Los Espiritus

La nova generació del blues (i la psicodèlia) amb denominació d'origen portenya.

Són l'última gran revelació del rock argentí. El seu còctel de blues, psicodèlia i ritmes llatins agermana la seva veu amb discursos d'essència local i vocació global com els de Bombino o fins i tot Guadalupe Plata. Vénen de Buenos Aires, es diuen LOS ESPIRITUS i aquesta setmana actuaran per segona vegada a Barcelona -Apolo 2, divendres 11 de maig-. Repassem la història d'una banda que aixeca passions al seu país i que ben aviat podria fer el mateix a casa nostra.

Si es passegen vostès pel perfil de Facebook de Los Espiritus hi trobaran el cartell d'un concert que aquesta banda de Buenos Aires va compartir amb Bombino. No és casualitat que els camins del nigerí i dels argentins s'arribessin a trobar, i no és gratuït que els noms de l'un i dels altres figuressin al cartell a la mateixa alçada -és a dir, ningú telonejava a ningú sinó que es tractava d'un concert doble amb dos caps de cartell-. De la mateixa manera que Bombino, Los Espiritus s'aproximen a la vessant més àcida, hipnòtica i rocallosa del blues per a injectar-hi electricitat rockera i essències pròpies del seu respectiu territori, en aquest cas patrons llatins i aquell caràcter mestís i vocacionalment eclèctic que tradicionament ha definit la música portenya.

En realitat, parlar de Los Espiritus equival a parlar del darrer esglaó d'una cadena evolutiva que va començar a gestar-se ara fa cosa de cinc dècades. La d'aquell blues amb denominació d'origen argentina que van patentar al seu dia pioners com Moris o Manal. Salvant la distància temporal, Los Espiritus poden arribar a recordar moltíssim a aquests últims però també a arquitectes d'allò que anomenem rock llatí com la primeríssima encarnació de Santana.

En un context més contemporani, és just comparar la seva visió global, la seva essència local i la seva naturalesa infinitament singular amb les d'artistes com el citat Bombino o fins i tot els andalusos Guadalupe Plata, amb els quals comparteixen la forta vocació renovadora d'unes arrels que es manifesten profundes. Menció a part es mereixen les seves lletres, versos en clau existencialista que tant poden apel·lar a la mística d'un Jim Morrison com manifestar-se d'allò més punyents, que tant poden explicar històries urbanes com passar revista a les misèries del món que ens envolta -atenció a talls com "La rueda que mueve al mundo", "La mirada" o "Las armas las carga el Diablo", tots tres del seu darrer disc, "Agua Ardiente" (2017)-.

La història de Los Espiritus va estretament lligada a la figura del vocalista i guitarrista Maxi Prietto, un vell conegut de l'escena subterrània de Buenos Aires que ja va començar a fer soroll durant la passada dècada amb Prietto Viaja Al Cosmos Con Mariano. Impagable nom per a un projecte que s'apropiava de conceptes com lo-fi, folk psicodèlic o antifolk i els transportava a l'esfera argentina -no es perdin la seva adaptació a l'espanyol de "Hey, Tha'ts No Way to Say Goodbye" de Leonard Cohen-. Un cop finalitzada aquella aventura, Prietto es va aliniar amb altres sospitosos habituals de l'underground autòcton -Santiago Moraes (guitarra i veu), Miguel Mactas (guitarra), Martín Fernández (baix), Pipe Correa (bateria) i Fernando Barreyro (percussió)- per a donar peu a una comunió gairebé definitiva de blues, psicodèlia i ritmes llatins. Corria l'any 2011.

Los Espiritus van esdevenir al llarg de 2012 uns habituals del circuit de sales de la capital argentina. A continuació van arribar les primeres demos, els primers singles i, ja entrat l'any 2013, un primer àlbum homònim que va acabar d'establir les bases del seu so -hi figuraven arguments de tant pes com "La mina de huesos", "Jesús rima con cruz", "El gato" o el single "Lo echaron del bar"- i els va catapultar fins a la categoria de banda revelació aquell mateix exercici. Al cap de dos anys van signar-ne la continuació, un "Gratitud" que refermava la promesa inicial i ampliava matisos -atenció al contrast entre el misticisme de "La crecida" i els sis expansius minuts d'aquest blues de garrafa en el millor sentit que és "El perro viejo"-.

A partir d'aquí la banda va començar a tocar en auditoris cada vegada més grans i atapeïts, va ser reclamada per actuar en festivals de renom com la branca autòctona de Lollapalooza, i pel camí va parir un tercer disc que també val el seu pes en or -el citat "Agua Ardiente"-. Aquest divendres, 11 de maig, estaran actuant a la sala 2 d'Apolo, ocasió de luxe per a descobrir-los i gaudir-los de molt a prop abans que comencin a ser carn de festival i reclam massiu també en aquest costat de l'Atlàntic. No s'ho perdin, perquè promet ser un dels grans esdeveniments musicals d'aquesta primavera a casa nostra.


Més informació:
Los Espiritus  /  Bandcamp