Corcs Drum&Organ

Oferint als instruments d'època una segona oportunitat.

El vell art de sonar fresc com una rosa a partir d'una fórmula o d'uns ingredients que vénen de lluny. O l'habilitat d'omplir entre dos un espai que sovint requereix de multituds. Corcs Drum&Organ és un duet de Sabadell que, com indica el seu nom, es dedica a explorar les múltiples possibilitats que ofereix la combinació d'orgue i bateria. El seu repertori es nodreix d'originals i de versions que enllacen gèneres com el mod jazz, el funk instrumental o, fins i tot, les músiques d'arrel jamaicana i llatina.

En poc més de dos anys de trajectòria, Joan Sobrevals (orgue) i Oriol Cases (bateria) s'han revelat com un exemplar únic en una espècie tan poc predicada a casa nostra com són els deixebles d'organistes com Jimmy Smith, Booker T. Jones o James Taylor (el britànic). I ho han fet amb instruments fabricats a Barcelona durant la dècada dels 70, als quals no tan sols han tret la pols sinó que han injectat noves i refrescants dosis de vitalitat. Aquesta primavera han publicat el seu primer disc a través d'Adarce –subsegell de BCore-, l'explosiu "Una altra excepció".


Més informació:

Corcs Drum & Organ  /  Pàgina web

Lu Rois: "La maternitat m'ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa"

Moment de canvi - Foto Monica Bedmar.

La maternitat com a catarsi, i la transformació vital com a motor de la creació artística. Lu Rois presenta "Microcosmos", el seu tercer àlbum i el més atrevit de tots els que ha lliurat fins ara. 

Quan el gruix de l'obra d'un artista sol reflectir la trajectòria vital del seu autor, els capítols més intensos d'aquesta trajectòria solen coincidir amb els grans salts endavant a nivell artístic. En el cas de Lu Rois, la maternitat ha suposat una nova etapa en tots els sentits que s'ha traduït en el seu disc més atrevit a data d'avui. Un "Microcosmos" (2020, Bankrobber/TBC Produccions) on la sabadellenca incorpora nous matisos i s'aproxima a registres que fins ara li eren aliens, sense perdre mai de vista les atmosferes oníriques, els pianos cristal·lins i aquella tendresa vocal que fins ara han definit la seva producció.

"La maternitat m'ha suposat una transformació personal, i al mateix temps una oportunitat de canviar moltes coses. Una empenta per defensar més que mai tot allò en què crec i que estimo, i alhora allunyar-me sense escrúpols de tot allò que no va amb mi. Durant els primers mesos vaig aprendre a afluixar el ritme i escoltar la vida que s'atansava als meus braços, a reconfigurar-me a tots els nivells. Tot plegat, d'alguna manera, m'ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa", confessa Rois en una entrevista per via telemàtica.

Va ser precisament durant aquell procés de reconfiguració quan la pianista, cantant i compositora va dur a terme tot un seguit de reflexions internes que han acabat desembocant en decisions transcendents. "El fet de ser mare em va sacsejar per dins fins a fer-me replantejar els vincles que havia construït o perpetuat al llarg de tota la vida. N'hi havia de molt dolorosos, i vaig haver de trobar el coratge per allunyar-me'n i no traspassar-los al meu fill. D'altra banda, durant el post-part em vaig adonar que necessitava algú que em fes de mare, i el meu pare va acabar esdevenint aquesta figura a través de la seva cura", afegeix.

"En definitiva, la maternitat m’ha ajudat a ser molt resolutiva, més clara i segura. Encara tinc molta feina a fer a nivell d’autoestima, però ha suposat un pas endavant molt important", conclou. I és precisament aquest esperit resolutiu i segur el primer que posen de manifest cançons com "L'univers als teus ulls" o "L'altra cara de la Lluna", on Rois sona tan fràgil com sempre però més convençuda que mai d'allò que ha vingut a dir. A nivell estilístic, juga amb elements com l'electrònica i fins i tot flirteja amb ritmes com el reggaeton en títols com "Andròmeda".

"Des del minut zero vaig tenir clar que necessitava canviar de sonoritat. L'essència segueix essent la de sempre, ja que les cançons surten de dins meu, i el dia que no sigui així ja no hi haurà cançons noves. Però feia temps que volia treballar amb sintetizadors i efectes. Tenint en compte que en aquest disc el discurs era molt cosmològic, la música havia d'estar-hi en sintonia. D'altra banda, tot el meu procés creatiu s'ha vist alterat de dalt a baix. Si abans componia a partir de la tristor i la solitud davant del piano, ara estic sempre acompanyada del petit, amb el qual fem cantarelles improvisades i juguem a fer sonar junts tot un seguit de tecles que jo mai abans hagués tocat".


REFUGI, CALMA, EVASIÓ

També han jugat un paper clau en aquesta nova sonoritat el guitarrista Santi Careta i la teclista Laia Vallès, tant amb els seus respectius instruments com des de les tasques de producció. "Tenia clar que volia fer un disc amb sintetitzadors i guitarres amb efectes. A partir d'aquí, l'any passat vaig poder-los escoltar en un espectacle infantil a l'Auditori, i em vaig adonar que tots dos havien de formar part del trencaclosques". Arribat aquest punt, Rois ja pensa en l'hora de tornar a l'escenari. "Vull treballar l'escenografia per tal de generar una experiència cuidada tant a nivell visual com sonor amb dos formats diferents: a duet amb Santi Careta o bé jo mateixa en solitari".

Precisament, el retorn de la música en directe és una de les grans incògnites que es mantenen sobre la taula en aquests temps incerts en què el sector musical s'ha vist especialmnet castigat per l'emergència sanitària i l'estat d'alarma. "Per a les músics petites com jo, el fet de publicar un disc equival a endeutar-se i arruïnar-se, literalment. Per això és bàsic poder fer concerts i vendre discos no tan sols com a mitjà de subsistència sinó fins i tot de recuperació. Per tant, aquesta situació que estem vivint ens genera un gran neguit", lamenta.

"Publicar discos en aquestes condicions és un acte d'amor incondicional cap a la música, contemplant el propi fet musical com un bàlsam per a totes aquelles persones que necessitin trobar refugi, calma o, simplement, evasió. Alhora, però, em queda la sensació amarga de no poder compartir prou la música que tot just acabo de crear, ja sigui a través dels concerts o de les actuacions en directe als mitjans de comunicació. La qual cosa genera una sensació estranya, com si no hagués acabat de parir el disc", conclou. Tant de bo vinguin dies millors.


Més informació:

Lu Rois  /  Bandcamp

Defugint la perfecció

Gina Argemir, en una captura del videoclip de "Fe".

La perfecció, com la normalitat, és un concepte tan absolut sobre el paper com relatiu sobre el terreny. De la manteixa manera que uns es passen la vida perseguint-la sense acabar-la de trobar, d'altres directament hi han deixat de creure, i fins i tot hi ha qui ha optat per defugir-la. És el cas, aquest últim, de Gina Argemir, qui una vegada va arribar a fer de la recerca de l'amant perfecte una mena de religió personal.

Amb el pas dels anys, i després de diverses relacions boicotejades en nom d'aquella perfecció que mai acabava de trobar, la cantant i escriptora barcelonina va entendre que l'única manera de mantenir viva aquella flama vital era precisament no trobar mai la perfecció. Que, en realitat, no volia assolir l'amant perfecte sinó perseguir somnis i desitjos.

Va ser a partir d'aquesta idea com va prendre forma "Fe", una de les peces que integren el segon ep d'Argemir, "Sutra" (2019). Rock de guitarres hereu dels 90, carregat de sensualitat i provocació, i l'enèsima declaració de principis d'una ànima lliure que ha fet de la recerca constant una de les seves raons de ser. N'acaba de presentar un videoclip, realitzat per ella mateixa, que poden vostès visionar a Youtube.

The Good Songs

Si l'absència sobtada de música en directe ha suposat per alguns l'oportunitat de revaloritzar els discos en la seva dimensió física, el recopilatori que distribueix Mojo amb la seva edició de juny pot ser una bona manera de fer més curta l'espera de cara al concert que Nick Cave i els seus Bad Seeds tenien previst oferir aquest mes de març a Barcelona i que s'ha hagut de posposar fins l'any vinent amb motiu de l'emergència sanitària. Una quinzena de peces originals de l'australià, recopilades sota el títol genèric de "The Good Songs" i presentades com un disc de tribut si bé totes havien estat prèviament publicades pels respectius artistes.

Sigui com sigui, el plàstic és tan rodó com digne de ser arxivat al costat mateix de la discografia oficial de Cave. Comença forta la cosa amb una àcida lectura de "Worm Tamer" –peça originalment enregistrada per Cave al capdavant de Grinderman- a mans de Primal Scream. I pràcticament assoleix cotes d'excel·lència de la mà de gent com Grant Lee Phillips ("City of Refuge"), Sharon Van Etten ("People Ain't No Good"), Ed Kueper ("Do You Love Me?"), The Walkabouts ("Loom of the Land"), Camille O'Sullivan (una electrificada "Jubilee Street"), o especialment uns Giant Sand que es marquen un "Red Right Hand" més tètric i psicòtic que l'original, si és que això era possible.

Betty Wright (1953-2020)

Foto Paul Natkin/Getty.

BETTY WRIGHT

(1953-2020)

El nom de Betty Wright hauria d'haver ressonat amb molta més força de la que ho va fer, durant l'anomenat revival soul que es va produir ara fa poc més d'una dècada i que va tenir entre els seus epicentres l'escuderia Daptone. No és que la vocalista nascuda a Miami hagués caigut en l'oblit: durant el present segle ha estat reclamada per produir discos de Joss Stone, el seu repertori ha estat samplejat per artistes que van de Beyoncé a Chance The Rapper, i ha arribat a signar un àlbum amb The Roots –"Betty Wright: The Movie" (2011)- on col·laboren Snoop Dogg i Lil Wayne. No han d'estranyar, aquestes connexions amb l'àmbit del hip hop i del r&b contemporani, venint d'algú que ja a finals dels 60 va apostar per aquella alta sofisticació que definiria bona part de la producció soul de les dècades posteriors. Ens ha deixat a l'edat de 66 anys i amb un llegat que inclou pistes com "Clean Up Woman", "Tonight Is the Night", "No Pain, No Gain" o "Girls Can't Do What Guys Do".

Little Richard (1932-2020)

LITTLE RICHARD

(1932-2020)

Si rock and roll era aquella expressió col·loquial amb què els afroamericans es referien a l'acte sexual, Little Richard va esdevenir un dels pioners que més sentit van atorgar al concepte rock and roll music. Les seves cançons i el seu llenguatge –aquell "A wop bop a loo bop a lop bam boom" mereixeria un premi Nobel- s'emmirallaven en els juke joints on l'alcohol de garrafa solia obrar miracles i en la tradició rhythm & blues d'emprar el doble sentit per subratllar justament l'evidència.

Títols com "Tutti Frutti" no tan sols van flirtejar amb l'ambigüitat, sinó que van arribar a portar les sexualitats no normatives a les llistes d'èxits en un moment en què bona part de l'hemisferi occidental encara anava a missa cada diumenge. Provocador nat i bèstia escènica sense precedents, la seva petjada inicial segueix avançant per l'esquerra moviments sencers que van del glam al punk i més enllà. Ell mateix solia autoproclamar-se Arquitecte del rock and roll. No tenia modèstia. No li calia.

Atenció a la forma com juga amb el piano a partir del minut 1'00’’ d'aquest vídeo. Rock and roll music, ni més ni menys.

Dylan, refermant el mite

Quan l'acte de desmitificar-se un mateix acaba refermant el mite de qui el porta a terme. I quan un disc que encara no ha sortit del forn, ja s'intueix com un dels títols que acabaran definint l'exercici en curs. Sigui com sigui, Dylan ho ha tornat a fer. No tan sols és a punt de lliurar la que ja es perfila com una de les grans obres discogràfiques de l'any incert i caòtic que ha esdevingut aquest 2020, sinó que torna a jugar amb el misteri i la confusió, a posar en qüestió la seva pròpia figura per acabar-ne refermant ell mateix unes dimensions tan inabastables com els seus 60 anys de trajectòria.

Ja ho va advertir ara fa cinc dècades i mitja amb "It Ain't Me Babe", la peça que tancava el seu quart àlbum –"Another Side of Bob Dylan" (1964)-. Bob Dylan no era ni pretenia ser aquell portaveu generacional que molts creien haver trobat en les lletres de les seves cançons, tampoc el profeta messiànic d'una civilització que probablement ja estava en crisi molt abans que els seus fonaments comencessin a tremolar. Hi va insistir quan va decidir retirar-se a Woodstock a refugiar-se de tot el soroll que l'havia arribat a envoltar, i amb cada una de les mutacions experimentades pel seu personatge en anys posteriors.

I hi ha tornat a insistir aquesta mateixa setmana amb la publicació de "False Prophet", tercer avançament del que, ara sí, s'ha confirmat com el seu primer àlbum amb material propi des de "Tempest" (2012) –el plàstic veurà la llum el mes vinent sota el títol de "Rough and Rowdy Ways"-. Un blues robust i greixós que apunta a escoles com Chess o Sun –per moments sembla una versió d'"If Lovin' Is Believing" de Billy Emerson- però vol sonar a ara i aquí, que podria haver encaixat en qualsevol dels treballs signats per Dylan entre "Time Out of Mind" (1997) i el propi "Tempest", i que per tant contrasta amb el to crepuscular d'aquells dos avançaments previs –"Murder Most Foul" i "I Contain Multitudes"- que d'alguna manera semblaven assenyalar un canvi de cicle.

"What are you lookin' at / There's nothing to see / Just a cool breeze that's encircling me", canta amb aquella veu trencada que ja disposa de línia directa amb els esperits més ancestrals de la música d'arrel nord-americana. No, Dylan no ha ofert mai respostes absolutes ni sembla disposat a fer-ho a aquestes alçades, per molt inquietants que es puguin manifestar determinats interrogants. "You don't know me darlin' / You never would guess / I'm nothing like my ghostly appearance would suggest / I ain't no false prophet / I just said what I said / I'm just here to bring vengeance on somebody's head", sentencia en una de les estrofes més punyents de tota la cançó.

"You ruled the land / But so do I / You lost your mule / You got a poison brain / I'll marry you to a ball and chain", afegeix uns versos més enllà, l'únic passatge de tota la cançó que sembla donar sentit (o no) a la il·lustració que acompanya el llançament del single. L'ombra d'un home penjat la silueta del qual pot arribar a recordar la de Donald Trump, i una figura esquelètica –la representació de la mort?- que sosté una xeringa, qui sap si carregada d'aquell lleixiu que el president de la primera potència mundial proposava injectar als organismes dels infectats pel coronavirus –la data de la il·lustració no s'ha concretat, la peça s'hauria enregistrat probablement abans de la pandèmia-.

"You know darlin' / The kind of life that I live / When your smile meets my smile something's got to give / I ain't no false prophet / No I'm nobody's bride / Can't remember when I was born / And I forgot when I died", conclou ja a la recta final de sis minuts que culminen amb un fade out com els d'abans. Mai ha estat cap fals propeta, tampoc ha semblat mai disposat a comprometre's amb ningú que no fos ell mateix. No ha vingut a oferir respostes ni a esdevenir el salvador de res ni de ningú, i com la majoria de mortals és tan incapaç de recordar el seu naixement com d'anticipar la seva mort. Però és precisament aquesta forma de predicar la seva pròpia mortalitat la que porta sis dècades fent-lo etern.