Calexico / Iron & Wine - "Years to Burn" (2019)

Gairebé una dècada i mitja han trigat els components de Calexico i Iron & Wine a tornar a signar un disc de forma conjunta. Temps durant el qual s'han consolidat, cadascú per la seva banda, com a dos dels fonaments de la música d'arrels nord-americana del segle XXI. En aquest sentit, no és del tot oportú assenyalar "Years to Burn" (2019), el primer àlbum que enregistren plegats Joey Burns, John Convertino i Sam Beam, com la continuació d'"In the Reins" (2005), l'ep amb què van materialitzar la seva unió. No és del tot oportú perquè el bagatge acumulat per ambdues parts resulta ara molt més ampli, i sobretot perquè en aquesta ocasió s'han repartit molt més equitativament papers i responsabilitats. Si "In the Reins" era essencialment un disc de l'alter ego de Beam amb Calexico com a banda d'acompanyament, "Years to Burn" suposa un marc de col·laboració molt més estret on, per exemple, Beam comparteix tasques vocals amb Burns. Pel que fa a les cançons, efectivament alternen els paisatges a contrallum propis d'Iron & Wine amb les essències desèrtiques de Calexico. Arrodoneixen la fórmula amb uns acabats orgànics d'extrema fragilitat i unes harmonies vocals que apunten a nissagues com CSNY ("Father Mountain") o els Byrds quan tocaven country ("What Heaven's Left").

Flamingo Tours, Koko-Jean & The Tonics i Ming City Rockers al Desemboca

La incombustible Myriam Swanson (Flamingo Tours) - Foto Noemí Elias.

Mentre Barcelona i la seva àrea metropolitana es preparen per acollir aquest cap de setmana tres dels principals reclams d'una agenda de festivals que cada dia apunta més a la saturació, a la Costa Brava es prenen les coses amb més calma, van al seu aire i segueixen fent bona aquella dita segons la qual al pot petit hi ha la bona confitura. Vaja, que si són vostès dels que s'estressen amb tant macrofestival i tanta aglomeració, potser els interessarà saber que Platja d'Aro acollirà entre els dies 6 i 7 de juliol una nova edició del festival Desemboca.

Cita ja imprescindible per als amants del rock'n'roll en les seves formes més crues, primitives i fundacionals, aplegarà un any més tot un seguit de delícies sonores tant d'aquí com de fora. Destaca en aquest sentit la presència de dues de les veus més reconegudes i reconeixibles del blues i el rock'n'roll barcelonins. D'una banda Myriam Swanson, que actuarà a duet amb Amadeu Casas i també al capdavant dels incombustibles Flamingo Tours -moltíssima atenció al seu darrer disc, "Lucha Libre" (2018)-. De l'altra, Koko-Jean Davis, exvocalista de The Excitements, que presentarà la seva nova aventura, Koko-Jean & The Tonics.

Tot això sense deixar de banda dos combos de garatge dels que prometen emocions fortes, els britànics Ming City Rockers i els francesos Arrogants. Completaran el cartell els gallecs Terbutalina amb el seu punk vitamínic i refrescant, el combo madrileny Los Estanques amb una dinàmica aproximació al rock psicodèlic i els barcelonins Sick Boys amb un repertori que transportarà el respectable fins a les més frenètiques pistes de ball dels anys 50. Tot plegat amb la plaça dels Estanys com a centre neuràlgic i entrada lliure perquè ningú es quedi fora.


Més informació:
Desemboca  /  Pàgina web

50 anys sense Brian Jones

Brian Jones (1942-1969) - Foto Jim Marshall.

A cinc dècades de la seva mort, la figura de Brian Jones segueix personificant com cap altra l'esperit i l'estètica de la Swinging London. I el seu tràgic final es manté gairebé com un tema tabú a l'entorn dels Rolling Stones. Motius de pes per recordar (i celebrar) aquell purista del blues que tocava el sitar, la marimba i el mellotron.

Tal dia com avui de fa cinc dècades se n'anava Brian Jones, a l'edat de 27 anys i ofegat a la seva piscina per causes que mai han acabat d'estar del tot clares. Si bé la versió oficial apunta a un excessiu còctel de drogues i alcohol, el pas del temps i el curs de determinats esdeveniments no han deixat d'alimentar tot un seguit de teories de la conspiració que arriben a esquitxar fins i tot als mateixos components de la que havia estat la seva pròpia banda. Perquè a aquestes alçades ja gairebé ningú se'n deu recordar, però els Rolling Stones eren la banda de Brian Jones. O com a mínim ho van ser fins que Jagger i Richards van fer-se amb el timó i van començar a arraconar progressivament el pare de la criatura, possiblement el cop de gràcia que va engegar a rodar definitivament una trajectòria vital que ja venia convulsa de fàbrica.

Diuen els llibres d'història que Jones era el purista del blues en una banda que havia partit d'aquest gènere per a acabar-se inventant el rock tal i com la gran majoria l'hem arribat a conèixer. Fins i tot hi ha qui assegura que aquest purisme va ser la causa de les seves primeres friccions amb els Glimmer Twins quan aquests van decidir que Chuck Berry podia tenir tanta cabuda al seu repertori iniciàtic com Muddy Waters o Slim Harpo. Sigui com sigui, ni Jones era més immobilista que Richards ni la seva visió de la música pop anava per darrere de la de Jagger. Estudiós vocacional d'allò que ara s'anomenen músiques del món, va ser ell qui va tocar el sitar que acabaria identificant "Paint It Black", va ser la seva marimba la que va fer més digerible l'empatx de testosterona d'"Under My Thumb", i va ser el seu mellotron el que va definir algunes de les coordenades més còsmiques de "Their Satanic Majesties Request" (1967).

En l'imaginari de la dècada dels 60, Jones és molt més que el fundador dels Rolling Stones. És el dandi que va personificar com ningú més l'esperit i l'estètica de la Swinging London, és el mod que sense ni tan sols proposar-s'ho passava la mà per la cara dels mateixos Who i Small Faces, és la icona social que alternava amb Nico, Warhol i Dylan al mateix temps que introduïa el públic nord-americà a les bondats de Jimi Hendrix des de l'escenari de Monterey. Però també era, mai més ben dit, la pedra a les sabates de Jagger i Richards. Ja fos pel seu comportament cada cop més erràtic o bé perquè en aquella banda hi havia massa galls per a tan poc galliner, el cas és que entre l'un i l'altre van decidir prescindir dels seus serveis en ple procés de gravació del que esdevindria "Let It Bleed" (1969).


UN TEMA TABÚ

Poques setmanes després de la seva expulsió, el 3 de juliol de 1969, Jones deixava aquest món literalment ofegat i enfonsat. Metàfora perfecta del que havien estat els seus últims anys de vida, ostracitzat pel grup que ell mateix havia fundat i devastat per la seva ruptura amb Anita Pallenberg, que per acabar-ho d'embolicar tot se n'havia anat amb Keith Richards. L'endemà mateix de la seva mort, els Stones publicaven el celebradíssim single "Honky Tonk Women" -amb "You Can't Always Get What You Want" a la cara b i Mick Taylor ja com a guitarrista titular-. I al cap de dos dies oferien aquell també celebradíssim concert gratuït a Hyde Park on el solemne record a Jones amb el cadàver encara ben fresc acabaria esdevenint un dels actes de cinisme més mal dissimulats de la història del rock.

A mig segle de tot plegat, el fantasma de Brian Jones segueix essent un tema gairebé tabú a l'entorn de la banda. Que ningú s'esperi avui cap pessebre commemoratiu d'aquells que solen practicar-se amb caràcter oficial en ocasions com la que ens ocupa. Per no haver-hi, ni tan sols hi haurà cap reedició discogràfica de tipus protocolari perquè el respectable torni a passar per caixa -la disputa entre l'entorn dels propis Stones i ABKCO pels drets dels plàstics editats amb Decca porta gairebé cinc dècades de cua i es pot considerar com un altre tema tabú-. Poden vostès esperar, això sí, que uns quants milers d'ànimes visquin el concert de les seves respectives vides quan Ses Majestats actuïn aquesta nit en un estadi de Washington DC. Fins i tot hi haurà qui es recordarà de Jones mentre sonin els primers puntejats de "Paint It Black". Però més enllà d'això, res. El guió és el guió i, com va dir aquell, The Show Must Go On.

Los Espiritus, nova descàrrega de blues i psicodèlia amb accent porteny

Deixebles de ple dret de Moris i Manal, ens visiten aquesta setmana.

Los Espiritus és una d'aquelles bandes que fan les coses al seu aire i sense generar més soroll del necessari. Amb tres àlbums a l'esquena que valen cadascun el seu pes en or, han passat de ser l'enèsima revelació del rock argentí a esdevenir un dels noms més ben cotitzats del rock independent llatinoamericà dels darrers anys. La seva recepta, un dinàmic i refrescant còctel de blues pantanós, rock psicodèlic, ritmes afrollatins i essències portenyes. Els seus arguments, un repertori on els encerts es compten a grapats i un directe dels que generen nous adeptes a cada plaça. Tornen aquesta setmana a Barcelona (dijous 4 de juliol, sala La Nau) després d'haver deixat el pavelló ben alt durant les seves dues visites anteriors -l'última, ara fa poc més d'un any a la sala 2 d'Apolo-. Boníssima ocasió de veure i escoltar de prop una banda excitant amb totes les lletres.

Més informació:

Los Espiritus  /  Bandcamp  /  Article publicat a DWTC (09/05/2018)

La Nau  /  Pàgina web

Pip Blom

Ja poden venir d'Amsterdam, que les seves cançons apunten directament cap a la Nova York o la Londres de finals dels 70, així com al nord del Regne Unit durant la dècada dels 80. Pip Blom fan música indie i sonen tal i com sonaven les bandes indies de la generació C-86. També com alguns dels exponents més frescos i atrevits de la primera generació post-punk. Les seves guitarres angulars poden recordar a Wire o a Magazine. I les seves melodies vocals invoquen directament l'esperit de Talulah Gosh o els Shop Assistants. Després d'una llarga col·lecció de singles presenten ara el seu primer disc llarg, "Boat" (2019). Descobreixin-los a Bandcamp.

Lone Star i Vinils i Cervesa, a El 9 Nou

Música pop i cervesa artesana. Aquest cap de setmana ens hem acostat fins a la fira Vinils i Cervesa, que celebrava la seva segona edició a la Fàbrica de Cervesa Sant Jordi, a Cardedeu. Un dels plats forts, sens dubte, la presència de tot un Pere Gené repassant la història dels mítics Lone Star en una conversa amb el periodista Josep Maria Francino. També s'hi han realitzat ponències sobre els Beatles, els Rolling Stones o el present i el futur de la premsa musical. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Gary Duncan (1946-2019)

GARY DUNCAN

(1946-2019)

A Gary Duncan mai li van agradar els hippies. Va viure l'esclat de l'estiu de l'amor a San Francisco i fins i tot hi va arribar a prendre part com a guitarrista dels totèmics Quicksilver Messenger Service, però mai li van agradar els hippies. Potser perquè, mentre aquests es preparaven per celebrar l'adveniment de l'era d'Aquari, ell no tenia cap altre remei que anar-se'n a servir com a franctirador a la Guerra del Vietnam. O potser simplement perquè el seu tarannà no acabava d'encaixar entre tantes flors i tanta coloraina.

"A la comunitat musical m'hi sentia una mica fora de lloc perquè jo anava en moto i tenia armes de foc. La majoria dels meus amics formaven part dels Hells Angels. Els músics mai em van inspirar molta confiança, però sempre vaig saber que em podia fiar dels Hells Angels", declarava ara fa tres anys en una entrevista publicada per la revista Uncut. Abans de militar a Quicksilver Messenger Service, Duncan havia format part dels mai prou reivindicats Brogues -busquin el seu "I Ain't No Miracle Worker" a la nissaga Nuggets-. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 72 anys.