MARIE LAFORÊT (1939-2019)

MARIE LAFORÊT

(1939-2019)

La trajectòria musical de Marie Laforêt no tan sols va ser una de les més celebrades a la França de la dècada dels 60. També va ser una de les més versàtils, amb un cançoner que va abraçar discursos com el folk o el pop amb accent yé-yé, i on els títols originals van conviure amb adaptacions francòfones dels catàlegs de Bob Dylan o els Rolling Stones. Per al record queda, sense anar més lluny, aquella lectura marca de la casa del "Paint It, Black", rebatejada com a "Marie Douceur, Marie Colère".

The Futureheads - "Powers" (2019)

Juntament amb els mai prou reivindicats Art Brut, The Futureheads van ser una de les grans rareses en el millor dels sentits que va generar al Regne Unit el rock de guitarres post-Libertines. Una banda que tant bevia de Fugazi com dels Strokes i que es despenjava amb una versió tan desvergonyida com definitiva del "Hounds of Love" de Kate Bush, el seu debut homònim de 2004 segueix valent el seu pes en or. Que el 2012 decidíssin acomiadar-se amb un àlbum a cappella il·lustra fins a quin punt menjaven a part -i fins a quin punt les harmonies vocals jugaven un paper decisiu entre tanta guitarra urgent i ritme a tota pastilla-. L'any passat anunciaven un retorn a l'activitat que es materialitza ara amb aquest "Powers" (2019), un plàstic amb tots els ingredients que un podria esperar-se d'una banda que segueix sonant fresca i vital com el primer dia, capaç encara de fer diana amb títols tan afinats com "Jekyll", "Electric Shock" o un "Across the Border" on es posicionen contra el Brexit.

Magnolia al FEMMéS

Myriam Swanson i Paco Weht (Magnolia), la nit passada al FEMMéS.

MAGNOLIA

FEMMéS @ Teatre de Sarrià, Barcelona

2 de novembre de 2019

"Avui procuraré no avorrir-vos", va deixar anar una irònica Myriam Swanson tot adreçant-se al respectable aplegat la nit passada al Teatre de Sarrià. El cert és que un podria afirmar que resulta impossible avorrir-se en presència d'aquesta dona. Que cada actuació seva és garantia d'entreteniment en el millor dels sentits. Ahir va ser l'encarregada d'encetar el cicle FEMMéS al capdavant de Magnolia, el quartet que completen tres rostres visibles de l'òrbita jazzística barcelonina com són Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria).

Presentaven el seu segon disc, un "This Joint's too Hip for Me" (2019) del qual van despatxar composicions pròpies com la tardorenca balada "To Send My Love", amb Swanson emulant les textures vocals de la mateixa Billie Holiday, o el frenètic boogie-woogie de "Get Out the Door", alternant-les amb lectures de títols aliens com "Bang Bang Boogie" (Nat King Cole), la sempre simpàtica "Two Ladies in the Shade of the Banana Tree" (Truman Capote) o la final "Burnt Toast and Black Coffee" (Shorty Long).

"El jazz és una mica 'guarro'. Últimament sembla haver-se tornat seriós, però no ho és en absolut", va afirmar Swanson tot referint-se als continguts sovint picants dels monòlegs marca de la casa amb què sol introduir les cançons. I no li va faltar raó. Quan hi ha qui s'obstina a tractar el jazz -i el rock, i el blues, i tantes altres músiques d'arrel popular- com si es tractés d'una intocable peça de museu, convé recordar d'on ve i quines han estat algunes de les seves principals constants al llarg de la història. En aquest sentit, Magnolia no tan sols aborden el gènere amb ofici i coneixement de causa, sinó que li injecten tota aquella vitalitat que mai podria assolir tancat en una vitrina. La qual cosa és digna d'agrair i d'aplaudir.

50 anys de "Willy and the Poor Boys"

Cap més banda de la història del rock pot presumir d'haver fet en menys d'un any tot allò que Creedence Clearwater Revival van fer en qüestió de deu mesos al llarg de 1969. Els que separen "Bayou Country", publicat el 5 de gener i fortament arrelat en el blues i el rock'n'roll més primitiu, d'aquest "Willy and the Poor Boys", editat tal dia com avui d'aquell mateix any amb un ventall discursiu que seguia bevent de les mateixes fonts però ampliava més que mai els seus horitzons i posava les bases de la que esdevindria l'obra capital del quartet californià -"Cosmo's Factory" (1970)-. Entre l'un i l'altre hi havia hagut dos capítols igualment clau com eren l'edició de "Green River" -sí, CCR van publicar tres àlbums al llarg de 1969, i cada un va suposar un pas endavant respecte de l'anterior- i una massiva actuació al festival de Woodstock.

Quan "Willy and the Poor Boys" va veure la llum aquell 2 de novembre, John Fogerty i companyia no tan sols eren una de les bandes més grans del món en termes mercantils, sinó una potència creativa que semblava no tenir límits i que era capaç d'avançar per l'esquerra el que quedava del somni psicodèlic amb un argumentari que remetia a la més ancestral tradició nord-americana. Si fins aleshores havien jugat amb el rock'n'roll, el country i el rhythm & blues més pantanosos, la caràtula d'aquell plàstic presentava els components del grup retent un homenatge a les jug bands que sobre el terreny es materialitzava als surcs de "Poorboy Shuffle", un instrumental elaborat a base de washboard i harmònica.

També es materialitzava, és clar, a la lletra de "Down on the Corner", la peça que obria el disc i a la llarga una de les composicions més reconegudes de Fogerty. La història d'una banda de carrer que tocava instruments tradicionals a canvi de propines, narrada sobre una base de vitalista funk amb accent del Sud. Un contrast amb la urgència elèctrica d'"It Came Out of the Sky", un rock'n'roll marca de la casa que semblava posar determinades coses al seu lloc abans que el combo recuperés la seva vessant country rock amb una adaptació gairebé definitiva del "Cotton Fields" de Leadbelly. Tres mostres del cançoner més eclèctic que havia presentat la banda fins aleshores, però no pas les úniques.

"Willy and the Poorboys" era també l'àlbum de "Fortunate Son", un rock de factura robusta i lírica compromesa que qüestionava el fet que els fills de les famílies més benestants dels Estats Units no fossin reclutats per combatre al Vietnam mentre el jovent de les classes populars no tenia cap altre remei que deixar-se la pell en aquell infern. Indiscutible himne generacional i antibel·licista, la peça remet encara avui a aquells dies convulsos però també ha servit al propi Fogerty i a avantatjats deixebles com Bruce Springsteen per carregar contra altres campanyes militars impulsades per l'Oncle Sam. Completaven el plàstic el rockabilly immediat de "Don't Look Now", una greixosa lectura de la tradicional "Midnight Special", el blues instrumental de "Side O'The Road" i l'expansiva majestuositat d'"Efigy". Dos dies més tard veuria la llum el debut homònim de The Allman Brothers Band. Quedava oficialment inaugurada la dècada dels 70.

Guitarra, baix i bateria - Programa 226

Mazoni - Foto Matilda Vidal.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Chaqueta de Chándal, Zesc, Mazoni i Sandré. Música a la gran pantalla amb Quentin Tarantino, Paul Revere & The Raiders, PJ Harvey i Jimmy Page. I una vampírica festa de Halloween de la mà de The Damned. Disponible en podcast.

El FestiSurf 2019 a Ruta 66

Ja als quioscos l'edició de novembre de Ruta 66, on tinc el gust de signar aquesta crònica del FestiSurf Costa Brava 2019 amb Los Mambo Jambo Arkestra, Oh! Gunquit, Juanita Banana i The Phantom Dragsters. La fotografia és de Lluís Català.

An Evening of a Thousand Vampires

Dave Vanian, caracteritzat com a Nosferatu, a l'actuació d'aquest dilluns.

Els seus promotors havien plantejat l'esdeveniment com la més gran reunió de vampirs de la història del Regne Unit, i molt probablement es van quedar curts. El London Palladium va acollir el passat dilluns 28 An Evening of a Thousand Vampires, un esdeveniment musical teatralitzat on tothom, artistes i bona part del públic, va assistir caracteritzat com una d'aquestes criatures. L'eix central de tot plegat va ser un concert de The Damned reforçat visualment amb un espectacle de The Dok Haze Circus of Horrors i una impactant escenografia obra de la llegendària factoria Hammer. Per al record quedarà la imatge de Dave Vanian caracteritzat com a Nosferatu mentre la banda interpreta el "Bela Logosi's Dead" de Bauhaus abans de deixar pas al seu propi "Neat Neat Neat". Poden veure-ho a Youtube, i ara mateix no se m'acut millor manera de desitjar-los un bon Halloween, Castanyada o el que sigui que vostès tinguin previst celebrar aquesta nit.