20 anys de "Bridges to Babylon"

Seguim parlant dels Stones. Si abans d'ahir vibràvem amb el seu concert a l'Estadi Olímpic, avui toca celebrar el vintè aniversari de "Bridges to Babylon" (1997). Un disc que molts no van acabar d'entendre al seu moment però el temps ha acabat consolidant com l'últim gran clàssic de la banda -cal apuntar que des d'aleshores només han lliurat dos nous treballs d'estudi: "A Bigger Bang" (2005) i "Blue & Lonesome" (2016)-. L'àlbum en què Jagger, Richards i el seu inseparable Don Was van delegar part de les tasques de producció als Dust Brothers, assolint uns aires renovadors que van desconcertar més d'un però van fer dels Rolling Stones una entitat rellevant en un panorama musical on manaven l'electrònica i les ressaques del grunge i el Britpop.

"Bridges to Babylon" no és ni de bon tros l'àlbum més rodó dels Stones, però sí un dels més eclèctics i heterogenis que mai han arribat a lliurar. Una hora llarga i tretze pistes on conviuen el rock visceral marca de la casa ("Flip the Switch", "Saint of Me"), el soul nocturn i carnal (aquell "Anybody Seen My Baby?" amb tornada à la k.d. lang), el reggae ("You Don't Have to Mean It", cantada per Richards), les balades crepusculars ("Always Suffering" o "How Can I Stop", aquesta última també cantada per Richards), el blues de textures industrials ("Might as Well Get Juiced") i fins i tot un gens dissimulat homenatge als Temptations ("Out of Control"). Gens malament per a una banda que aparentment ja ho havia dit tot i no necessitava demostrar res a ningú.

Parlar avui de "Bridges to Babylon" és gairebé com fer-ho en aquell moment de "Black and Blue" (1976) o "Some Girls" (1978). Salvant totes les distàncies simbòliques, el pas del Bridges to Babylon Tour per l'Estadi Olímpic el juliol de 1998 és ara tan llunyà com ho era llavors el llegendari debut barceloní de Ses Majestats a la Monumental el juny de 1976. I parlant de directes, aquell va ser l'últim disc dels Stones que realment va tenir un pes destacable a la seva pròpia gira de presentació: fins a cinc dels seus títols es van mantenir de forma fixa al repertori nit rere nit -i alguns han seguit sonant en gires posteriors-. També va ser la primera de les moltes vegades en què molts vam assistir a un concert dels Stones pensant-nos que seria l'última vegada que els veuríem en directe. Des d'aleshores hem pogut repetir en tres ocasions i en ple 2017 seguim parlant de la banda en clau de present. Gairebé res.