Albert Freixas - "Oopalana" (2018)

Han passat set anys molt llargs des que Albert Freixas va publicar el seu primer disc en solitari, "U" (2011). Temps durant el qual el sabadellenc ha experimentat tota una sèrie de canvis vitals -la dissolució d'Ix!, la mort de dues persones properes, el naixement del seu fill i un canvi d'aires que l'ha portat a instal·lar-se al Montseny- que han acabat donant forma al segon àlbum que signa amb el seu nom. "Oopalana" (2018) són deu cançons que tant poden beure del folk-pop amable de Jack Johnson com de les profunditats boscoses de Bon Iver, per apuntar dos dels extrems que en delimiten el ventall sonor. Deu talls enregistrats en una antiga masia propera al pantà de Vallforners, al terme municipal de Cànoves i Samalús -novament el factor Montseny-, on Freixas sobreposa diverses pistes de veu i guitarra per tal de treure el màxim partit d'aquests dos únics instruments. I l'anglès com a llengua vehicular, no pas per recordar-nos que bona part de les arrels musicals del vallesà es troben a Londres -ciutat on va començar la seva carrera professional i on va viure durant gairebé deu anys-, sinó per facilitar l'exportació d'un plàstic que funcionarà millor i pitjor a casa nostra, però definitivament hauria de trobar el seu lloc en mercats com l'anglosaxó.

Sis dècades de "The Fabulous Johnny Cash"

Ja m'hi vaig referir una vegada com una de les grans joies de la meva col·lecció de vinils. Una edició nord-americana de "The Fabulous Johnny Cash" (1958) que va passar per moltíssimes mans abans de caure finalment a les meves. Un plàstic que no conté tan sols els dotze talls gravats als seus solcs, sinó també les històries de totes aquelles persones que els van degustar abans de poder fer-ho jo. Per coses com aquesta segueixo preferint els formats físics per sobre dels digitals a l'hora d'escoltar música, què volen que els digui.

Avui fa 60 anys que va veure la llum l'obra en qüestió. El tercer àlbum de Johnny Cash, el primer que editava sota el paraigües de Columbia després d'haver abandonat l'escuderia Sun, i amb tota probabilitat un dels cançoners més sòlids dels primers anys de l'Home de Negre. És cert que bona part de les seves pistes no solen figurar a la gran majoria d'antologies, però estem parlant del plàstic que va introduir aquelles dues meravelles que són "I Still Miss Someone" i "Don't Take Your Guns to Town". Títols com "The Troubadour" o "I'd Rather Die Young" tampoc tenen cap mena de desperdici. Amb el seu permís, em disposo a treure'l un cop més de la funda.

40 anys d'"All Mod Cons"

Publicava recentment Paul Weller el seu primer àlbum acústic, un "True Meanings" (2018) que beu de fonts com el folk o les formes més intimistes del pop. Una nova col·lecció de cançons amb la veu i la guitarra com a grans protagonistes, i sens dubte un nou cop de timó en una discografia que s'ha caracteritzat durant el present segle per no passar mai dos cops pel mateix lloc. Però no és la primera vegada, ni molt menys, que el Modfather destapa la seva vessant més íntima i fràgil. Un bon precedent, sense anar més lluny, el trobem a la balada "English Rose", una de les peces incloses a "All Mod Cons" (1978), el tercer disc de The Jam.

Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades, va confirmar la promesa inicial i va consolidar el trio londinenc com una de les bandes més importants de la seva generació. Un àlbum que començava amb el frenètic minut i mig de la peça titular i de seguida eixamplava horitzons amb aquell "To Be Someone" que encara avui val per les discografies senceres de molts dels que es van apuntar per la cara a l'oxímoron del revival mod. Dos arguments de pes d'una obra on també figuraven talls tan celebrats com "Mr. Clean", "In the Crowd", "Down in the Tube Station at Midnight" o la frenètica lectura de l'original dels Kinks "David Watts". Un dels punts més àlgids de la trajectòria de Weller, de seguida s'ha dit.

El FestiSurf Costa Brava 2018 a Ruta 66

Ja és als quioscos l'edició de novembre de Ruta 66, on tinc el plaer de signar aquesta crònica del FestiSurf Costa Brava 2018 amb John Blair & Els A-Phonics, The Masonics amb Ludella Black, Los Torontos i Hipbone Slim & The Kneetremblers. La foto és de la gran Marta Low Rider.

"No Security", 20 anys després

De vegades em pregunto què deu haver estat de l'entranyable parella que apareixia a la caràtula de "No Security" (1998), el vuitè àlbum en directe dels Rolling Stones, editat tal dia com avui de fa 20 anys. Si segueixen junts, si van presenciar l'última gira europea de Ses Majestats i, sobretot, quin impacte ha tingut aquella caràtula en les seves vides. Sigui com sigui, espero que hagin tingut una sort millor que el plàstic en qüestió, condemnat a una mena d'oblit forçat del qual ni la pròpia banda l'ha volgut rescatar en cap de les seves recents campanyes de reedicions.

D'acord, no descobrirem a aquestes alçades que "No Security" no és precisament "Get Yer Ya-Ya's Out!" (1970). En realitat ni tan sols es pot entendre com un document d'aquell Bridges to Babylon Tour durant el qual va ser enregistrat, sinó com un recull de temes que per la raó que fos mai abans havien aparegut als discos en directe dels Stones, com per exemple "Memory Motel", "You Got Me Rocking", "Respectable" o fins i tot "Gimme Shelter". Tampoc hi falten, és clar, cites a l'aleshores flamant "Bridges to Babylon" (1997) com ara "Saint of Me" o "Out of Control". El problema, en tot cas, era la manca de continuïtat entre una catorzena de pistes que s'havien gravat en ciutats tan distants entre elles com Amsterdam, Saint Louis o Buenos Aires.

Amb el Bridges to Babylon Tour ja finalitzat, l'edició d'aquest disc va servir a la banda per tornar a posar la maquinària en marxa i sortir de gira pels Estats Units amb un format menys mastodòntic i aforaments més reduïts -que en el cas de qui ens ocupa es tradueix en pavellons de bàsquet i similars-. Precisament, l'últim llançament de la sèrie From the Vault dels Stones recupera un dels concerts d'aquell No Security Tour, concretament el que Ses Majestats van oferir a la localitat californiana de San Jose l'abril de 1999. Una gravació que durant molt de temps s'ha pogut localitzar amb relativa facilitat al mercat no oficial, que a casa nostra vam poder escoltar al seu moment per via radiofònica i per cortesia del sempre oportú Jordi Tardà, i que acaba d'arribar a les disqueries sota el títol de "No Security - San Jose '99" (2018). Una bona manera de recordar com sonaven els Stones en directe ara fa cosa de dues dècades -atenció a "Some Girls", "Route 66" i "Get Off of My Cloud"-.

Flamingo Tours - "Día de Muertos"

Flamingo Tours.

Un dels discos que més m'han atrapat durant els darrers mesos és "Lucha Libre" (2018), el flamant segon àlbum de Flamingo Tours. Un plàstic que ha consolidat la banda barcelonina com un dels grans referents a les nostres latituds del rhythm & blues i el rock'n'roll en la seva concepció més primitiva. Deu pistes amb Mèxic com a font d'inspiració i amanides amb un irresistible regust fronterer. Entre elles "Día de Muertos", un títol ideal per a un dia com avui.

"Halloween" (2018)

Michael Myers, 40 anys després.

A Michael Myers, un dels assassins en sèrie més icònics de la història del setè art, li agrada tornar a casa per Halloween. Hi va tornar ara fa exactament dues dècades, quan els propietaris de la franquícia de torn es van treure de la màniga l'efectiva "Halloween H20" (1998), una seqüela que ignorava tota la continuïtat prèvia de la nissaga -exceptuant les fundacionals "Halloween" (1978) i "Halloween II" (1981)- i recuperava Jamie Lee Curtis al capdavant del repartiment. I hi torna aquesta tardor amb una fórmula gairebé idèntica i amb Curtis novament a la pell de Laurie Strode. Dirigida per David Gordon Green amb el pare de la criatura, John Carpenter, com a productor executiu, "Halloween" (2018) -notin vostès que ningú s'ha trencat les banyes a l'hora de triar el títol- ignora fins i tot els reveladors esdeveniments narrats a "Halloween II" i es presenta per tant com una seqüela directa de la primera part de la sèrie.

Han passat 40 anys, tant a la vida real com a la ficció, des que Myers -encarnat en part del metratge per Nick Castle, qui ja li va donar vida el 1978- terroritzés la localitat de Haddonfield, Illinois. Strode ja no és aquella adolescent reservada que es deixava espantar fàcilment, sinó tota una dona carregada d'experiència vital -el mateix es podria dir de la pròpia Curtis- i disposada a enfrontar-se d'una vegada per totes amb el dimoni que l'ha turmentat durant tot aquest temps. El cara a cara en plena nit de Halloween és òbviament inevitable, però pel camí aniran apareixent tota una sèrie de personatges -a destacar la presència de Judy Greer i Andi Matichak com a filla i néta de la protagonista, respectivament- que poca cosa aporten a la sinopsi més enllà d'apunts contextuals.

El problema d'aquesta nova entrega, per molt que torni a les essències de la mà del mateix Carpenter, és que la cosa ja no pot donar gaire més de si. Que no per manifestar-se més sanguinari que de costum aconseguirà Michael Myers revalidar l'impacte i la tensió generats en la seva canònica primera encarnació. Que el personatge i les circumstàncies de Curtis poden resultar més coherents i creïbles a Halloween 2018 que no pas a H20 -l'experiència és un grau-, però va ser en aquest darrer títol on va dir tot el que li quedava per dir. I un cop dit això, que ningú s'emporti les mans al cap. Aquest nou "Halloween" es deixa veure, despertarà més d'un somriure a qualsevol seguidor veterà de la nissaga i per descomptat val molt més que la gran majoria de títols de la franquícia -incloses les dues parts del reboot dirigit per Rob Zombie-. Però qui vulgui gaudir d'una nit de Halloween cinèfila amb totes les conseqüències, millor que acudeixi al producte original o, en el seu defecte, a H20.