord-americà. Les cròniques que arriben des de l'altre costat de l'Atlàntic són d'allò més entusiastes.
