LOS ESPIRITUS
La 2 d'Apolo, Barcelona
11 de maig de 2018
Encara no se'ls coneix gaire per aquestes latituds, però a l'Argentina han esdevingut una de les realitats més fermes del rock i el blues autòctons, actuacions incloses en festivals de renom i en auditoris de dimensions gens menyspreables tant al seu país com en altres punts de l'Amèrica Llatina. Los Espiritus tornaven la nit passada a Barcelona, mig any després de la seva primera visita a casa nostra i en una sala 2 d'Apolo tan atapeïda que semblava una olla a pressió. La major part del públic eren argentins que es troben establerts a la Ciutat Comtal. I potser per això, perquè el respectable sabia perfectament què anava a veure i escoltar, es va viure l'ambient de les grans ocasions i l'actitud de les primeres files va ser per moments la de qui té els seus ídols a tocar dels dits a la pista d'un estadi.
Sorprenia, molt, observar la reacció d'un públic que no es dedicava a fer vídeos ni instagrams, sinó que vivia cada moment del concert com si fos l'últim, cantava cada cançó a viva veu i en ocasions semblava a punt de protagonitzar una sonada invasió d'escenari. I no n'hi havia per menys tenint en compte la solvència d'una banda que promet meravelles a l'estudi i les realitza amb escreix sobre les taules. Amb deu minuts de retard es van enfilar a l'escenari, però de seguida van recuperar el temps perdut fonent el misticisme àcid de la psicodèlica "Mares" amb el ganxo incontestable de "Jugo", primer moment memorable d'una nit que en va anar plena.
Sis músics en plena sintonia, actitud a prova de bales i un repertori que no va donar peu a cap mena de treva. L'un darrere l'altre anaven caient títols ja imprescindibles en l'imaginari d'un respectable que els rebia sempre amb ganes de més. Del funk pantanós de "Jesús rima con cruz" al blues urbà i nocturn "La mirada" passant per la sensibilitat pop de "Noches de verano" o l'obscura sensualitat d'"El gato". Quan van acomiadar-se al cap d'una hora i mitja encadenant el rhythm & blues greixós d'"El perro viejo" amb el boogie hipnòtic de "La rueda que mueve al mundo", l'èxtasi que es respirava a la pista era tal que ningú volia deixar-los marxar. Amb els llums encesos i els tècnics ja desmuntant l'escenari, centenars de veus seguien clamant per un bis extra que no va arribar a caure. Mentrestant, els que s'havien donat per vençuts comentaven la jugada a la zona de fumadors o a l'exterior de la sala, tots amb cara de satisfacció i esperant que tornin molt aviat. L'ambient de les grans ocasions, ni més ni menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada